Com atansar la realitat d’Àfrica a l’església europea?

Una vegada hem començat l’apropament a la realitat africana, és necessari callar i escoltar. La cultura europea-occidental està massa acostumada a parlar. Sense afany de ser  irònics, “en sabem massa”. Les explicacions que es varen donar en un passat, i a vegades encara cuegen avui en dia, sobre aquest desconegut continent, voregen freqüentment  l’absurd i el ridícul.

Ja es va dir, referint-nos a l’Àfrica, que no tenim problema en posar-ho tot en el mateix paner. Per això serà fonamental deixar parlar als mateixos africans. Serà dur de sentir-ho,  costarà pair-ho, i ens sorprendrà. La clau està a saber escoltar.

I així ho farem. Deixarem que parlin els africans i nosaltres escoltarem. El jesuïta camerunès Engelbert Mveng, assassinat a Yaoundé el 1995, escriu:

“Àfrica vol estar en l’encreuament de la Humanitat que s’unifica cada dia, vol estar en la cita de donar i rebre –però no amb les mans buides-, vol estar present per acollir i anunciar la Bona Nova de Jesucrist fins als confins de la ‘Oecumene’, l’Àfrica d’ahir, d’avui i de demà”.

No serà que allò que ens correspon a nosaltres és atansar-nos a aquesta realitat, conèixer-la i valorar-la?

El mateix P. Mveng diu:

“L’aposta, en última instància, és tot el nostre destí; és la vocació històrica d’Àfrica. Es tracta d’una qüestió de vida o mort. L’herència espiritual d’Àfrica ha forjat, a través dels segles, els diferents tipus d’homes que defineixen la nostra autenticitat”.

Aquí radica un punt essencial: l’autenticitat.

Autenticitat és un punt, font de discussió, perquè és molt sensible. L’autenticitat configura la realitat dels pobles, no sols africans sinó d’arreu del món. S’ha de treballar en l’autenticitat i per l’autenticitat. I aquí en trobarem l’apropament, perquè ens capacitarem a entendre l’altre en la seva diversitat.

Sense jutjar, reconeguem que el món occidental ha imposat moltes lleis, normes i costums, que a nosaltres mateixos encara ens costa portar endavant moltes vegades. I no hem prestat atenció en el que això representava pels pobles africans. Normes i costums que portades de mà de l’Església s’han convertit en litúrgia, tradicions i apreciacions teològiques, doctrinals i morals. No tot ha estat dolent ni molt menys, però potser un toc de sensibilitat hauria ajudat a apropar-nos una mica més.

Acabem tot escoltant una vegada més a qui ens ha guiat en aquest comentari, Engelbert Mveng:

“La conclusió d’un diàleg com aquest no pot ser un altre que completar l’alçada del Cos de Crist, i la seva Església no serà més com una secta, propietat d’una sola raça, d’un sol continent, d’una sola civilització, d’una sola llengua, d’un sol art, d’un sol sistema de pensament, d’organització social, econòmica i inclús política i, finalment, d’un sol ritu, que seria la negació de la ‘Ecclesia’ en el sentit primer de la paraula, o sigui: la reunió de tots els fills del Pare, de tota tribu, de tota llengua, de totes les nacions”.