Viure la malaltia amb fe

L’Encarnación té 70 anys i un bon sentit de l’humor. Es presenta com a “clienta fidel i assídua” del Parc Sanitari Sant Joan de Déu. La seva malaltia la viu “amb acceptació i positivisme, amb molta fe i confiança”; i és que fa molts anys que viu amb ella, cosa que l’ha fet “créixer a molts nivells”. Hi ha una cosa que té molt clara, l’Encarnación: “La fe t’ajuda a viure la malaltia amb esperança, d’una manera digna. Sé que Déu m’estima”.

Què li ha fet veure, la malaltia?

He pogut aprofundir en el sentit de la vida, en la seva importància i en què, en un moment, tot es pot escapar. Tot està bé… i després ja no està bé. Jo planifico, tinc il·lusió. Me n’he adonat durant aquests anys que aquest “jo” no depèn per a res de mi, ja que depèn del que Déu vulgui i que sigui capaç de fer, de la fe i de la il·lusió del cor.

Quines preguntes es fa?

Primer em preguntava el per què, i després ja vaig assumir el… per què no? El cos és una màquina que falla; i per què no m’ha de fallar a mi? Les situacions noves que em porta la malaltia em fan qüestionar-me: com m’ho faré? En seré capaç? I aquí és on entra la pregària. La fe t’ajuda a viure la malaltia amb esperança, d’una manera digna. Sé que Déu m’estima, per això em posa en el meu camí persones que m’ajuden, que es preocupen i que preguen per mi. Em pregunto per què fan el bé i són tan generosos, però sé que Déu els dirigeix, i que també els ajuda. Visc la fe en comunió.

Què demana en un moment així?

Que m’ajudi a millorar físicament, que pugui caminar. Encara he de fer coses i, si Ell no m’ajuda, com el puc ajudar jo a Ell? Mai no s’han de perdre les ganes, l’alegria, la fe, la tranquil·litat… Si ho necessites, demana. Sovint l’orgull ens priva i el millor és la humilitat. Abans no pensava així: em centrava en la feina i no havia tingut tants inconvenients!

 Entrevista realitzada per Òscar Bardají i Martín per al Full Dominical del 6 de maig