Veneçuela, en estat d’emergència

Mons. Juan Carlos Bravo, bisbe de la diòcesi d’Acarigua-Araure, Veneçuela. Als seus 54 anys és un dels prelats més joves del país, així com un dels més estimats. Un bisbe compromès amb el seu poble que va passar 15 anys a les perifèries. Estava tan ancorat al seu poble que es va negar diverses vegades a ser bisbe fins que va acceptar «per obediència» tal com ell mateix comenta. Mons. Bravo és un exemple d’Església en sortida i és que el mateix dia del seu nomenament com a bisbe ho va deixar tot per ajudar als més necessitats.

Campanya: Amb tu Veneçuela

 El bisbe de la segona diòcesi més important de Veneçuela va venir a Barcelona per a parlar de la campanya d’emergència que ha llançat Ajuda a l’Església Necessitada. Una campanya dirigida a recaptar fons per a les parròquies veneçolanes. Moltíssimes esglésies s’han convertit en centres de salut, menjadors i fins a farmàcies que ajuden a les persones més pobres. Unes iniciatives que converteixen els temples, no sols en llocs espirituals sinó també en llocs protegits on els pobres poden descansar, menjar i recobrar forces.

Així mateix, Ajuda a l’Església Necessitada vol donar subsistència «a més de 1.285 sacerdots de pràcticament totes les diòcesis de Veneçuela a través dels donatius per estipendis de misses. Així com a les religioses de les nombroses congregacions que han decidit quedar-se al país per a ajudar en tot el possible» asseguren des de l’organització. «Les parròquies s’han transformat en un nou pessebre que alimenta, no sols de menjar, de medicina, de dignitat; sinó que també enforteix l’esperit de cada persona que entra» ha assegurat el bisbe veneçolà.

El 15% de la població ha fugit del país, el 30% dels nens sofreix desnutrició i gairebé mig milió de malalts crònics no tenen accés a medicaments. A més, el 50% de la població no rep aigua en les seves llars amb regularitat. Amb aquestes dades tan desoladores, Mons. Bravo, ha comentat com l’Església està per al poble veneçolà. «El Nadal a Veneçuela és comprendre que Déu s’ha fet pa, perquè és el pa viu baixat del cel que ha vingut per a donar-nos vida en abundància» assegurava el bisbe veneçolà.

Una vida lligada a la gent

Mons. Bravo va estar quinze anys en un petit poble de les perifèries on no hi havia des de feia dècades cap sacerdot assignat. Un poble amb delinqüència i alcoholisme però on, l’ara bisbe, va ser acollit i admirat. Tant és així que quan el van voler nomenar bisbe el seu poble li va demanar que no se n’anés. Bravo es va negar més d’una vegada a acceptar la proposició del Papa. Encara que per ell fos una gran renúncia, «finalment vaig acceptar per obediència» relata. Amb el bisbe d’Acarigua-Araure, el papa Francesc va fer un altre pas més enllà en la seva proposta enfront de la necessitat que els bisbes siguin homes de pastoral, homes de fe que estiguessin a les perifèries.

Un nomenament accidentat

El 24 d’octubre de 2015, el poble d’Acarigua es preparava per a una gran festa, el nomenament del seu nou bisbe. Dies abans de la seva presa de possessió va haver-hi una enorme crescuda del riu que es va tornar en una gran desgràcia per a la zona. «Hi havia més de vuitanta famílies damnificades» explica Mons. Bravo.

Per això, a la missa del seu nomenament Mons. Juan Carlos Bravo va demanar a tots els presents, no sols al poble, també als bisbes i mossens, que es fes una gran recol·lecta per als damnificats. Just després es va recollir la sotana i va anar personalment a portar els diners recaptats. «El que més em va agradar no van ser els diners, sinó que el menjar que van fer per als convidats va ser la que van menjar tots els damnificats aquell dia. Així és l’Eucaristia, tots anem a la mateixa taula».

A més, de camí cap al Riu Acarigua, el cotxe es va espatllar així que encara amb la sotana posada, el ja bisbe va sortir del vehicle i va ajudar a empènyer perquè tornés a arrencar. Una anècdota que demostra que el bisbe veneçolà és una persona pròxima i de pastoral que creu en l’Església de la gent.

Donada la situació econòmica de Veneçuela, molta gent va als escombriaires a recollir llaunes i restes de menjar per a les seves famílies, així com objectes metàl·lics per a vendre’ls i aconseguir una mica de diners per a sobreviure. Mons. Bravo acudeix cada setmana a aquest escombriaire i fins i tot en el seu entorn s’han creat comunitats de persones a les quals atén, escolta, acompanya, dóna suport a les famílies.

La història darrere de les pertinences de bisbe de Mons. Bravo

La humilitat i proximitat de Mons. Bravo són clars exemples de senzillesa per a l’Església actual. Alguna cosa que es reflecteix en les seves pertinences de bisbe, cap nova i totes amb una gran història darrere. El seu anell de bisbe ho va fer fonent els anells matrimonials dels seus pares. «Van estar seixanta anys casats. Per a mi és un exemple de fidelitat, i com el bisbe es casa amb la seva diòcesi, crec que no vaig poder trobar millor símbol d’aquells que durant la seva vida van ser fidels en el seu amor». La creu – de fusta- també té una gran història. «La va fer un senyor d’Acarigua i té tres signes: El pessebre –misteri de Déu encarnat- la creu –misteri de Déu crucificat- i el sagrari –misteri de Déu ressuscitat- i així vull viure el meu ministeri» finalitza Mons. Bravo.