Sensacions i esperances davant l’ordenació diaconal de sis seminaristes

Aquest diumenge, 16 de juny, a les 18 h, sis seminaristes rebran l’ordenació diaconal, camí del sacerdoci. La cerimònia tindrà lloc a la basílica de la Sagrada Família, a les 18 h, i el bisbe auxiliar de Barcelona, Mons. David Abadías serà l’encarregat de conferir l’ordenació a Xavier Campmany, Javier Casals, Santi Claret, Guillem Lisicic, David Lucena i Joan Piñol. El bisbe Mons. Javier Vilanova i Pellisa concelebrarà l’Eucaristia.

«Emoció i agraÏment»

«És un moment de gran emoció i gratitud. Significa rebre un sagrament pel qual fa molts anys que ens preparem». Així explica les seves sensacions davant el d’aquest pas, Joan Piñol, de trenta-un anys. Va ser el setembre de 2017, quan després de la universitat va iniciar un procés de discerniment per saber tal com diu ell: «què volia Déu de mi». Assegura que «més que una decisió personal, al final entrar al Seminari és respondre a una crida en el marc d’una relació d’amistat amb Jesucrist».

David Lucena, que va arribar al Seminari de Barcelona després de cursar filosofia al Seminari de Toledo, explica que la família i els sacerdots amics van ser cabdals per decidir fer-se sacerdot, així com, «el guiatge de l’Esperit Sant». «Comprendre que Déu havia lliurat la seva vida per mi em va moure a voler lliurar la meva tota a Ell», explica.

També, per a Javier Casals, l’exemple dels pares, dels germans i dels cristians amics van ser un detonant, juntament amb la «Gràcia» que va fer-lo escollir el sacerdoci com a vocació.

Després d’uns anys de formació, aquest desig per ser sacerdots ho viuen amb més força. I és que, tal com explica Casals, el Seminari «ha estat un temps de descobertes impressionants i ha trobat més motius per fer-ho». En la línia que expressa Lucena, ara «la motivació és més gran, més profunda i sòlida». «No és que hagi canviat»- argumenta Joan Piñol- sinó que «ha madurat més». Tal com diu, «el batec del primer amor continua sent-hi, però ara la vocació és més profunda i arrelada. Ja no és una intuïció vague, sinó una realitat que conforma la meva identitat».

Servir com a diaques

Abans de ser sacerdots, serviran durant un període l’Església com a diaques. Un moment de «gran emoció i gratitud» -s’hi refereix Joan Pinyol-. Un pas, que reben tal com diu Javier Casals com «un desig molt gran al cor». «Notes com Crist t’atrau perquè siguis totalment per a Ell, perquè puguis viure en Ell el seu amor per l’Església», afegeix.

Rebent l’ordenació diaconal, tots sis rebran la definitiva consagració a Déu. David Lucena ho rep com un pas que «apropa més que mai a l’altar, on espero algun dia celebrar la santa Missa com a sacerdot». Aquest nomenament, marca el darrer tram de camí cap al sacerdoci. Un període per «continuar creixent en la intimitat amb Crist i al seu servei amb humilitat i senzillesa», destaca Joan. Per la seva banda, David Lucena, esperonat desitja «viure aquesta etapa amb major santedat, a glòria de Déu i bé de les ànimes». «Sens dubte, la responsabilitat que implica el diaconat m’empentarà a respondre més generosament a la crida de Déu» afegeix Lucena.

En un punt de vista similar de Javier Casals, «el fet de ser diaca és una gran empenta: el diaca és constituït missatger de l’Evangeli, és a dir, de la Bona Nova». I tal com diu, «què millor que ser sembradors d’esperança per preparar-se per al sacerdoci!»