Recupereu l’homilia del cardenal Aveline a la Missa celebrada a la Sagrada Família, de Barcelona

Imatge: G. Simón

Benvolguts germans i germanes,

Quina alegria estar avui aquí reunits sota les voltes d’aquesta basílica, magnífic poema de pedra i de llum per a la glòria de Déu! Si l’arquebisbe de Marsella s’ha unit a vosaltres per celebrar l’Eucaristia del Senyor, convidat pel cardenal Omella, arquebisbe de Barcelona, és perquè un esdeveniment excepcional uneix les nostres dues ciutats i, a través d’elles, a tots els nostres germans i germanes del Mediterrani. Demà, des dels molls del Port de Barcelona, zarparà el vaixell escola Bel Espoir (Bella Esperança). Durant vuit mesos d’una llarga odissea, recorrerà les costes del Mediterrani comptant, a bord, amb joves de tots els països riberenys, sigui quin sigui el seu origen, llengua, cultura o religió, per viure una experiència de fraternitat i de formació per a la pau. Quan, el proper mes d’octubre, el vaixell atracarà, si Déu vol, a Marsella, final de la seva peregrinació, prop de 200 joves hauran pogut deixar que l’Esperit canviï els seus cors i els de totes les persones amb les quals es trobaran al llarg del camí: de Barcelona a Tànger, de Palerm a Bizerta, de l’illa de Malta a Creta, de Xipre al Líban, d’Istanbul a Atenes, navegant després per la costa de l’Adriàtic i, finalment, de Nàpols a Marsella.

La pau al Mediterrani és molt necessària, sobretot en aquests dies de creixent tensió internacional i de soroll cada cop més amenaçador de les armes. L’afany de poder i de lucre d’alguns dirigents irresponsables posa en greu perill la humanitat, sense tenir en compte les persones ni els pobles, especialment els més pobres i desfavorits. Perquè els que inicien les guerres rara vegada són els que moren en elles. I nosaltres, que demà ens embarcarem amb la goleta Bel Espoir, podríem pensar que un vaixell tan petit al mar procel·lós de la història, amb tants desafiaments i tantes llàgrimes, és una cosa molt petita. I, tanmateix, germans i germanes, tot en aquesta basílica de la Sagrada Família ens recorda que el Senyor va voler salvar-nos fent-se nen petit, sacsejat per la història, expulsat pels poderosos, membre de la Sagrada Família obligat a fugir a Egipte, com tants emigrants d’avui, que fugen de la misèria, la guerra i la corrupció que assolen els seus països d’origen. Però Déu no abandona aquells que es confien a Ell. El Nen ha crescut, la seva Paraula, el seu missatge, les seves accions, després la seva condemna, mort i resurrecció, han obrat en el món com un llevat, una petita llavor que madura i creix, un gairebé res que ho canvia tot. I aquest matí, a Barcelona, vinguts de molts països del món per compartir l’esperança que ens ha donat la seva crida, estem aquí per donar testimoni d’aquesta esperança.

L’esperança no és un optimisme vag comú: és una opció exigent, fins i tot heroica. Un gran novel·lista francès, Georges Bernanos, que es va implicar en la guerra civil espanyola i va romandre a Barcelona a l’estiu de 1936, en un moment en què l’escena internacional també estava agitada, va escriure aquestes poderoses paraules que us ofereixo per a la vostra consideració:

«L’esperança és una determinació heroica de l’ànima, i la seva forma més elevada és la desesperació superada.

La gent creu que és fàcil tenir esperança. Però només tenen esperança aquells que han tingut el valor de desesperar-se de les il·lusions i mentides en què trobaven una seguretat que falsament prenen per esperança.

L’esperança és un risc que cal córrer, de fet, és el risc de tots els riscos. L’esperança és la victòria més gran i més difícil que un home pot guanyar sobre la seva ànima…

L’esperança només es pot aconseguir a través de la veritat, a costa d’un gran esforç. Per trobar l’esperança, cal haver anat més enllà de la desesperació. Quan arribem al final de la nit, ens trobem amb un altre alba.

El dimoni del nostre cor es diu «Per a què?»»

Aquest risc d’esperança és el que heu corregut vosaltres, els joves del Mediterrani (Med25) que us embarqueu en aquesta odissea. No us coneixeu, sabeu que en un vaixell no teniu més remei que ser solidaris, teniu conviccions i fins i tot religions diferents. Tanmateix, heu decidit córrer el risc de trobar-vos junts, impulsats com esteu pel mateix desig de servir a la pau, de promoure la justícia i d’ajudar els vostres pobles a viure feliços i en harmonia a les vores d’aquest mar, que sempre serà massa ample per confondre’ns i massa estret per separar-nos.

Aquest matí, a l’escola de Gaudí, que va voler donar a aquesta basílica el poderós alè de l’Evangeli, hem recordat que, per als cristians, l’esperança és com una ancla llençada més enllà de la història, ancorada en la victòria que Crist ha obtingut definitivament sobre el mal i la mort. Viure en l’esperança significa mirar el món, malgrat totes les tempestes de la vida, a la llum de la promesa que el Senyor ens ha fet: «Jo sóc amb vosaltres tots els dies, fins a la fi dels temps». De què hem de tenir por? No deixem que els raigs ceguin els nostres ulls i distorsionin el nostre judici, no deixem que el desànim i la indiferència adormin la nostra indignació i suavitxin el nostre cor. Déu espera de nosaltres que no siguem tebis, sinó plens d’entusiasme i coratge, atents als altres, fraterns i disponibles, perquè sapiguem llegir els signes, sovint discrets, de la gràcia i de la salvació en la nostra pròpia vida i al nostre voltant.

El vaixell que empujarem sobre les onades, un petit casc sobre les onades de tempestes i desgarraments del nostre mar i del nostre món, vol ser com una arca d’esperança de la qual vosaltres, els joves que us embarqueu en cada etapa d’aquesta gran odissea, us convertireu en els navegants. I estic segur que la brúixola d’aquesta navegació us ajudarà a trobar el bon camí i a mantenir el rumb correcte durant tota la vostra vida.

I això s’aplica a tots nosaltres, germans i germanes, sigui quina sigui l’etapa en què ens trobem en el gran viatge de la vida. Tota la vida és el temps que Déu ens dona per preparar-nos per a l’encontre amb Ell. Rebutgem el dimoni del «Per a què?», que ens cega i ens fa indiferents als nostres companys de viatge. Cada home, cada dona, és un germà, una germana, pels quals Crist va morir, pels quals va ressuscitar. Aprenguem l’esperança.

Visquem la fraternitat. Cultivem l’amistat i la confiança. Donem testimoni de l’amor amb què Déu estima el món i vol reunir en la unitat els seus fills dispersos. Llavors el nostre mar podrà ser cada vegada més el que sempre havia de ser: un vincle, un camí i una porta entre els pobles i les civilitzacions. Aquest és el missatge que el papa Francesc no ha deixat de repetir, a temps i a destemps, de Lampedusa a Jerusalem, de Lesbos a Tirana, i en tantes altres línies de fractura de la humanitat actual que ha decidit visitar. Que la seva peregrinació inspiri la nostra, perquè siguem pelegrins d’esperança pels camins de les nostres vides. Amén.

† Card. Jean Marc Aveline
Arquebisbe de Marsella

Podeu accedir a la versió original en francès d’aquesta homilia, si feu clic en el següent enllaç