P. Phillipe:  «La paternitat de Déu és un camí de pobresa, a través de les benaurances»

Els sacerdots joves de la diòcesi es reuneixen amb el cardenal Omella per escoltar la conferència sobre la paternitat espiritual del prevere

Fotografies: Ramon Ripoll

Els preveres joves de l’arxidiòcesi de Barcelona s’han reunit amb el Cardenal Omella mantenint la dinàmica de trobades pastorals que es fan al llarg de l’any. Aquesta vegada, la jornada es va concentrar amb la intervenció del convidat especial, el P. Jacques Phillipe, el qual va parlar sobre la paternitat espiritual del prevere diocesà.

La sessió va tenir lloc a l’Aula Magna del Seminari Conciliar de Barcelona on, juntament amb els preveres de l’arxidiòcesi hi van assistir també alguns de Vic, Tortosa, Tarragona i Terrassa. Tots ells van poder reflexionar a través de l’exposició del P. Jacques Phillipe que tenint en compte el context actual.

El cardenal Joan Josep Omella, va agrair al seminari l’acollida i va introduir al conferenciant, sacerdot de la Comunitat de les Benaventurances. Jacques Phillipe és considerat un dels referents en l’espiritualitat catòlica, amb una extensa obra literària traduïda en 18 idiomes. Tal com va exposar Omella, un referent per il·luminar sobre les pautes del prevere diocesà, que pot ajudar a entendre com créixer en l’acompanyament i engendrar una comunitat. 

Un ministeri de gràcia i responsabilitat

En la primera part de la seva intervenció, el P. Jacques Phillipe va exposar els aspectes més importants sobre la paternitat avui. Un tema «delicat en el context actual a causa de les situacions d’abús i també en plena discussió social». Va destacar com el sentit de paternitat en el servei sacerdotal comporta una gran responsabilitat, però alhora és una «font de gràcia i dóna profunditat al ministeri». «Aquesta paternitat és una joia profunda, ja que veiem que, tot i els límits humans, podem portar la tendresa i l’amor de Déu als fidels. Això ens dóna profunditat en el nostre sacerdoci». 

«La gràcia del pare és ajudar el fill a entrar en la seva pròpia identitat. A tenir coratge de ser ell mateix i respondre a la seva vocació, per esdevenir allò que ha de ser». Així exposava Phillipe a tots els joves sacerdots la missió i la gràcia que té un pare amb el seu fill. Un pare que comunica al fill que és estimat de manera incondicional. Phillipe va insistir com un pare ha d’estimar, fent que el fill tingui la certesa de ser estimat, la de ser un regal per als altres, per crear així un «nucli de seguretat interior dintre seu sabent que és estimat». «D’aquest amor incondicional – continuava- ell se sent cridat per a fer el bé. Perquè ell ens ajuda a créixer amb la certesa de ser estimats i, així, convida a estimar». 

En aquesta línia, sintetitzant les claus en la paternitat de Déu, el P. Jacques  va concloure que en la paternitat de Déu hi ha dues coses que van de la mà: estimar incondicionalment amb paciència i sense perdre l’esperança. 

Actuar com el Bon Pastor

Philippe va recalcar tres aspectes previs a tenir en compte. D’una banda, va destacar que com a Pare només hi ha un, tal com es diu a l’Evangeli de Mateu, que no és altre que el del cel. «Tota paternitat humana és exercici de paternitat de Déu. No es tracta de fer de les persones els nostres fills, sinó fills de Déu». 

En segon lloc, va destacar que la funció principal abans que la funció paterna és la d’esdevenir Bon Pastor. «Es tracta d’esdevenir bons pastors per recollir gràcia de paternitat que se’ns va donar (…) Ho heretem a través de la puresa, l’amor, la generositat i la veritat. Així, esdevenim de mica en mica pares». 

Com a tercer aspecte a tenir en compte, va mencionar que el sacerdot s’ha d’identificar amb Jesús, el Fill, i no amb el Pare. «Tal com diu Jesús – exposava Phillipe – “aquell que em veu a mi veu el Pare”. A través de les nostres actituds ens hem de deixar configurar per Jesús i viure una transformació interior. Només així podrem representar el Pare», va dir. 

El Pare Phillipe es va referir en repetides ocasions a Sant Joan Pau II com un exemple a seguir per a tot sacerdot. «Una bonica imatge de paternitat, qui amb la seves paraules va encoratjar i omplir de  tendresa les persones que va acollir». «Déu ens dóna una tendresa profunda i ens omple de Pietat. L’Esperit Sant ens dóna una amor que ens supera i, malgrat defectes humans, som capaços d’estimar amb el mateix amor de Déu».

Manca de Paternitat

Phillipe es va referir a la crisi de la paternitat en la cultura actual. Segons va exposar, es deguda en gran part a causa de «la mentida que posa a Déu com a enemic de la llibertat humana». Una visió exercida pel sacerdot que en part ha quedat apartada i que, tal com assegurava, ha comportat conseqüències negatives a la vida actual i que cal preservar. Així va assegurar que si no hi ha Déu, no hi ha paternitat, i sense aquest, no hi ha ni perdó ni misericòrdia possible, . «Cal una paraula d’autoritat com la del Pare, més gran que nosaltres per tenir certesa del perdó que necessitem». Va recordar que és una gràcia que s’ha donat als preveres, tot i les seves fragilitats.

En segon lloc va exposar com avui dia «hi ha menys obligacions socials i morals i més possibilitats tècniques i la possibilitat de fer tot allò que volem fer». Això esdevé en el moment en què es rebutja a Déu i, així, el sentit de paternitat. «L’home es queda sol amb la seva llibertat i infinites decisions, sense ningú que l’ajudi a discernir». En aquest punt, va subratllar la importància de la paternitat que «ajudar al fill a exercir la llibertat de manera justa». «El Pare no està per suprimir llibertat humana sinó per orientar-la i ajudar a fer allò que és bo», va dir.

En tercer lloc, com a conseqüència també de l’absència de paternitat és la feblesa de la idea que tots som germans. «Quan tenim un pare comú és més fàcil reconèixer l’altre com a germà.

Les flaqueses en la paternitat

Com a consells, per exercir bé aquest ministeri el P. Jacques va advertir sobre diverses flaqueses que sovint es veuen en la paternitat. Entre aquestes va destacar l’absència, recalcant la necessitat de «transmetre el sentiment que no hi ha res més important que aquella persona». Evitar ser un pare insatisfet i sever, és a dir, en comptes de desmotivar, encoratjar. No caure en ser «amic» , ja que no compten amb aquesta presència que ajuda a créixer. 

Va advertir estar sempre al servei dels altres, en comptes de mirar els propis mèrits i, finalment, no voler exercir poder sobre els altres. Va insistir especialment en aquest darrer punt, remarcant que sovint aquest tipus d’actituds poden portar actituds d’abús de poder.  La paternitat és posar-se al servei dels altres. «No es tracta de posseir, sinó de desprendre’s i fer-se petit perquè l’altre creixi. Suposa una renúncia a un mateix i renunciar a tot poder exercint una autoritat veritable», va dir.

Claus per a l’itinerari espiritual 

A la tarda, en la segona part de la seva intervenció es va centrar en el camí espiritual per exercir aquesta paternitat, l’itinerari i els mitjans concrets. És a dir, les actituds i les maneres de viure que permeten que visquem en aquesta gràcia de Déu.  «No hi ha una recepta màgica, és un treball interior de cada un per mitjà de l’Esperit Sant que cal desitjar i demanar», va advertir.

En aquest camí va diversos aspectes essencials a tenir en compte. En primer lloc, «que la pregària sigui la nostra vida i la nostra vida, lloança i adoració a Déu». Déu ens revesteix amb la paternitat des de la pregària des d’on trobem la seva llum, i això és el cor de la vida sacerdotal aquest contacte amb Déu en la pregària.  En segon lloc, «ser fill de l’Església».  Va exposar com l’Església, s’aixeca amb la Gràcia de l’Esperit Sant, que ens convida a no perdre l’amor i la confiança. «Hem de reconèixer allò que hem rebut d’ella: el sacerdoci i la paternitat el rebem de l’Església». 

Phillipe va insistir que la paternitat de Déu és un camí de pobresa. Un camí traçat a través de les benaurances en el qual un es fa transparent perquè el fill pugui brillar.  En aquest sentit, va subratllar que «la paternitat evangèlica veritable igual que en la paternitat divina ens demana ser pobres de cor». «Hem de morir nosaltres mateixos, les nostres idees, deixant que Déu actuï. Paternitat suposa proximitat i tendresa, però, també distància per respectar l’altre».

Fe en Déu

En darrer lloc, va assenyalar la confiança en Déu, com indispensable per a ser sacerdots i pares. «La qualitat més important del sacerdoci fe en Déu. Confiança en la gràcia que està per damunt meu», va dir. Insistint en aquest punt va instar a «no dubtar ni d’Ell ni de la seva misericòrdia, ni de la seva fidelitat. Tot i que no veiem cap solució, nosaltres hem de creure i esperar contra tota esperança – insistia-. Tenim dret a totes les fragilitats, però no tenim dret en vacilar en la nostra fe. Siguem homes i dones de fe i veurem que fa miracles», va afegir.