Nova vida amb el refugi del Papa

Han començat una nova vida a Itàlia lluny del seu estimat Damasc i de la resta de la seva família però també lluny horror de la guerra, de la tristesa i de la incertesa.

I aquest nou començament té una data: el 16 d’abril de 2016. Quan el Papa Francesc els va treure d’un camp de refugiats de Lesbos i els va rescatar de la desesperació. “Sortir del camp de refugiats ens va salvar perquè en aquell lloc hi havia massa gent, hi havia moltes famílies desesperades i, en aquell moment, el futur era tota una incògnita per a tots” va explicar Wafaa Kawkji.

El final del malson

Dotze hores abans de pujar a aquest avió, se’ls va comunicar que viatjarien a Itàlia. Acabava així per aquesta família almenys una part del malson. Aquest va començar a Síria el 2015, quan van haver de marxar. Després de passar per Líban, van recalar a Turquia. Des d’allà, en una precària embarcació, van arribar per mar fins a Grècia, una travessia que Wafaa encara és incapaç de descriure amb paraules.

Després d’un mes a Grècia, amb el Papa va arribar per ells una de les millors notícies de la seva vida. Com Kawkji explicava. “En primer lloc ens va sorprendre molt, molt perquè era com un somni. Amb tot el que vam passar a Síria rebre aquesta notícia. Ens va fer sentir molt afortunats”.

El Papa, el seu refugi

Aquestes poques fotos els recorden la normalitat de la vida en una Síria de cristians i musulmans on cap preguntava a un altre per la seva fe. Osama treballava en una impremta i Wafaa era perruquera. Ho van perdre tot amb la guerra, inclosa la seva casa. Però almenys, enmig de la barbàrie, els va quedar la vida per buscar refugi lluny d’un lloc on ja no es podia viure. “El Papa Francesc significa per a nosaltres la caritat, la seguretat. No puc expressar-ho amb més paraules. Ens ho ha donat tot”. Explicava Osama Kawakji.

Per això, agraeixen a Francesc que mostrés al món que no es pot tancar la porta als que més ho necessiten. “El Papa Francesc ens ha tornat l’esperança. Ha obert el camí perquè els països europeus obrissin les portes per rebre a persones com nosaltres. Em fa mal quan veig que els països tanquen les seves fronteres perquè estem fugint de la guerra, vivim en un estat de misèria. La gent no sap on anar i quan els tanquen la porta a la cara això els porta a la desesperació”.

Una desesperació que ells ja no senten, sobretot, perquè ara poden pensar en un futur de pau per als petits Omar i Massa.