Missatge del papa Francesc en la Jornada Mundial de les Missions

«Aquí em tens. Envia-m’hi», és el lema del Domund que es celebra el proper 18 d'octubre de 2020

Foto cedida per Vatican News

Benvolguts germans i germanes,

Dono gràcies a Déu per la dedicació amb què es va viure a tota l’Església el Mes Missioner Extraordinari durant el passat mes d’octubre. Estic segur que va contribuir a estimular la conversió missionera de moltes comunitats gràcies al camí indicat pel tema: «Batejats i enviats: l’Església de Crist en missió en el món.»

En aquest any, marcat pels sofriments i desafiaments ocasionats per la pandèmia de la Covid-19, aquest camí missioner de tota l’Església continua a la llum de la paraula que trobem en el relat de la vocació del profeta Isaïes: «Aquí em tens. Envia-m’hi» (Is 6,8). És la resposta sempre nova a la pregunta del Senyor: «Qui hi enviaré?» (ibid.). Aquesta crida ve del cor de Déu, de la seva misericòrdia que interpel·la tant l’Església com la humanitat en l’actual crisi mundial. «De la mateixa manera que va passar als deixebles de l’Evangeli, ens va sorprendre una tempesta inesperada i furient. Ens vam adonar que érem a la mateixa barca, tots fràgils i desorientats; però, al mateix temps, importants i necessaris, tots cridats a remar junts, tots amb la necessitat de confortar-nos mútuament. En aquesta barca hi som tots. Com aquells deixebles, que parlen amb una única veu i amb angoixa diuen: «Morirem» (cf. Mc 4,38), també nosaltres descobrim que no podem continuar cadascun de nosaltres per compte nostre, sinó només junts» (Meditació a la plaça de Sant Pere, 27 de març de 2020). Estem realment espantats, desorientats i atemorits. El dolor i la mort ens fan experimentar la nostra fragilitat humana, però al mateix temps tots som conscients que compartim un fort desig de vida i d’alliberament del mal. En aquest context, la crida a la missió, la invitació a sortir de nosaltres mateixos per amor de Déu i del proïsme, es presenta com una oportunitat per a compartir, servir i intercedir. La missió que Déu ens confia a cadascun de nosaltres ens fa passar del jo temorós i tancat al jo retrobat i renovat pel do d’un mateix.

En el sacrifici de la creu, on es compleix la missió de Jesús (cf. Jn 19,28-30), Déu revela que el seu amor és per a tots i cada un de nosaltres (cf. Jn 19,26-27). I ens demana la nostra disponibilitat personal per a ser enviats, perquè ell és Amor en un moviment perenne de missió, sempre sortint de si mateix per donar vida. Per amor als homes, Déu Pare va enviar el seu Fill Jesús (cf. Jn. 3,16). Jesús és el missioner del Pare: la seva persona i la seva obra estan en total obediència a la voluntat del Pare (cf. Jn 4,34; 6,38; 8,12-30; He 10,5-10). Per part seva, Jesús, crucificat i ressuscitat per nosaltres, ens atrau en el seu moviment d’amor; amb el seu mateix Esperit, que anima l’Església, ens fa deixebles de Crist i ens envia en missió al món i a tots els pobles.

«La missió, l’“Església en sortida”, no és un programa, una intenció que s’aconsegueix mitjançant un esforç de voluntat. És Crist qui treu l’Església d’ella mateixa» (Sin Él no podemos hacer nada, LEV-San Pablo, 2019, 16-17). Déu sempre ens estima primer i amb aquest amor ens troba i ens crida. La nostra vocació personal ve del fet que som fills i filles de Déu en l’Església, la seva família, germans i germanes en aquella caritat que Jesús ens testimonia. Malgrat això, però, tots tenim una dignitat humana fonamentada en la crida divina a ser fills de Déu, per a convertir-nos per mitjà del sagrament del baptisme i per la llibertat de la fe en allò que som des de sempre en el cor de Déu.

Haver rebut gratuïtament la vida constitueix ja una invitació implícita a entrar en la dinàmica de l’entrega d’un mateix: una llavor que madurarà en els batejats, com a resposta d’amor en el matrimoni i en la virginitat pel regne de Déu. La vida humana neix de l’amor de Déu, creix en l’amor i tendeix vers l’amor. Ningú no està exclòs de l’amor de Déu, i en el sant sacrifici de Jesús, el Fill a la creu, Déu va vèncer el pecat i la mort (cf. Rm 8,31-39). Per a Déu, el mal —fins i tot el pecat— es converteix en un desafiament per estimar i estimar cada vegada més (cf. Mt 5,38-48; Lc 23,33-34). Per això, en el misteri pasqual, la misericòrdia divina guareix la ferida original de la humanitat i es vessa sobre tot l’univers. L’Església, sagrament universal de l’amor de Déu per al món, continua la missió de Jesús en la història i ens envia pertot arreu perquè, a través del nostre testimoniatge de fe i de l’anunci de l’Evangeli, Déu continuï manifestant el seu amor i pugui tocar i transformar cors, ments, cossos, societats i cultures, en tot lloc i temps.

La missió és una resposta lliure i conscient a la crida de Déu, però podem percebre-la només quan vivim una relació personal d’amor amb Jesús viu en la seva Església. Preguntem-nos: ¿Estem a punt per a rebre la presència de l’Esperit Sant en la nostra vida, per escoltar la crida a la missió, tant en la vida del matrimoni com de la virginitat consagrada o del sacerdoci ordenat, com també en la vida ordinària de cada dia? ¿Estem disposats a ser enviats a qualsevol lloc per a donar testimoniatge de la nostra fe en Déu, Pare misericordiós, per a proclamar l’Evangeli de salvació de Jesucrist, per a compartir la vida divina de l’Esperit Sant en l’edificació de l’Església? ¿Estem a punt, com Maria, Mare de Jesús, per a posar-nos al servei de la voluntat de Déu sense condicions (cf. Lc 1,38)? Aquesta disponibilitat interior és molt important per a poder respondre a Déu: «Aquí em teniu, Senyor. Envieu-m’hi» (cf. Is 6,8). I tot això no en abstracte, sinó en l’avui de l’Església i de la història.

Comprendre el que Déu ens està dient en aquests temps de pandèmia també es converteix en un desafiament per a la missió de l’Església. La malaltia, el sofriment, la por, l’aïllament ens interpel·len. Ens qüestiona la pobresa dels qui moren sols, dels desnonats, dels que perden el treball i el sou, dels qui no tenen llar ni menjar. Ara, que tenim l’obligació de mantenir la distància física i de romandre a casa, estem convidats a redescobrir que necessitem relacions socials, i també la relació comunitària amb Déu. Lluny d’augmentar la desconfiança i la indiferència, aquesta condició hauria de fer-nos més atents a la nostra manera de relacionar-nos amb els altres. I la pregària, mitjançant la qual Déu toca i mou el nostre cor, ens obre a les necessitats d’amor, dignitat i llibertat dels nostres germans, així com a la cura de tota la creació. La impossibilitat de reunir-nos com a Església per a celebrar l’eucaristia ens ha fet compartir la condició de moltes comunitats cristianes que no poden celebrar la missa cada diumenge. En aquest context, la pregunta que Déu fa: «Qui hi enviaré?», es renova i espera la nostra resposta generosa i convençuda: «Aquí em teniu. Envieu-m’hi» (Is 6,8). Déu continua cercant persones per a enviar al món i a cada pobre, per a testimoniar el seu amor, la seva salvació del pecat i de la mort, el seu alliberament del mal (cf. Mt 9,35-38; Lc 10,1-12).

La celebració de la Jornada Mundial de la Missió també significa reafirmar com la pregària, la reflexió i l’ajuda material de les vostres ofrenes són oportunitats per a participar activament en la missió de Jesús en la seva Església. La caritat, que s’expressa en la col·lecta de les celebracions litúrgiques del tercer diumenge d’octubre, té com a objectiu donar suport a la tasca missionera realitzada en nom meu per les Obres Missionals Pontifícies, per a fer front a les necessitats espirituals i materials dels pobles i les Esglésies de tot el món i per a la salvació de tots.

Que la Benaurada Verge Maria, estel de l’evangelització i consol dels afligits, deixebla missionera del seu fill Jesús, continuï intercedint per nosaltres i sostenint-nos.

Francesc

Roma, Sant Joan del Laterà, 31 de maig de 2020, solemnitat de Pentecosta