«Més enllà de les polítiques migratòries hi ha la persona»

El pare Javier (@javiermontessj), jesuïta des de l’any 2001 i sacerdot des de 2013, coneix de primera mà el drama humanitari dels migrants i les polítiques migratòries. Coordinador social de la Delegació Diocesana de Migracions a Nador (Marroc), treballa, cada dia, amb els centenars de persones que esperen en els boscos propers a la ciutat perquè alguna pastera els acosti al seu somni d’una vida millor.

Anem a començar pel més recent, l’actualitat, i en aquest cas amb dues notícies. La primera, la crida que aquest passat diumenge va fer el papa Francesc davant la Jornada Mundial del Refugiat que es va celebrar ahir, 20 de juny, demanant a tots els estats l’aprovació, el proper mes de setembre, del Pacte Mundial sobre Refugiats «per abordar de manera global una emergència que s’ha tornat global per la proliferació de guerres i focus d’extrema pobresa «.

Què opina d’aquest Pacte? És suficient com a resposta davant la major crisi humanitària des de la II Guerra Mundial?

Jo crec que el Papa està posant accent en el fet que aquest és un tema global, perquè s’està veient que cada país està tirant cap a un costat, per exemple, en la mateixa Unió Europea, amb una separació que va en contra de la pròpia unió, fruit , potser, d’interessos de cada país o fins i tot de cada partit. Això trenca els fonaments de la Unió Europea i el que el Papa està dient és que no és només un problema d’Europa, sinó un tema global, que s’ha d’abordar a nivell planetari, perquè les causes estan molt barrejades.

Crec que el Papa, ara per ara, és l’única autoritat moral mundial que és capaç d’aglutinar aquesta petició, perquè ni els Estats Units està exercint un lideratge en aquest sentit ni Europa, amb aquesta crisi tan interna, ho pot fer.

La persona del Papa és reconeguda per tots pel seu exemple i pel seu discurs. Tant de bo els estats se senten i acceptin, almenys, entrar a parlar d’aquesta problemàtica que implica els països d’origen, als de trànsit ia nosaltres els de la frontera amb Amèrica i Europa, i fins i tot dins d’Àsia, on hi ha també uns moviments de persones increïbles.

A això unim el desembarcament a València, també aquest diumenge, dels immigrants arribats a bord de l’Aquarius i dos vaixells més, i de l’arribada massiva de pasteres a les costes d’Andalusia, fins i tot amb més persones que el total de l’embarcació que jas’ha fet famosa. Com espanyol, i com a persona immersa en aquesta problemàtica, com ha viscut l’arribada de l’Aquarius? Creu que ha estat una decisió correcta?

Sobre el vaixell Aquarius, em fa una mica de por que s’utilitzi mediàticament. Crec que va ser una decisió correcta en el sentit que hi ha una situació humanitària en què hi ha dos països, Malta i Itàlia, que rebutjaven a acollir-los i Espanya ho va fer. Com a espanyol m’agrada aquest gest, però espero que es vegi acompanyat d’algun tipus de lideratge o algun tipus de política, pel que fa a la migració, més humanitària. Això encara cal veure-ho i cal vigilar al nou Govern perquè no es basi en una política «de fotos».

Un dels països protagonistes d’aquesta situació és el Marroc, on vostè treballa. Quina és la tasca que realitza la Delegació Diocesana de Migracions a Nador i la tasca de l’Església catòlica allà?

L’Església catòlica al Marroc, en ser un país musulmà, sempre s’ha dedicat a atendre els cristians que hi havia i a fer una gran tasca humanitària i social, i és una tasca molt reconeguda. Des de fa uns anys, davant la vulnerabilitat del col·lectiu dels immigrants, l’església del Marroc, amb les dues diòcesis que la formen, ha sabut bolcar-se en la seva ajuda, molt més, potser que esglésies europees, que han trigat més a reaccionar.

En aquest sentit crec que una església petita i pobra ha donat exemple a altres esglésies més grans o amb més mitjans.

Què és el que fa la Delegació de Migracions? Bàsicament acompanyar les persones que hi són, també pastoralment si són cristians, atendre’ls si tenen necessitats mèdiques o sanitàries, donar-los medicines, dur-los a fer-se els tests que necessiten si tenen alguna malaltia… És a dir, servir a la gent en les seves necessitats, dins de les nostres possibilitats també limitades.

I acompanyar les persones que, encara que són les menys, han decidit quedar-se al Marroc, amb formació professional, per exemple, en electricitat, perquè, almenys, aprofitin el temps formant-se.

Què podem fer els cristians i la societat en general, per influir una mica en aquesta realitat?

Venim d’una tradició religiosa, d’Abraham, a qui tant els jueus com els cristians com els musulmans el considerem el pare de la fe, la història va ser sortir de la seva terra. El mateix Jesús va néixer en un trànsit i ja en la seva vida pública ens va dir el de era foraster, i em vau acollir. En les tres religions de tronc jueu, el atendre el foraster, l’immigrant, a qui ve de fora és una cosa primordial.

Així que, si mirem la nostra fe i volem que aquesta història de fe es noti en la nostra vida de forma més pràctica, acostem, per exemple, a les persones que estan arribant als nostres barris. És estrany la ciutat d’Espanya on no hi ha persones d’origen llatí o d’origen africà, però, de vegades, ni tan sols intentem convidar-los a alguna cosa comunitari en les nostres esglésies. Som acollidors amb els catòlics que ve d’altres països? Jo crec que ens falta molt encara.

I crec que és fonamental, també, conèixer històries concretes d’aquestes persones i contárselas a amics, a veïns, perquè molta gent et diu «és que la migració …» i cal dir-los, ¿coneixes la seva història? Si entendríem les històries de les persones que migren segur que tindríem una mirada més humana.

Si, més enllà de les polítiques migratòries, no posem en el centre a la persona, qualsevol política que fem estarà molt allunyada de l’Evangeli i dels valors que, com a societat, volem tenir. Per això, l’acollida és un valor fonamental, però també és fonamental el coneixement de les històries de les persones que tenim al nostre voltant.

Quin paper juguen els mitjans de comunicació en el drama de les migracions? ¿Transmeten els periodistes aquesta realitat de forma correcta?

Crec que quan un entén d’un tema bastant, com és, per exemple, el tema de les migracions en el meu cas, de vegades es veu una simplificació massa gran en els mitjans. I és normal en part, perquè s’han d’adaptar la realitat a les persones a les que arriba el seu missatge.

Jo el que demano als periodistes és que treballin els temes, que busquin informació, que coneguin les històries dels immigrants. És cert que, al final, són temes amb una gran complexitat, però cal anar al profund, no podem quedar-nos en titulars, en les «allaus».

Jo entenc que això és, de vegades, el que ven i que el periodisme està molt subjecte a les visites als seus mitjans digitals ia les vendes dels seus diaris i han de posar alguna cosa que cridi l’atenció, però jo crec que aquí es juga molt amb el tema de la veritat. I el periodisme ha de ser un servei a la veritat, encara que la veritat sigui complexa, i tingui moltes capes.

A més, els mitjans de comunicació juguen un paper important també en la formació de la societat a tots els nivells i, en aquest tema de la migració, a mi em fa por, moltes vegades, el llenguatge cada vegada més bel·licista que s’està fent servir. Crec que cal adequar el llenguatge a la realitat i crec que els mitjans han d’exercir en la societat una certa «pedagogia» per entendre que està passant.

Ens parlava en la seva xerrada de la importància que per a ells tenen les xarxes socials.

Sí. L’immigrant dóna molta importància a aquesta «connectivitat», perquè a través d’ella, a través de les xarxes socials, està connectat amb el seu origen, i probablement està connectat, també, amb un amic o un familiar que li està esperant ja a Espanya. Molts dels que estan a les barques, si porten el mòbil i tenen algun problema, poden trucar a salvament marítim i això els pot salvar la vida. I quan arriben a algun destí, van publicant fotos a Facebook, o reben fotos dels seus familiars, o fins i tot documents necessaris per a realitzar alguna gestió…

  Les xarxes socials, i internet en general és, per a ells, un mecanisme de protecció i de seguretat.

Va a col•laborar amb Mans Unides en un programa de suport social al migrant a través de tallers, per la importància que té aquesta part de poder «aïllar» una mica mentalment de la dramàtica situació en què viuen. Què ens pot explicar d’aquesta iniciativa?

Mans Unides ja col·labora amb la Delegació de Migracions a Tànger i a Tetuan. I a Nador també, amb el centre de Formació Professional que, de moment, és només per a joves marroquins.

Aquest nou projecte és d’intervenció psicosocial, i es posarà en marxa amb els migrants que estan a Nador, bé de manera estable o de pas, que vénen fugint de la guerra o la fam per buscar una vida millor.

Pateixen molt estrès i vénen amb traumes. L’equip que tenim, format per una psicòloga, una treballadora social i dues religioses; van a fer activitats amb ells: ajudar-los a relaxar-se, a relacionar-se, a enfortir les comunitats de dones, a triar a formadors d’entre ells mateixos perquè multipliquin els nostres tallers, a sensibilitzar les dones sobre la importància dels controls durant l’embaràs, a conscienciar-los sobre la importància de la higiene en els campaments perquè no hi hagi malalties, incendis… Volem atendre la persona en la seva dimensió completa, més enllà d’una ferida o d’una manta, ia això, un cop més, ens va a ajudar Mans Unides.

Pilar Seidel