Manuel, Carles i Rafael, tres nous diaques al servei de l’Església de Barcelona

Després d'un llarg període de preparació, aquest dissabte 25 de maig, el Cardenal Omella ordenarà a la Catedral de Barcelona tres candidats al diaconat permanent

Fotografia: Agustí Codinach

Aquest dissabte 25 de maig, Rafael Cervera, Manuel Garrido i Carles Rubio seran ordenats diaques de l’Arxidiòcesi de Barcelona. Després d’un període de preparació entre cinc i sis anys, tots tres,  faran aquest pas a la Catedral, amb l’arquebisbe de Barcelona, Card. Joan Josep Omella,  que els ordenarà per servir el poble de Déu. La celebració serà a les 19:15 h, amb els amics i família que els han acompanyat durant tot el procés de  decisió i formació. 

La decisió d’ordenar-se diaques va arribar després d’un període de discerniment. Des d’un inici, tots tres han estat lligats a la seva fe cristiana, «viscuda molt estretament amb la seva parròquia»,  asseguren. En Rafael, o Rafa per als amics, a la parròquia d’Eugeni Papa de Barcelona; en Manuel, a la Parròquia de Maria Auxiliadora de Mataró; i en Carles, a la parròquia de Sant Josep de Badalona, així com, amb l’Associació de Salesians Cooperadors, de la qual són membres tant ell com la seva dona. 

Acompanyament i presa de decisió

Tal com exposen, «l’acompanyament ha estat essencial des del primer moment». Començant pel paper de la seva dona, qui ha de donar el seu consentiment.  «L’Ana ha tingut un paper determinant. És una decisió que compromet tota la família i, per tant, una aposta dels dos». Ho explica Carles Rubio, de cinquanta-cinc anys, casat i amb tres fills. A la fi de la seva etapa professional com a director de l’escola d’enginyers dels salesians, un bon amic i prevere va parlar-li del diaconat permanent. «Va ser tota una revelació! – exposa-  A mesura que més sabia d’aquesta vocació, més m’atreia poder servir  l’Església a través d’aquest ministeri ordenat». 

Per la seva part, Manuel Garrido, assegura que ja tenia la idea al cap i, després de parlar-ho amb un sacerdot proper, va plantejar-s’ho més i va «madurar la decisió en el seu matrimoni». «Tant jo com la meva dona, l’Ana, estem molt vinculats a la vida de la parròquia i ella em va ajudar i acompanyar en la decisió». «La meva primera vocació ha estat el matrimoni i, per això, ella no podia faltar ni al principi, ni en tot el procés», explica. En la mateixa línia, Rafael Cervera, casat i pare d’un noi i tres noies, explica com va esperar que els seus fills fossin més grans, per iniciar el procés de discernir què volia amb el suport de Loles, la seva dona. Rafa recorda com va cridar-li l’atenció «la necessitat tan gran de ministres a l’Església». «Vaig anar a una missa en la qual el sacerdot va dir que en breus ja no es podria oficiar per no tenir un ministre per celebrar-la – explica Rafa-. Vaig pensar: “i tu què faràs sobre això?”».

Formació al costat de l’Església

A part de la família, tots tres destaquen el suport dels formadors, els directors espirituals, així com els diaques mentors que els han acompanyat durant el procés de formació. També dels bisbes, especialment, el difunt Mons. Antoni Vadell. En aquest sentit, Carles destaca com de «decisiva» va ser la seva trobada amb el bisbe Toni, a partir de la qual la «va sentir la crida més forta i clara». També, Rafa recorda com el bisbe Toni li va parlar de la importància d’aquest ministeri subratllant l’essencial de les funcions del diaca. «“És molt important servir la taula!”, em deia, – recorda Rafa amb nostàlgia – i sobretot em va fer veure que com a homes casats tenim un repte fonamental i que podem aportar molt al servei de l’Església».

El període de formació ha estat llarg. Tot i així, asseguren que ho han viscut amb alegria. A part de les matèries apreses en el Grau de Ciències Religioses -necessari per ordenar-se diaca -, Carles destaca «l’experiència de comunitat eclesial amb tots els candidats i aspirants al diaconat». La formació l’han combinada amb el seu dia a dia. Com Rafa que va cursar en línia els seus estudis per combinar-ho amb la vida laboral, i recorda amb gràcia com amb els fills universitaris comparaven el nombre d’assignatures a les quals es matriculaven. També, Manuel destaca que la formació ha estat essencial per «obrir coneixements i conèixer millor la doctrina de l´Església, i aprendre a conviure amb tots els implicats en aquest període». 

Preparats per servir l’Església

Aquest dissabte, sis anys després, seran ordenats i rebran el ministeri vitalici de Paraula, Servei i Caritat per servir l’Església. Nerviosos, però amb ganes s’apropen ja a aquest dia. «Encara no m’ho acabo de creure – explica Carles -. Sento molta alegria i alhora molt de respecte. Vull ser digne de la crida de Déu, i deixar que l’Esperit actuï fent de mi un servidor del poble a través de la paraula, la litúrgia i la caritat», afegeix. També amb alegria, Manuel es planteja ja el seu futur com a diaca. «Espero preocupar-me de les necessitats dels altres, sobretot dels més vulnerables. Obrir-me a la Paraula del Senyor i portar-la a la pràctica amb el meu testimoniatge. Tenir sempre encès el llum de la pregària, perquè sigui el Senyor qui actuï en mi, i no jo».

Per la seva banda, Rafa espera com a diaca poder «ser el vehicle que permeti els altres acostar-se o aprofundir en la vida en Crist». «Això és fàcil dir-ho! – exclama-  Però amb l’ajuda de Déu, intentaré fer-ho». En aquest sentit, Rafa no perd l’esperança, i tal com li diria a tot aquell que es plantegés fer-se diaca: «val la pena llençar-s’hi!».

T'ha interessat aquest contingut? Subscriu-te al nostre butlletí electrònic. Cada setmana, l'actualitat de l'Església diocesana al teu correu.

T'interessarà ...