‘Lord I need You’ – Senyor et necessito

Lord I need you, Senyor et necessito. Aquest crit d’alegria i esperança es va alçar el dissabte al vespre durant la vetlla per les vocacions. Units en la pregària, organitzada per la Delegació de Joventut, el Seminari Conciliar i la Pastoral Vocacional , tots els assistents van aportar el seu granet de sorra en l’oració per les vocacions. El bisbe auxiliar de Barcelona, Mons. Sergi Gordo va conduir la pregària i la presentació del Santíssim, la llum i el centre de tota la vetllada. Al final de la vetllada, en el marc del Dia del Seminari, es va presentar el vídeo promocional del Seminari: “Un cor incansable“.

El Toni Barenys, el Joan Francesc Cortés i l’Agustí Vives, també, van brillar amb el seu testimoni vocacional. Tots tres seminaristes, amb la seva història van donar veu a tots aquells que són cridats per Déu. Tres històries diferents però igual de colpidores.

“M’estarà cridant Déu?”

El Toni, de primer, fa uns anys acabava el màster de professor i el cridaven per exercir com a mestre. Tot i així, la vida comunitària de la parròquia i el fet de participar dels sagraments li van encendre una “flama”. Una nova direcció al seu camí. “Com més creixia aquesta connexió amb Jesús, més inquietud sentia per a comunicar l’amor que Ell em donava”- explicava el Toni a la capella del seminari davant tots els presents. “Un dia un company em va dir: tu series bon seminarista i em plantejava “m’estarà cridant Déu?”.

Després de discernir i reflexionar en un recés, el Toni es va llançar a la nova aventura. Només amb sis mesos, el jove seminarista, assegura que “ha descobert que el senyor l’ha cridat a la felicitat, a compartir el camí amb els altres seminaristes i ha esvaït els dubtes. “He renunciat a molt, però quan Déu et crida alhora t’omple aquest buit i et dona més llibertat, més autonomia del que et donarà una feina i un sou”. 

“He fet la decisió correcta?”

El Joan Francesc amb més anys de recorregut pel seminari, assegurava que ell no volia ser prevere, sinó que havia estat Déu qui ho havia volgut. “Penso i em faig la pregunta, he fet la decisió correcta?” “Des que vaig entrar, alguns ho han deixat, però això t’ajuda a reafirmar-te i cada dia hem de demanar al Senyor què vols de mi? Segons va explicar, durant aquests anys com a seminarista ha trobat moments dèbils però no el suficient per defallir. “Pots sentir-te al pou de vegades, però després te n’adones que el seminari és gràcia, és una passada, una aventura”, va dir.

“… em preguntava: per què jo?”

Ja a la recta final, l’Agustí, de 5è curs, explicava amb el seu testimoni que en tot aquest temps ha obtingut dues coses. D’una banda, molt respecte per les vocacions i a saber posar-se a disposició del Senyor. “Jo em preguntava per què jo? – explicava l’Agustí- Després vaig saber que el més important no és tant el perquè sinó el com. Com seguir allò que Déu vol de mi”.

Bisbe Sergi: “Per Ell val la pena”

Respecte als tres testimonis explicats, el bisbe Sergi va argumentar com eren la prova que “no hi ha clons”. «A cada un, el Senyor el crida d’una manera diferent”. “Fiem-nos que ell camina amb nosaltres i per Ell val la pena que el nostre cor bategui al seu ritme”.

Hem de deixar-nos trobar per ell i dir-li: què vols de mi Senyor?”. “Hem de dir-li Senyor, us necessito. Oh I need you” – insistia el bisbe Sergi. “Tu m’has seduït Senyor”. Tal com va exposar  bisbe la vocació “és el llenguatge de l’amor”. “Ell ens dirà. I tant que t’accepto i ens donarà la força que necessitem per emprendre aquest camí”, va afegir.

Va demanar als presents i, sobretot, als seminaristes, que s’adrecessin “cara a cara a Déu”: “Som instruments a les seves mans i si algun algú rep la crida… Oh quin vertigen!”. “Tot i que desafinem perquè som febles – continuava el bisbe Sergi- hem de dir: ‘facis amb mi segons la vostra paraula’ ”.