El Papa Lleó XIV adverteix que la intel·ligència artificial ha d’estar al servei de les persones i no del poder
Amb motiu del 135è aniversari de la Rerum novarum, el Pontífex reflexiona en la seva primera encíclica,Magnifica humanitas, sobre la doctrina social de l’Església en l’era de la intel·ligència artificial. La crida és a custodiar «una magnífica humanitat habitada per Déu», promovent la veritat, la dignitat del treball, la justícia social i la pau. En l’era digital, cal desarmar la IA i superar la teoria de la «guerra justa», impulsant de nou el diàleg i el multilateralisme.
«La magnífica humanitat que Déu ha creat es troba avui davant d’una elecció decisiva: aixecar una nova torre de Babel o edificar la ciutat on Déu i la humanitat habiten junts». L’incipit de la primera encíclica de Lleó XIV —Magnifica humanitas, «sobre la custòdia de la persona humana en l’era de la intel·ligència artificial»— resumeix les seves raons fonamentals i el seu propòsit. Publicada avui, dilluns 25 de maig, va ser signada pel Pontífex el passat 15 de maig, en el 135è aniversari de la promulgació de la Rerum novarum de Lleó XIII. I del seu predecessor, el papa Prevost, n’ha recollit el llegat escrivint una encíclica social que afronta un dels principals reptes de l’època contemporània: la intel·ligència artificial.
Dividida en cinc capítols, més una introducció i una conclusió, Magnifica humanitas parteix d’una premissa: la tecnologia no és una «força antagònica respecte a la persona» (4), ni «un mal en si mateixa» (9). Tanmateix, «no és neutra, perquè assumeix el rostre de qui la concep, la finança, la regula i la utilitza». D’aquí la crida del Pontífex a «construir en el bé» i a «romandre humans», seguint la lògica de la coresponsabilitat valenta, de la subsidiarietat i de la comunió, perquè «el món pugui reconèixer… en el cor de l’ésser humà el lloc on Déu desitja habitar» (16).
El primer capítol —Un pensament dinàmic fidel a l’Evangeli— repassa la Doctrina Social de l’Església (DSE) en el magisteri recent i en el Concili Vaticà II, posant en relleu «el seu caràcter dinàmic» (17). Lluny de ser «un manual de principis i normes per aplicar», la DSE és més aviat «un camí de discerniment comunitari», una «teologia de la comunió en la història» (27) que orienta la lectura dels esdeveniments a la llum de l’Evangeli.
Lleó XIV recorda el pensament dels seus predecessors: des de Pius XII —el primer a emprar l’expressió «Doctrina social de l’Església» en l’exhortació apostòlica Menti nostrae de 1950— fins al papa Francesc, passant naturalment per la Rerum novarum de 1891, definida com una «fita en l’evolució del magisteri social» (30). En les seves respectives èpoques, cada successor de Pere «ha posat en relleu diferents aspectes d’un únic patrimoni: la dignitat de la persona, el valor del treball, la destinació universal dels béns, la solidaritat i la subsidiarietat, la cura de la creació, la centralitat de la pau i la fraternitat» (45).
En el segon capítol, Lleó XIV enumera els Fonaments i principis de la Doctrina social de l’Església. Entre els primers, inclou la dignitat de la persona, creada a imatge i semblança de Déu. Cal recordar-ho, ja que «la pressió de noves ideologies i de determinats interessos molt poderosos» pot reduir la persona a «un recurs que s’utilitza i s’explota» o a «allò que fa o produeix» (51). Per contra, «la dignitat fonamental de cada persona no s’adquireix, no s’ha de guanyar ni necessita ser demostrada» (53).
Un segon fonament de la Doctrina Social de l’Església és la inviolabilitat dels drets humans, entre els quals el primer és el dret a la vida «des de la concepció fins al seu final natural»: en aquest sentit, Lleó XIV defineix l’avortament provocat, l’assassinat d’innocents i l’eutanàsia com a «decisions greument il·lícites» (55).
El tercer fonament és el reconeixement dels drets de les minories, amb una atenció especial a les dones: en favor seu, el Pontífex demana «decisions concretes» en les lleis, en el treball, en l’educació i en les responsabilitats socials i polítiques, perquè siguin veritablement escoltades i valorades (57).
Pel que fa als principis de la DSE, Lleó XIV n’assenyala cinc. El primer és el bé comú, «forma social de la dignitat reconeguda a cadascú» (59). En un punt el Papa és especialment contundent: «la promoció del bé comú mai no es pot separar del respecte al dret dels pobles a existir, a custodiar la seva pròpia identitat i a contribuir amb la seva originalitat a la família de les nacions». En conseqüència, «qualsevol intent o projecte d’eliminar o sotmetre una nació és greument immoral i, per tant, inacceptable» (64).
El segon principi fa referència a la destinació universal dels béns. Aquí i en altres punts de l’encíclica, Lleó XIV insisteix en la necessitat que els coneixements i les tecnologies no es concentrin en mans d’uns quants, alimentant la bretxa entre els inclosos i els exclosos de la revolució digital (67).
D’això en deriven el tercer i el quart principi: la subsidiarietat (68) —que exigeix superar el paternalisme i l’assistencialisme en favor de la coresponsabilitat— i la solidaritat (73), «principi i virtut» que s’oposa a la indiferència i té en compte els pobles i les generacions futures.
El cinquè principi de la DSE assenyalat pel Papa és la justícia social: en l’era digital, ha de garantir a tothom un accés equitatiu a les oportunitats, protegir els més fràgils, combatre l’odi i la desinformació, sotmetre a control públic l’ús de les dades i les tecnologies, «de manera que el criteri no sigui només el lucre, sinó la dignitat de cada persona i el bé dels pobles» (80).
Lleó XIV assenyala en els migrants, els refugiats i els desplaçats una «prova decisiva» en aquest àmbit: la manera com la societat els tracta demostra «si la idea de justícia està guiada per la por o per la fraternitat». D’aquí la crida tant a custodiar «el dret a l’esperança» dels qui es veuen obligats a marxar, garantint-los vies segures i legals, una acollida digna i la integració; com a promoure «el dret a quedar-se» de cadascú a la seva pròpia terra en pau i seguretat, abordant «les causes profundes» de les migracions (81).
El Pontífex entén que els cinc principis esmentats s’adrecen no només a la societat, sinó també a l’Església, cridada a «un examen de consciència»: el Papa exhorta a «sanar les relacions i les estructures eclesials d’aquelles distorsions que generen desigualtats, manca de claredat i abusos».
La invitació és a escoltar les «víctimes d’abusos espirituals, econòmics, institucionals, sexuals, de poder i de consciència», ja que això «forma part integrant d’un camí de justícia, que comprèn el reconeixement del dany, la reparació justa i la prevenció» (89).
El tercer capítol —Tècnica i domini. La grandesa de la persona humana davant les promeses de la IA— entra en el nucli del tema de la intel·ligència artificial.
Lleó XIV adverteix contra el «paradigma tecnocràtic» ja denunciat per Francesc i segons el qual tota elecció ve dictada exclusivament per paràmetres d’eficiència i benefici (92). Per contra, la tecnologia més potent no és necessàriament la millor: la IA pot imitar i simular l’home, però no posseeix consciència moral, empatia, capacitat afectiva, relacional ni espiritual.
Per tant, cal abordar la IA amb sobrietat i vigilància, mantenint la claredat sobre les responsabilitats de totes les seves etapes (accountability) i apostant per polítiques i marcs jurídics adequats, una supervisió independent i l’educació dels usuaris. Sobretot, cal un codi ètic sotmès a criteris de justícia social compartida, perquè «no serveix una IA més moral si aquesta moral la decideixen uns quants» (107).
Sense deixar de banda l’impacte ambiental de les noves tecnologies, que requereixen grans quantitats d’energia i aigua, afectant les emissions de diòxid de carboni i perjudicant la Creació (101).
Cal «desarmar la IA» —insisteix Lleó XIV— per apartar-la de la lògica de la competència militar, econòmica i cognitiva; per trencar l’equivalència entre poder tècnic i dret a governar; per alliberar-la dels monopolis i impedir que domini l’ésser humà.
Aquesta tasca és ètica, tècnica i ecològica perquè la IA «ja és l’entorn en què estem immersos i el poder amb què hem de comptar» (110).
Es dedica un ampli espai a la crítica del transhumanisme i del posthumanisme, que interpreten el progrés com la superació dels límits de l’humà. En canvi, el límit no és un defecte que calgui eliminar, sinó una dimensió constitutiva de la persona, perquè «l’ésser humà no floreix malgrat el límit, sinó sovint a través del límit» (118), reconeixent en la fragilitat i en la finitud llocs on maduren la relació, la cura i l’obertura a Déu i als altres.
Hi ha molt en joc: fer créixer la tècnica eliminant els límits de l’humà significa, de fet, fer retrocedir el cor. Magnífica i, tanmateix, ferida, la humanitat «no ha de ser substituïda ni superada». La tecnologia pot alleujar els seus sofriments i obrir-li noves possibilitats, però no ha de negar allò que li és propi: «la capacitat de relació i d’amor» (126).
Davant la IA, la veritable alternativa no és entre entusiasme i por, sinó entre dues maneres de construir el progrés: al servei de la persona i dels pobles o de les lògiques de poder (129). Una elecció que ens afecta a tots: «la construcció de Babel o la de Jerusalem», les dues «ciutats» de l’home i de Déu assenyalades també per sant Agustí (130), comença per cadascú.
En el quart capítol —Custodiar allò humà en la transformació. Veritat, treball, llibertat— l’encíclica considera la veritat com un bé comú i un element essencial de la democràcia. En l’entorn digital, la veritat s’ha de plasmar en una «ecologia de la comunicació» perquè la cultura generada per la web no es converteixi en un instrument d’«homologació i domini», sinó en un espai de maduració per a la «llibertat interior i el pensament crític» (136-137).
El Papa assenyala alguns instruments: transparència en els criteris de selecció de continguts, protecció de les dades personals, un periodisme seriós basat en l’argumentació i la verificació, una nova consciència en l’ús «correcte i crític» de la IA, i la integració dels coneixements. També s’exigeix a l’Església una comunicació transparent i lleial, sobretot en els casos d’injustícies i abusos.
És fonamental, en l’encíclica, la crida a una aliança educativa renovada perquè en els joves no s’apagui «el desig de fer preguntes» a causa de màquines perfectes que fan semblar inútil el pensament humà. «Hem d’educar-nos en el dejuni de la IA» (140), subratlla Lleó XIV, eliminant les desigualtats en l’accés a l’educació i apostant per l’escola com a lloc on s’aprèn a «cercar i estimar la veritat» (143) i on s’ensenya allò que el món digital no pot oferir: «temps compartit per aprendre i relacions fiables» (147).
En la «quarta revolució industrial» que representa la transició digital, el Pontífex destaca la importància de protegir la dignitat i el valor del treball: «Les noves formes de treballar no són necessàriament millors», explica, ja que la tecnologia pot desqualificar els treballadors, relegar-los a funcions marginals i sotmetre’ls a una vigilància automatitzada (150).
Per contra, cal dissenyar sistemes centrats en la persona i no només en el rendiment, perquè la tecnologia pot, sens dubte, alliberar l’home de tasques feixugues o repetitives, però no ha de conduir en cap cas a l’atur en nom de la reducció de costos i l’augment dels beneficis.
En un escenari en què es perfilen nivells més elevats de pobresa i desigualtat, provocats per sistemes automatitzats que han substituït l’home, el Pontífex advoca també per una renovació de les organitzacions sindicals (155).
La transformació digital s’ha de gestionar amb antelació mitjançant criteris socials estables, formació accessible i contínua per als treballadors i responsabilitat empresarial.
El Pontífex assenyala, a més, la necessitat de superar el PIB com a paràmetre del grau de desenvolupament d’un país, apostant en canvi per la dignitat del treball, la prosperitat compartida, la reducció de les desigualtats i la protecció del medi ambient. El finançament pel finançament és, de fet, diferent del finançament per al desenvolupament (159-160).
I, seguint l’estela de sant Pau VI, se subratlla la interdependència entre pau i desenvolupament, advocant per una cooperació internacional capaç de definir estratègies comunes «sobretot en favor dels països i dels grups més vulnerables», perquè la prosperitat contribueix a la pau «només si és generalitzada, inclusiva i sostenible» (163).
A l’encíclica destaca, a més, la referència a la família, fundada en la unió estable entre un home i una dona: és un «bé social primari», «cèl·lula fonamental i insubstituïble de tota organització comunitària» (165) que cal recolzar també mitjançant polítiques laborals que afavoreixin l’estabilitat i uns ritmes humans, de manera que es garanteixi el just equilibri vital i es protegeixi aquesta «capacitat de construir el futur» que fa generativa la societat.
Finalment, el tema de la llibertat humana, que cal protegir contra la dependència i la mercantilització: en una època en què les plataformes digitals estan dissenyades per acaparar el temps dels usuaris i explotar-ne les fragilitats, és urgent reforçar la llibertat interior de cadascú i fer front al risc del control social derivat de la recopilació massiva de dades i de l’ús de sistemes algorítmics.
Perfilar, predir i orientar els comportaments és, de fet, «un poder nou» (171) que corre el risc de discriminar els més febles. El Papa deplora, en particular, l’«arquitectura de la visibilitat» que premia i amplifica només allò que és visible, modelant opinions i generant conformisme.
La IA genera noves formes d’esclavitud, com la dels «cossos marcats, mutilats, consumits» (173) dels qui treballen en l’extracció de les «terres rares» necessàries per a la tecnologia.
Per això, la lluita contra les noves formes d’esclavitud és una altra «prova decisiva per al discerniment ètic» de la transformació digital. En aquest sentit, Lleó XIV subratlla que «l’Església renova la seva condemna ferma contra tota forma d’esclavitud, tràfic i mercantilització de les persones» i reitera que no reaccionar o tolerar aquestes «greus violacions de la dignitat humana» significa, de fet, «fer-se’n còmplice» (174).
Al mateix temps, el Papa demana «sincerament perdó» pel retard amb què l’Església, en el passat, va condemnar «el flagell de l’esclavitud».
L’encíclica es refereix també a les «noves terres rares del poder», és a dir, la informació vital —per exemple, sobre salut i demografia— utilitzada per orientar les estratègies econòmiques. Es tracta, explica el Pontífex, d’una faceta inèdita del colonialisme que s’apropia de les dades i transforma les vides personals en informació explotable, convertint l’entorn digital en un «espai de depredació» (178-179).
En el cinquè i últim capítol —La cultura del poder i la civilització de l’amor—, Lleó XIV dirigeix la mirada cap a la guerra: «La revolució digital està modificant la gramàtica dels conflictes» i, sense un enfocament ètic, les decisions sobre la vida i la mort de les persones seran cada vegada més impersonals, considerant-se el recurs a la força com una «opció immediata i viable» (182-183).
A la base de tot hi ha una «cultura del poder» que normalitza la guerra i la rehabilita com a «instrument de política internacional», afavorint el rearmament. Sobre l’opinió pública, que en el passat veia la bel·ligerància només com a extrema ratio, avui també pesen les narratives mediàtiques polaritzadores, així com «una preocupant pèrdua de memòria històrica» que ens priva d’una visió a llarg termini (191).
En conseqüència, avui la pau ja no s’entén com una tasca que cal assumir, sinó com un interval precari entre conflictes. Per això, Lleó XIV reitera que —sense perjudici del dret a la legítima defensa en el seu sentit més estricte— cal superar la teoria de la «guerra justa», promovent més aviat el diàleg, la diplomàcia i el perdó (192).
El papa Prevost no deixa de lamentar el creixement de la indústria bèl·lica, la cursa armamentista nuclear i l’aparició de nous actors armats —entre ells els jihadistes— que pretenen perpetuar els conflictes com a font de poder i d’ingressos.
És contundent, a més, l’advertiment contra l’ús d’armes relacionades amb la IA, ja que «no existeix cap algoritme que pugui fer que la guerra sigui moralment acceptable»; més encara: la tecnologia «no allibera el conflicte de la seva intrínseca inhumanitat: només pot fer-lo més ràpid i impersonal, abaixant el llindar del recurs a la violència i transformant la defensa en previsió operativa, amb les víctimes reduïdes a dades. Així, ens acostuma a la idea que la violència sigui inevitable i només s’hagi d’optimitzar.» (198).
Per tant, calen restriccions ètiques rigoroses, compartides a escala internacional, basades en la responsabilitat personal i en la protecció dels civils, perquè «tota tecnologia que faciliti atacar sense veure el rostre de l’altre rebaixa el llindar moral del conflicte» (199).
La cultura del poder sorgeix també de la crisi del multilateralisme i de l’aparició d’un «multipolarisme desordenat i conflictiu» en què preval la desconfiança envers l’altre (201).
La força del dret és substituïda pel dret del més fort; les lògiques del poder prevalen sobre la construcció de la pau, relegada a un segon pla, i les institucions creades per custodiar el destí comú dels pobles es troben ara debilitades, sense que se’n reconegui l’autoritat moral.
En aquest sentit, el Papa desitja per a l’ONU i per al sistema polític internacional «reformes profundes» que superin l’actual crisi de valors en favor del veritable bé comú (226).
Una Realpolitik irresponsable
Avui, continua l’encíclica, es lliuren guerres «híbrides» que abasten els àmbits econòmic, financer i informàtic, aprofitant la desinformació i la por per influir en l’opinió pública i presentar l’augment de la despesa militar com l’«única resposta» a un futur incert.
Però tot això no és més que un «fals realisme», una irresponsable Realpolitik que sembra en les consciències i en les cultures la resignació davant una guerra ineludible i qualifica la pau d’utopia (204-205). Sense excloure que, per a alguns, el conflicte armat pugui ser un instrument de «gestió cínica» de les dificultats, així com una manera de desviar l’atenció dels problemes interns (208).
El cristià és cridat a respondre a aquesta cultura del poder construint «la civilització de l’amor»: la gràcia, de fet, no elimina el conflicte com per art de màgia, sinó que genera «una resistència activa al mal i una sorprenent creativitat en el bé» (211).
Cadascú, en el seu àmbit d’acció, és cridat a escollir entre alimentar la lògica de la força o custodiar la pau, frenant la deshumanització amb petits actes de fidelitat i tenacitat.
El Papa assenyala cinc «camins de responsabilitat»: desarmar les paraules dient la veritat; construir la pau en la justícia; assumir la mirada de les víctimes prenent partit, perquè hi ha conflictes en què «no és just romandre neutrals».
Els atacs contra civils, hospitals i infraestructures fereixen la mateixa humanitat i no poden quedar relegats a l’àmbit de l’anàlisi abstracta. Per contra, cal donar veu a les víctimes per «prendre veritable consciència de l’abisme de maldat que conté» la guerra i tota violència (217).
I encara més: el Papa exhorta a cultivar «un sa realisme» que cerqui vies de pau viables amb fets, no només amb paraules.
Finalment, cal rellançar el diàleg passant d’una cultura del poder a una cultura de la negociació. També és decisiu «el diàleg entre les religions», portador d’un missatge de pau.
«Qui utilitza el nom de Déu per legitimar el terrorisme, la violència o la guerra, traeix el seu rostre —adverteix Lleó XIV—: lluitar en nom de la religió significa, en realitat, colpejar la mateixa religió» (223).
Per la seva banda, la diplomàcia de la Santa Seu utilitza «el principi evangèlic de la misericòrdia» com a criteri concret de l’acció política. D’aquí deriva l’exhortació a la pregària, perquè la pau prové abans de tot de Déu (227-228).
En concloure la carta, el Pontífex convida els fidels a viure les noves tecnologies a la llum de l’Evangeli, seguint «un itinerari de vida cristiana sobri i exigent», perquè, fins i tot en l’era de la IA, tothom pugui donar testimoni de «la bellesa d’una magnífica humanitat habitada per Déu».
Font: VATICAN NEWS
El papa Lléo XIV ha rebut aquest dilluns en audiència privada la Junta de Govern del Círculo Ecuestre a la Ciutat del Vaticà, amb motiu del 170è aniversari de l'entitat barcelonina, fundada…
Aquest dissabte 23 de maig, durant tot el dia i amb acollida des de les 9.30 del matí, la Renovació Carismàtica Catòlica de Catalunya viurà una jornada de tot el dia a…
Milers de fidels acudeixen a la patrona dels impossibles, santa Rita, en una jornada plena de fervor: benedicció de roses, celebració de deu misses, pregàries, fe, esperança… La parròquia de Sant Agustí,…
This content isn't available right now
When this happens, it's usually because the owner only shared it with a small group of people, changed who can see it or it's been deleted.
This content isn't available right now
When this happens, it's usually because the owner only shared it with a small group of people, changed who can see it or it's been deleted.
This content isn't available right now
When this happens, it's usually because the owner only shared it with a small group of people, changed who can see it or it's been deleted.
This content isn't available right now
When this happens, it's usually because the owner only shared it with a small group of people, changed who can see it or it's been deleted.
