L’acompanyament

El P. Ángel Moreno, vicari episcopal per als Instituts de Vida Consagrada de la diòcesi de Sigüenza-Guadalajara, considera que l’acompanyament és un camí molt valuós i convenient per assolir el creixement cristià. “Cada sacerdot, si es deixa preguntar, es converteix, més enllà del que pugui sentir, en acompanyant autèntic”, afirma el capellà del Monestir cistercenc de Buenafuente del Sistal.

Quines eines ajuden a exercir un bon acompanyament?

Els diferents exemples que ens ofereix la Sagrada Escriptura: el llibre de Tobies; la paràbola del bon samarità; el passatge dels deixebles d’Emmaús; i el relat sobre el diaca Felip i el ministres de la reina de Candace. D’aquests textos se’n dedueix que l’acompanyant ha de ser-ne de bon grat, ha d’apel·lar a les mediacions objectives i sacramentals,  i, sobretot, a l’escolta atenta.

Com cal fer un bon discerniment perquè doni bons fruits?

En principi, s’ha de fer seguint un procés. I, si es vol trobar llum, és convenient filtrar l’objecte del discerniment a través de la Paraula de Déu; invocar l’Esperit Sant en un clima teologal, d’oració. Però, per sobre de tot, cal preguntar-se si hi ha pau interior i bons fruits; en aquest cas es confirma l’opció possible; si hi ha pau, però hi ha certa desolació, s’està consolidant l’opció; si no hi ha pau i mals fruits, és senyal de desobediència a la voluntat de Déu.

Tot sacerdot està preparat per fer un bon acompanyament a laics?

Hauria de ser així, però, segons l’experiència que hagi tingut d’acompanyament, estarà més o menys equipat personalment. Els sacerdots més grans van viure una crisi amb els seus mestres; els de mitjana edat van néixer, d’alguna manera, sense referències entranyables; i els més joves són molt sensibles i busquen els seus referents.

Entrevista realitzada per Òscar Bardají per al Full Dominical del 26 d’abril