Informar per construir

Periodista autodidacta, va començar a dedicar-se a la comunicació per un pur atzar quan tenia vint-i-set anys. Ara ja en té seixanta-sis. Sempre ha pensat que el més important de la seva feina és informar. Es tracta d’oferir a les persones la possibilitat de construir-se i, així, construir.

Per què creus en Déu?

No ho sé. No té una explicació fruit d’un raonament. Si ho penso, crec que la fe m’ha vingut donada. Potser perquè en molts moments he estat prou afortunada per adonar-me d’una presència. Algú ho ha definit com un oreig suau, una brisa que t’envolta. Jo diria, doncs, que la fe és una Gràcia amb moltes majúscules. També han estat fonamentals les persones que m’han ajudat i que m’ajuden a créixer per dins.

De què li estàs més agraïda?

D’haver posat en el meu camí, aviat farà trenta-tres anys, Maria de Natzaret, un capvespre que passejava per la riera que comunica el nucli urbà d’Arenys de Munt amb el veïnat de Sobirans. Allà hi ha una capella dedicada a la Mare de Déu de Lourdes, similar a la de França, i jo, en aquell moment, era ben atea.

Com vius la malaltia, des de la fe? La teva relació amb Déu, ha canviat?

Soc malalta de càncer des de fa divuit anys. Una autèntica supervivent! Si he de ser sincera, mai m’ha capficat gaire. Sempre he estat molt tranquil·la…, potser massa i tot! Per tant, la meva relació amb Déu ha anat augmentat independentment de la malaltia. En Déu hi creus de franc!

Què és el que et faria més feliç de fer, en aquest moment de la teva vida?

Dedicar-me a quelcom que sempre m’ha preocupat molt. Seria la gent sense sostre que augmenta, sobretot a les grans ciutats. Cal intentar posar cor en un món que s’està oblidant que en necessita.

Entrevista realitzada per Òscar Bardají i Martín per al Full Dominical del 17 de febrer