El Concili Provincial Tarraconense «va representar un moment àlgid de sinodalitat de la nostra Església»

La Conferència Episcopal Tarraconense (CET) i l’Ateneu Universitari Sant Pacià (AUSP) han celebrat avui, en motiu de la Festa de Sant Pacià, patró de l’Ateneu, un acte acadèmic commemoratiu del 25è aniversari del Concili Provincial Tarraconense de 1995. A la jornada, que ha estat presidida per l’arquebisbe de Tarragona, president de la CET i vice-gran Canceller de l’AUSP, Mons. Joan Planellas, hi ha participat Mons. Vincenzo Paglia, president de la Pontifícia Acadèmia per la Vida; i els testimonis de l’esdeveniment conciliar Mons. Carles Soler Perdigó, bisbe emèrit de Girona i secretari del Concili; Gna. Dolors Tribó, carmelita vedruna; Jaume Dantí, professor de la UB; Joan Torra, degà de la FTC; i Armand Puig i Tàrrech, rector de l’AUSP.

El Concili, «una font contínua d’enriquiment personal i pastoral»

El Dr. Joan Torra, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya (FTC), ha parlat de la significació i els resultats del Concili Provincial Tarraconense, «una font contínua d’enriquiment personal i pastoral», «una guia de treball pastoral que, des de la consciència evangelitzadora, ordena les tres grans missions eclesials: Paraula, Sagrament, Caritat-Comunió». El Dr. Torra ha explicat que durant el Concili hi va haver temes que es van tornar «pedra d’ensopec», com ara el de la possible Conferència Episcopal Tarraconense o el del sagrament de la Penitència, «d’on finalment només se’n constata la preocupació i la dificultat; va ser també d’aquells dels quals no se’n podia parlar amb naturalitat». També ha esmentat temes que «no es van aprofundir»: «el de la família, que no va aportar cap unanimitat de criteri i d’acció; el de l’escola, amb la complexitat que té per la diferenciació de conceptes com escola cristiana, cristians a l’escola, classes de religió i alternatives o cultura religiosa, i amb la dificultat que comporta pels canvis continus en els plans educatius; el de la catequesi, on el Concili va assumir els resultats del 1r. Congrés de Catequesi de Catalunya i les Illes, sense fer-hi cap més aprofundiment».

El degà de la FTC ha recordat igualment els temes que van «triomfar», que es podrien anomenar «l’esperit del Concili»: «l’acolliment, volem una Església que sigui acollidora, oberta, gratuïta, que no actuï amb sistemes de poder –massa que ho hem fet!–, que sàpiga partir d’aquesta actitud acollidora per iniciar tots els processos de formació; la unitat pastoral reconeguda com una realitat i com un imperatiu en endavant; el carisma de la vida religiosa reconegut mútuament i acceptat dins de la imprescindible unitat pastoral; el reconeixement que la nostra societat és ben diferent de com era no massa temps enrere; la demanda de perdó per les vegades que hem actuat des del poder i no des del servei, i que es vol una actitud radical d’humilitat; i no cal dir que ha estat fonamental el paper dels seglars en l’evangelització i el testimoni eclesial avui».

El Dr. Joan Torra ha acabat la seva intervenció fent referència al moment actual de pandèmia que estem vivint i les possibilitats noves que ens ha portat la situació en el camp de l’ensenyament. D’aquesta manera, ha proposat als bisbes d’aprofitar els mitjans nous per fer arribar «la saviesa que brolla del nostre Ateneu com a formació al servei més directe dels agents pastorals en els nostres bisbats». «I és que –ha dit el Dr. Torra-, com menys som, més formació necessitem per tal que el nostre testimoni sigui creïble. Estic convençut que aquesta petició ve avalada pel testimoni del patró sant Pacià, el nostre primer Pare de l’Església. Val la pena ser-ne fills».

El principi d’un camí de sinodalitat

Mons. Vincenzo Paglia, president de la Pontifícia Acadèmia per la Vida, ha tractat en la seva intervenció el tema de la sinodalitat, examinat a la llum de la teologia i del magisteri del Papa Francesc, considerant que «és la correcta aplicació als nostres temps del Vaticà II». Ha aportat uns apunts per a una sinodalitat articulada, que ha resumit en quatre punts a tenir en compte: «El primer és la distinció de la sinodalitat com a esdeveniment i com a procés eclesial; el segon, distingir els diversos nivells d’exercici del dinamisme sinodal (diferència entre consell parroquial, sínode diocesà, concili regional, sínode mundial i concili ecumènic); el tercer; l’educació de la forma sinodal; i el quart, la relació entre eucaristia i sinodalitat eclesial».

A l’acte també hi han participat testimonis que van prendre part al Concili Provincial Tarraconense, com ara el bisbe emèrit de Girona, Mons. Carles Soler Perdigó, que en va ser el secretari. Mons. Soler Perdigó ha afirmat que el Concili va ser «una revitalització de comunitats cristianes amb un real reconeixement del laïcat, i una articulació de les esglésies, donant protagonisme als marginats; i és que el CET estava en línia amb la nova evangelització i amb l’Atri dels gentils».

«Es va crear un clima de comunió veritable entre els religiosos»

La Gna. Dolors Tribó, carmelita vedruna, que va ser la delegada provincial de les Germanes Vedrunes, ha assegurat que en el Concili «es va crear un clima de comunió veritable entre els religiosos que en vam formar part, que vàrem poder parlar amb tota llibertat». La Gna. Dolors va treballar el tema dels pobres i marginats: «avançar pels camins de la doctrina social de l’Església, fer presents el gran ventall de les pobreses, parlar de pobresa i justícia, animar les congregacions a actualitzar els carismes en funció de les situacions de pobresa i marginació»; i l’anunci de l’Evangeli a la nostra societat: «fer arribar el missatge de Crist a tot el país, utilitzant un llenguatge senzill, entenedor, per arribar als joves, amb voluntat d’arrelament al país, opció per la comunitat, importància dels laics, participació de la dona i un pla de formació».

«Encara queda molt per fer»

El darrer testimoni ha estat el del professor de la Universitat de Barcelona Jaume Dantí, que ha assegurat que amb el Concili «volíem posar al dia i fer propostes de futur de l’Església que estimem, i el goig de fer arribar el missatge de Jesús a tot el país». «Vaig viure un gran sentiment de comunió i va ser una gran experiència humana; hi havia tanta il·lusió per part de tothom que, sovint, era impossible que es complissin les expectatives que s’havien generat de manera individual», ha dit el Dr. Dantí. «Després del Concili, el retard en la Recognitio va ser una mica desmobilitzador, però en tot cas continua essent més necessari que mai la conversió i la decisió des de l’aprofundiment en l’essencial del missatge evangèlic, veure com el podem traslladar al moment en què vivim. Hem de treballar molt més el com volem donar aquest missatge. Ens queda molt per fer», ha afegit.

Per la seva part, el rector de l’AUSP, Dr. Armand Puig i Tàrrech, ha recordat que «el Concili Vaticà II i el seu esperit entren a les nostres esglésies i les fecunden d’una manera clara i neta gràcies al Concili Tarraconense». El Dr. Armand Puig ha reivindicat la figura de l’arquebisbe Josep Pont i Gol –ha recordat les seves paraules: «he vingut a vertebrar l’església diocesana»-, ha destacat l’impuls que l’arquebisbe Ramon Torrella va donar al Concili i, en aquest sentit, ha lloat la feina feta per la conferència Episcopal Tarraconense.

El Concili, un moment àlgid per l’Església catalana

L’acte acadèmic l’ha tancat Mons. Joan Planellas, arquebisbe metropolità de Tarragona i vice-gran Canceller de l’AUSP, que ha recordat que el Concili Tarraconense «va representar un moment àlgid de sinodalitat de la nostra Església en l’intent d’aplicació a Catalunya del Concili Vaticà II». «El missatge final del Concili és, en definitiva, anar cap a l’Evangeli, tenir voluntat d’evangelització», ha afegit Mons. Planellas, que considera que va ser «un treball sinodal de primer ordre per dues finalitats concretes: fer de les nostres esglésies el Santuari de la presència de Déu enmig dels homes i alhora esdevenir fortes en el testimoni de la presència de Jesús». «En el nostre present eclesial –ha afegit l’arquebisbe de Tarragona- podem esperar una recepció progressiva i el compliment a llarg o curt termini en les seves resolucions; una major obertura i diàleg de les nostres esglésies a la societat i als qui no pensen com nosaltres; sentir el dolor de tantes persones que pateixen per tantes causes, però sobretot les que no tenen les condicions per viure dignament; i el foment d’un treball interdiocesà més conjunt, la garantia per donar una resposta coordinada i unitària als reptes que Catalunya, com a unitat pastoral, té plantejada».

Font: Ateneu Universitari Sant Pacià