Dia Internacional de les Persones Migrants 2019

«Mans Unides». Per terra, mar o aire, els camins per a aconseguir el somni d’una vida millor són tan infinits com el propi món. I les persones que els transiten es compten per milions. Moltes d’elles viuen en situació de gran vulnerabilitat. Avui dia, existeixen més de 272 milions de motius pels quals deixar enrere tota una vida. Tants com les persones que abandonen els seus països o les seves llars a la recerca d’una opció millor.

L’abandó de les llars no és senzill, però els conflictes interns, els desastres naturals i les malalties, entre altres circumstàncies, contribueixen a contemplar la migració com a única sortida i mitjà per a garantir la seguretat i el benestar de milions de persones. Les xifres inclouen als que trien voluntàriament migrar. Però també a aquelles que han de fer-ho per necessitat. Aquests homes i aquestes dones són el rostre humà de la migració que fuig de la violència i de la pobresa.

Les xifres augmenten cada any

Les dades de la OIM (Organització Internacional per a les Migracions) mostren no sols el nombre de migrants, una xifra que aconsegueix els nivells més alts registrats. També mostren el costat dramàtic d’aquest fenomen que al 2018 va fer que prop de 3.400 migrants i refugiats perdessin la vida.

Les principals causes de les morts són les arriscades condicions naturals i de transport. Algunes són la deshidratació, l’esgotament o diverses malalties. Mans Unides treballa des de fa 60 anys en la defensa dels drets humans i les llibertats fonamentals que assisteixen a aquestes persones.

Quan va tremolar la terra a Guatemala

El pont de Belize és un exemple de la realitat que viu aquest col·lectiu, situat a la ciutat de Guatemala. Un assentament que s’ha convertit, després del terratrèmol de 1976 i el pas devastador de la guerra al país (que va durar 36 anys) en un espai de refugi a la recerca d’oportunitats. Una opció que lluny de beneficiar amb els avantatges que l’urbs proporciona, va estrènyer en gran manera la possibilitat que els més vulnerables tiressin endavant. Ells són els que en la majoria dels casos sofreixen les pitjors conseqüències.

«La matinada del 4 de febrer de 1976 va marcar un abans i un després en l’anomenat país de l’eterna primavera», amb aquestes paraules comença el seu relat el Pare Jesús. A simple vista un home corrent, però el seu testimoni de vida el converteix en algú imprescindible per a la seva Parròquia. «Aquest dia, un fatal terratrèmol de 7,8 graus va sacsejar les entranyes de Guatemala, sepultant a més de 25.000 persones, destruint habitatges, edificis públics, rutes i canviant el llit d’algun riu», afegeix.

Les conseqüències de les catàstrofes

El terratrèmol de 1976 va despullar a Guatemala davant el món. «Va treure literalment del llit als pocs pobres que van aconseguir sobreviure a grandària esglai, i es va empassar als més indefensos. El terratrèmol va ser el millor termòmetre de la realitat socioeconòmica de Guatemala». Una realitat a la qual seguien les conseqüents migracions i desplaçaments interns, tal com assenyala el Pare Jesús. El terratrèmol va ser el millor termòmetre de la realitat socioeconòmica de Guatemala».

Arran del terratrèmol van començar a poblar-se els barrancs de les ciutats. També van començar a aparèixer barraques de llauna o cartó, amb sòl de terra, sense llum ni aigua. «En un al·luvió van començar a arribar fugint del caos,[…] passant fam tots. Arribaven il·lusionats davant el miratge provocat per les llums de la ciutat. Però sense tenir plena consciència de les penalitats que els esperaven en arribar a un mitjà hostil», recorda el missioner.

Desplaçament etern

La situació es veu agreujada en un país colpejat per una guerra que dura 36 anys. Un país on hi ha, encara, un dèficit habitacional de més d’un milió i mig d’habitatges. «En cert sentit, els assentaments es van convertir en un veritable refugi per a molts, lliures de xafarderies i intrigues, en arribar a un mitjà on eren desconeguts», assegura el pare Jesús.

Aquesta realitat encara recau sobre molts d’ells. El pare Jesús assegura que és necessari un grau de consciència social molt alt. El motiu és perquè els qui viuen a prop s’atreveixin a baixar a visitar-los. «Res té d’estrany que els qui viuen en aquests assentaments s’hagin sentit obligats a protegir-se quan la societat els provoca».

Altres manques

Amb les deficiències descrites, apareixien un altre tipus de manques en el camp educatiu i laboral. «No existien llocs d’esplai i sobre el seu rostre pesava l’exclusió i l’estigmatització social. Havien entrat a formar part del cercle dels d’un sol ús, com diu el Papa Francesc.», apunta el Pare Jesús. De manera clarificadora comparteix la realitat que actualment caracteritza als assentaments de la Parròquia. Desocupació, manca d’habitatge digne, amuntegament, situació de risc permanent, inseguretat, entre d’altres.

Enfront d’aquesta situació el Pare Jesús recorda orgullós que «les primeres persones de la Parròquia a realitzar un acostament als assentaments van ser laiques i laics ben formats». I s’acomiada agraït per veure en marxa tota una sèrie de projectes. Aquests apunten a una sostenibilitat que ajuda la comunitat a desenvolupar les seves capacitats.