Cinema espiritual: «Pàtria»

«La sèrie de televisió més important de l’any, estrenada a Espanya». Així defineixen alguns crítics de cinema l’adaptació televisiva de la novel·la de Fernando Aramburu: «Pàtria». El crític de cinema espiritual, Mn. Peio Sánchez, tracta aquesta setmana aquest «relat necessari» sobre el  conflicte basc a partir de dos moments crucials el moment més fort de la violència d’ETA i la declaració de la pau.

La minisèrie, estrenada recentment a la televisió i a les plataformes digitals, es construeix a partir de vuit episodis. La història comprèn 30 anys de la confrontació basca i estudia l’impacte del mateix sobre la societat basca. 

Sinopsis

Dues famílies d’una població basca, enfocades des de la perspectiva de dues mares mostren l’impacte d’ETA, que va divir la societat. La relació de les famílies es veu representada des de la perspectiva de les dues mares. D’una banda, Bittori, mare d’un home assassinat, i de l’altra, Miren, mare d’un jove terrorista. 

Tot i que un dia les dues dones van ser inseparables, s’enemisten quan passen a representar les dues cares de la moneda. Així, la relació canvia per sempre després que Txato, el marit de Bittori i empresari basc, sigui assassinat a la porta de casa seva. A partir d’aquest dia, la vida de Bittori i els seus fills dóna un gir de 360º. Bittori trenca la relació amb Mirin, el fill de la qual és militant de la banda terrorista

Les dues famílies, cada una amb el seu dol, s’enfronta a les contradiccions morals alhora que les seves vides segueixen amb circumstàncies que determinen el seu futur.

Un relat per fer memòria 

El crític de cinema espiritual desmenteix la famosa dita que «el temps tot ho cura», subratllant que cal fer memòria de la història i, en aquest cas, explicar què va suposar el conflicte d’ETA. Apunta la fidelitat de la sèrie amb la novel·la, «un relat necessari» però, tal com assegura caldrà més relats per aprofundir en tot allò que va suposar aquell període de la història. 

Tal com destaca el crític, es presenta una societat que la violència va dividir en dos blocs representants a través de nou personatges i, especialment, en les dues mares. En aquest context, «es desplega una història fosca on la transformació dels personatges és dèbil, de manera que l’esperança brilla poc«, explica Mn. Sánchez. Amb tot, -continua el crític- «el relat de la realitat és profund i commou». «Mostra una societat que es guarda els sentiments i que es destrueix pel dolor i el silenci». 

No perdre el caràcter profètic de l’Església

Quant a la visió de la fe, el crític fa una especial menció, destacant com l’autor de la novel·la la fa passar totalment desapercebuda. De fet, tal com exposa Mn. Peio Sánchez, per al personatge de Miren, més que un «camí alliberador i de perdó», la fe apareix com una «excusa tapaforats del drama». D’altra banda, la representació del personatge del sacerdot, anomenat Serapio, apareix com «un pastor que consent i abandona les víctimes». En aquest sentit,  Mn. Sánchez exposa que «no representa la totalitat de l’Església basca però si pot servir de reflex i penitència, per reconèixer allò que un pastor de l’Església no ha de ser». «No ha perdre el carácter de profecia de l’Evangeli, tot i el seu posicionament polític», afegeix.