Cinema espiritual: ‘El Padrino’

Estrenada per primer cop el 1972, torna a les sales de cinema, remasteritzada, El Padrino de Francis Ford Coppola. Es tracta d’un dels grans clàssics del món cinematogràfic, seleccionat pel cinema espiritual per la crítica que fa sobre la hipocresia de l’organització criminal.

El director va fer l’adaptació de la novel·la de Mario Puzo (1969), servint aquesta obra mestra a l’espectador.  El 1973, va ser nominada per l’Acadèmia a 11 Premis Oscar dels quals va guanyar 3. Finalment, va ser premiada per millor pel·lícula, millor guió adaptat i millor actor per a Marlon Brando. Avui dia se situa en el ‘Top 10’ de les millors pel·lícules de la història.

Sinopsis

La trama s’ubica la Nova York dels anys 40. Don Vito Corleone (Marlon Brando) desenvolupa el paper central entorn cinc famílies de la Màfia. Corleone, en contra dels consells de ‘Il consigliere, Tom Hagen (Robert Duvall), es nega a participar en el tràfic de drogues. A partir d’aquí, el cap d’una altra banda ordena el seu assassinat. Tot i que el seu fill petit, el Michael (Al Pacino), es manté distant als negocis del seu pare, sense saber com entrarà enmig la violenta i cruenta guerra entre les famílies mafioses que es desencadenarà.

Crítica a la hipocresia

El crític de cinema espiritual, Mn. Peio Sánchez, destaca la trama dins el cinema espiritual per la denúncia que fa de la Mafia. Una organització criminal que professa la seva religió catòlica i viu en els ritus religiosos,  però que en el fons, actua dins la violència.

Segons explica l’especialista Mn. Peio Sánchez, destaca també, “la consciència tràgica dels personatges”, els quals volen fer un bé en la protecció de la família però es converteixen en servidors del mal i la violència. És el que el crític de cinema descriu com “El destí tràgic de l’home”, sobretot reflectit en el personatge del Michael.

Comentari Mn. Peio Sánchez