Aquest diumenge s’ordenaran cinc preveres a la Sagrada Família

Segueix l’ordenació presbiteral d’aquest diumenge des d’aquest enllaç

El proper 28 de juny, a les 18 hores, la basílica de la Sagrada Família acollirà les ordenacions presbiterals de cinc ordenands. Aquests són: Jordi Avilés Zapater, Jordi Domènech Llauradó,  Vicenç Martí Fraga, Joan Mundet Tarragó i Diego Pino. Tots cinc seran ordenats per l’arquebisbe metropolità de Barcelona, Card. Joan Josep Omella.

Els futurs sacerdots, després d’un procés de formació intens, arriben al pas definitiu. Tal com explica el rector del seminari, Mn. Felip Juli, “uns set anys en discerniment, en el qual han estat introduïts en la pregària litúrgica, en la vida en comunitat i en el desig missioner”. “En aquest temps les dimensions de la formació sacerdotal, humana, espiritual, intel·lectual, pastoral i comunitària han estat interioritzades en les diverses etapes de l’itinerari”, explica el rector del Seminari.

El Senyor no escull aquelles persones que estan preparades, sinó que prepara a les que tria i escull les que vol

De perfils i edats diverses, cada un dels que s’ordenen tenen història i un recorregut propi que el va portar a iniciar el seu camí cap al sacerdoci.

Alguns es van iniciar de molt joves com el Joan Mundet, que a través de l’exemple de la família catòlica i l’afecte per la pregària es va convèncer i, acabat de sortit de l’escola, va trobar una “gran felicitat en dir sí al sacerdoci”. Ara amb 25 anys, assegura que aquest pas pel Seminari s’ha consolidat en “una etapa essencial de la seva vida”. “Veus com el Senyor no escull aquelles persones que estan preparades, sinó que prepara a les que tria i escull les que vol”, explica el Joan.

Va ser entre els més febles, que em vaig trobar amb Crist, present en el malalt

Una decisió rere un llarg de discerniment

Entre els escollits, hi ha també el Jordi Domènech de 31 anys, llicenciat en Enginyeria Industrial i el Diego Pino tècnic en Electrotècnia i tècnic superior en Integració Social. Tots dos van entrar al Seminari Conciliar a través d’un llarg procés de discerniment personal, viscut enmig de la seva vida social, acadèmica i familiar.

Per al Jordi, la crida de Déu va arribar “seguint el desig interior de ser feliç i buscant el camí que més l’omplia, sobretot en la pregària, on el Senyor el cridava”, explica. Un camí de ziga-zaga, on hi va haver de tot. “També vaig negar el Senyor moltes vegades i vaig buscar la felicitat on semblava que hi podia ser, però en realitat no hi era”. Tot i així, “si em faig transparent, si miro al Senyor a la cara i sóc sincer, m’adono que el Senyor em crida a aquesta entrega”, explica el Jordi.

La crida de Déu en els vulnerables

En un altre marc, però en aquest discerniment, per al  Diego, les peregrinacions anuals a Lourdes van ser decisives. “Va ser entre els més febles, que em vaig trobar amb Crist, present en el malalt – explica el futur prevere -. Va canviar la meva vida, i mitjançant el testimoni de diferents persones i l’acompanyament del meu director espiritual, vaig descobrir que el Senyor em cridava a ser sacerdot”.

Igual que el Diego Pino, el Vicenç Martí  va trobar Crist en un voluntariat, ajudant els més febles. Després de llicenciar-se en Dret i després de dos màsters cursats, un a l’estranger, va decidir-se a entrar al Seminari quan col·laborava al menjador de les Missioneres de la Caritat, al Raval. “Allí vaig descobrir que el cristianisme també era donació i que la donació no buida sinó que omple i dóna sentit”.

“Trobar la joia esperada”

D’altra banda, el Jordi Avilés feia molt temps que s’ho plantejaven, però no acabava de fer el pas endavant. “La vida d’estudi i després la laboral m’anava bé, m’agradava i era molt absorbent; per això, durant molts anys vaig seguir”. Així ho narra el Jordi, doctor en Filologia clàssica i professor titular jubilat de la Universitat de Barcelona.

Després d’una llarga trajectòria professional i de molta participació amb l’Església, el Jordi es va decidir a seguir aquell camí que l’havia cridat ja, de ben petit, admirat per l’exemple d’un jesuïta a la seva escola. Van passar molts anys. A base de compartir la fe amb la comunitat parroquial, de fer-se més proper a la Paraula de Déu, i d’adquirir més responsabilitats en la celebració de l’Eucaristia va arribar a “viure una sensació molt especial”. “Una joia íntima, com si allò fos el que havia estat esperant des de sempre i, per fi, ho trobava”, explica.

El Senyor crida persones ben diverses,  cadascuna amb el seu caràcter, les seves aptituds i el seu carisma particular, però totes elles amb un gran amor per Ell

Refermar-se en Déu

Amb aquest pas pel Seminari Conciliar, tots coincideixen què les amistats i moments viscuts entre ells i amb els formadors, així com la maduresa de la seva l’amistat i la confiança amb Déu ha crescut.

Tal com ja explicava el Joan Mundet, el Jordi Avilés referma la idea que “el Senyor crida persones ben diverses”. “Cadascuna amb el seu caràcter, les seves tendències (més espirituals, més pastorals o més litúrgiques), les seves «manies», les seves aptituds i el seu carisma particular, però totes elles amb un gran amor pel Senyor i moltes ganes de servir els germans”.

Tram final enmig del Covid- 19

Ara, uns mesos abans d’ordenar-se, s’han trobat amb la tragèdia del Covid- 19. Alguns d’ells l’han patit amb la pèrdua d’éssers estimats i d’altres contemplant-ho en el confinament, amb impotència i sent testimonis del patiment. El mateix Vicenç Martí explica com, amb frustració, n’era testimoni però com s’ha “refermat en la crida”. “He estat conscient que la fe a vegades s’ha de viure enmig de dificultats externes”.

Per la seva banda, el rector del Seminari explica com s’ha intentat viure aquests moments “amb serena esperança cristiana”. “S’ha intentat mirar aquesta trista realitat i això, també ajuda en la formació dels seminaristes. És la realitat quotidiana en la qual ens trobem. Fortalesa i feblesa alhora”.

Tanmateix, el confinament a banda de la tristor, ha donat oportunitats. Així ho explica el Joan Mundet que ha millorat la preparació per a l’ordenació gaudint de moments per “intensificar la pregària i compartint més estona les persones amb què visc”. També, en la mateixa línia, el Jordi Domènech i el Jordi Avilés valoren aquests moments que han pogut trobar per parlar amb el Senyor.  I en un altre sentit, també hi ha hagut descobriments, com el Diego que, afirma que ha descobert que “no està preparat per a la vida monàstica”.

Consells i futur com a sacerdot

Queden només uns dies per ordenar-se sobre l’altar de la basílica gaudiniana. Entre els nervis i l’alegria per aquest nou capítol de la seva vida recorden tots els moments viscuts. Com a rector del Seminari i també sacerdot, Mn. Felip Juli els aconsella “que no s’obliden mai de l’únic Senyor que és el qui els ha cridat” i que “estimin l’Església on van ser engendrats en la fe cristiana i fets Sacerdots per a la Comunió eclesial i la Missió”. “Que estimin el món com a camp de la missió que el Senyor, a través de l’Església, els envia”.

També ells, ja amb experiència dintre del Seminari, destaquen entre els consells que donarien a aquell que es decidís a emprendre aquest camí alguns d’essencials. Entre aquests, “ser honest amb un mateix”, “no tenir por”, “confiar amb el Senyor i pregar-li molt”. “Si sents la crida, no l’amaguis o et pots penedir tota la vida”, diu el Vicenç Martí. Per la seva banda, el Jordi Avilés insisteix en el famós dit que «tot allò que és bo costa», però assegura que “un cop aconseguit compensa”.

Ara, tots ells imaginen el seu futur com a sacerdots, amb reptes i molta il·lusió. Tal com declaren, desitgen “poder servir fidelment a Déu i als altres allà on siguin destinats i on l’Església els demani”. En aquest sentit, el Diego posa com a exemple les paraules del beat Pere Tarrés repetint: “Un sol propòsit, Senyor: sacerdot sant, costi el que costi”.