Castanyada vs. Halloween

Cada any en arribar aquestes dates la mateixa «murga» és omplir-se els comerços de disfresses relacionades amb el més enllà, amb la bruixeria, amb les carabassetes… i ens exclamem del que considerem una festa invasora que es reprodueix i es reprodueix i va creixent, creixent any rere any.

D’entrada dir que no estic gens d’acord en contraposar la castanyada amb el Halloween. No te cap sentit. Ni una ni l’altre són festes en si mateixes. La Castanyada és un fragment d’una seqüència molt més complexa que comprèn la diada de tots Sants i el dia de difunts. Estaríem parlant doncs de la nit del 31 d’octubre, 1 de novembre i 2 de novembre.
No cal dir , sempre parlant en general, que per la mateixa dinàmica de la societat occidental tota aquesta litúrgia popular i antiga de la tardor on la relació del món dels vius i el dels morts és l’eix central de la festa ha desaparegut. Diversos motius han afavorit que sigui així i no d’una altra manera.

Per exemple, la lenta, però continuada i efectiva laïcització de la societat ha canviat molts dels continguts de les celebracions, moltes d’elles s’han banalitzat. També el canvi de relació que des de mitjans del segle XX hem establert amb els nostres morts. Els nostres avis encara van viure en una relació íntima amb la vida i la mort. Es naixia a casa i també s’hi moria, sense fer cap mena d’escarafall, era d’allò més natural. Per tant les persones, els grups familiars, i tots ells tenien una experiència intensa amb la vida i la mort, ho tenien a tocar.

Actualment venim al món des de l’asèpsia d’unes parets hospitalàries i marxem d’aquest món des de l’impersonal ambient d’un tanatori. Col·lectivament hem girat l’esquena als dos esdeveniments més transcendentals d’una persona.

Aquesta relació, cada cop més minvant amb la mort, té efectes directes en com gestionem, tant individualment com col·lectivament el record i la memòria dels que ja no hi són. Tots Sants i el dia dels difunts donava resposta a aquesta necessitat a diferents nivells. En el clos familiar existia i existeix, encara hi ha qui ho fa, tot un seguit de costums destinats a recordar els més propers que ja no hi són i dins el compendi de rituals adreçats a aquest afer hi ha la castanyada. Al voltant de la taula tota la família del més xic al de més edat celebraven aquesta menja ritual.

Quan la castanyada es desvincula de tota aquesta pràctica, l’isolem i encara més, volem donar-li categoria de festa per ella mateixa és quan esdevé molt i molt feble. Quin sentit té un àpat ritual que ha perdut pel camí els elements que li donen sentit i força? Encara més feble esdevé en el moment que infantilitzem la castanyada. Parlo d’aquell moment tràgic per qualsevol celebració en què els adults ens desentenem de la seva praxi i ho deleguem als infants. La festa, en genèric, no entén d’edats i és per definició comunitària i això inclou a tots: grans i petits.

Amb tot això, segur que n’hi ha molts més, que explicarien el fet de l’arrelament del Hallowen i la reculada de la Castanyada.
El Hallowen ha trobat el camp adobat per créixer i reproduir-se. Això sí, i cal dir-ho, determinats mitjans de comunicació hi han ajudat, establiments d’oci, grans magatzems i comerços han trobat en aquesta celebració la manera de fer l’agost a l’octubre i això al meu entendre ha estat un dels factors més determinants.Avui més, quan hem esdevingut consumidors d’oci acrític, allò del fet que m’ho donin fet.

La insistència en aparadors, anuncis, decoracions, missatges amb la promesa d’unes experiències d’oci – que no festives- inoblidables, intenses, úniques aparentment han guanyat per golejada a les humils i austeres castanyades debilitades i despullades del seu continent natural que és la celebració de la festa de Tots Sants i el dia dels Difunts. Tot i que estic convençut que si féssim un estudi a fons sobre els costums que se celebren del que queda de la Celebració de Tots Sants, l’àpat de la castanyada encara presidiria aquesta diada, això sí sense la contribució dels altaveus, els focus de llums de colors, els anuncis televisius, parcs d’atraccions… només per la voluntat popular.

Amadeu Carbó.