Carta apostòlica ‘Candor lucis aeternae’

En el VII centenari de la mort de Dante Aligheri, document signat pel papa Francesc el 25 de març, Solemnitat de l'Anunciació del Senyor, de 2021

L’esplendor de la llum eterna, la Paraula de Déu va prendre carn de la Verge Maria quan va respondre “sóc aquí” a la proclamació de l’àngel (cf. Lc 1,38). El dia en què la litúrgia celebra aquest misteri inefable també és especialment significatiu en les vicissituds històriques i literàries del summe poeta Dante Alighieri, profeta de l’esperança i testimoni de la set d’infinita que hi ha en el cor de l’home. Per això, en aquesta ocasió també vull unir-me al nombrós cor d’aquells que volen honrar la seva memòria en el VII Centenari de la seva mort.

El 25 de març, en realitat, va començar a Florència l’any segons el còmput ab Incarnatione. Aquesta data, propera a l’equinocci de primavera i en perspectiva de Setmana Santa, es va associar tant amb la creació del món com amb la redempció feta per Crist a la Creu, l’inici de la nova creació. Aquesta data, per tant, a la llum de la Paraula Encarnada, ens convida a contemplar el designi d’amor que és el cor mateix i la font inspiradora de l’obra més famosa del poeta, la Divina Comèdia, en l’últim càntic de la qual Sant Bernat recorda l’esdeveniment de l’Encarnació amb aquests famosos versos: “En el teu ventre es revifa l’amor, / i així, en l’eterna pau la rosa avança, / de la qual és, son foc, germinador” (Par. XXXIII, 7-9).

Anteriorment, al Purgatori, Dante va representar l’escena de l’Anunciació esculpida en un barranc de pedra (X, 34-37.40-45).

En aquesta circumstància, per tant, no pot faltar la veu de l’Església associada a la commemoració unànime de l’home i del poeta Dante Alighieri. Molt millor que tants altres, va ser capaç d’expressar, amb la bellesa de la poesia, la profunditat del misteri i l’amor de Déu. El seu poema, altíssima expressió del geni humà, és el resultat d’una nova i profunda inspiració, de la qual el poeta és conscient quan en parla com el “poema sant / en el qual mà posaren cel i terra” (Par. XXV, 1-2).

Amb aquesta Carta Apostòlica vull unir la meva veu amb les dels meus predecessors que han honrat i celebrat el poeta, particularment en els aniversaris del seu naixement o mort, per tal de proposar-lo de nou a l’atenció de l’Església, a la universalitat dels fidels, als estudiosos de la literatura, als teòlegs i als artistes. Recordaré breument aquestes intervencions tenint en compte principalment els Pontífexs del segle passat i els seus documents més importants.

  1. Les paraules dels Pontífexs Romans del segle passat sobre Dante Alighieri

Amb motiu del VI Centenari de la mort del poeta el 1921, fa un segle, Benet XV, recollint les idees sorgides en els pontificats precedents, particularment de Lleó XIII i Pius X, va commemorar l’aniversari de Dante amb una Carta encíclica [1] i l’impuls per a les obres de restauració de l’església de Sant Pere el Major, de Ravenna, popularment anomenada de sant Francesc, on es va celebrar el funeral d’Alighieri i en l’àrea sepulcral de la qual va ser sepultat. El Papa, tenint en compte les nombroses iniciatives encaminades a solemnitzar l’efemèride, reivindicava el dret de l’Església, “que li fou mare”, a ser la protagonista en aquestes commemoracions, honorant “el seu” Dante. [2] Ja en la Carta a l’arquebisbe de Ravenna, mons. Pasquale Morganti, amb la qual aprovava el programa de les celebracions del centenari, Benet XV va motivar així la seva adhesió: “D’altra banda (i això és més important) s’afegeix una raó determinada i particular per la qual considerem que el seu aniversari solemne se celebra amb agraïment i gran participació del poble, pel fet que Alighieri és nostre. […] Qui pot negar, de fet, que el nostre Dante ha nodrit i intensificat la flama de l’enginy i la virtut poètica inspirant-se en la fe catòlica, fins al punt que va cantar en un poema gairebé diví els sublims misteris de la religió?”. [3]

En un moment històric marcat pels sentiments d’hostilitat a l’Església, en l’encíclica citada el Pontífex reiterava la pertinença del poeta a l’Església, “la unió íntima de Dante amb aquesta Càtedra de Pere”; a més, afirmava que la seva obra, alhora que una expressió de la “prodigiosa vastedat i agudesa del seu enginy”, obtenia un “poderós impuls d’inspiració” precisament de la fe cristiana. Per aquest motiu, continuava Benet XV, “en ell admirem no sols la gran altura de l’enginy, sinó també la immensitat de l’argument que la religió divina oferia al seu cant”. I en el seu elogi responia indirectament a aquells que negaven o criticaven la matriu religiosa de la seva obra: “És la mateixa pietat que hi ha en nosaltres que inspira Alighieri; la seva fe té els mateixos sentiments. […] Aquest és el seu principal elogi, ser poeta cristià i haver cantat amb accents gairebé divins els ideals cristians dels quals, amb tota la seva ànima, contemplava la bellesa i l’esplendor”. L’obra de Dante  –continuava el Pontífex– és un exemple eloqüent i vàlid per “demostrar fins a quin punt és fals que la conformitat de la ment i el cor a Déu talli les ales a l’enginy, quan de fet el motiva i l’eleva”. Per tant, sostenia encara el Papa, “les ensenyances que ens va deixar Dante en totes les seues obres, però sobretot en el seu triple poema” poden servir “com a guia molt valuosa per als homes del nostre temps” i especialment per a estudiosos i estudiants, perquè “en la composició del seu poema, no tenia més propòsit que eliminar els mortals de l’estat de misèria, és a dir, del pecat, i portar-los a l’estat de felicitat, és a dir, de la gràcia divina”.

A més, les diferents intervencions de Sant Pau VI estan vinculades al VII Centenari del seu naixement el 1965. El 19 de setembre va donar una creu d’or per enriquir el temple de Ravenna on es troba la tomba de Dante, fins a aquest punt “desproveït d’aquest signe de religió i esperança”. [4] El 14 de novembre va enviar una corona de llorer daurat a Florència perquè fos col·locada al Baptisteri de Sant Joan. Finalment, a la conclusió dels treballs del Concili Ecumènic Vaticà II, va voler donar als Pares Conciliars una edició artística de la Divina Comèdia. Però, sobretot, va honorar la memòria del summe poeta amb la Carta Apostòlica Altissimi cantus [5] en la qual reiterava el fort vincle entre l’Església i Dante Alighieri: “Si algú volia preguntar-se per què l’Església catòlica, per desig del seu cap visible, es preocupa per conrear la memòria i celebrar la glòria del poeta florentí, és fàcil de respondre: perquè, per un dret particular, Dante és nostre! Nostre, és a dir, de la fe catòlica, perquè tot inspira amor per Crist; nostre perquè estimava tant l’Església, de la qual cantà les glòries; i nostre perquè va reconèixer i va venerar en el Pontífex Romà el Vicari de Crist”.

Però aquest dret, continuava el Papa, lluny de permetre actituds triomfalistes,  representa també un compromís: “Dante és nostre, podem repetir; i no ho afirmem per convertir-lo en un ambiciós trofeu de glòria egoista, sinó per recordar-nos el deure de reconèixer-lo com a tal, i d’explorar en la seva obra inestimables tresors del pensament i del sentiment cristià, convençuts com estem que només els qui penetren en l’ànima religiosa del poeta sobirà poden comprendre’n plenament i gustar-ne les  meravelloses riqueses espirituals”. I aquest compromís no eximeix l’Església d’acceptar també les paraules de crítica profètica pronunciades pel poeta sobre aquells que havien de proclamar l’Evangeli i no per representar-se a si mateixos, sinó a Crist: “Tampoc no ens penedim de recordar que la veu de Dante va ser impetuosa i severa contra més d’un Pontífex Romà, i que tingué severes amonestacions a institucions eclesiàstiques i persones que van ser ministres i representants de l’Església”. Tanmateix, és evident que “aquestes actituds provocadores mai no van sacsejar la seva ferma fe catòlica ni l’afecte filial per a la Santa Església”.

Així, Pau VI va il·lustrar les característiques que fan del poema dantesc una font de riqueses espirituals a l’abast de tothom: “El poema de Dante és universal, en la seva gran amplitud abraça cel i terra, eternitat i temps, misteris de Déu i vicissituds humanes, la doctrina sagrada i que parteix de la llum de la raó, les dades de l’experiència personal i dels records de la història”. Però, sobretot, identificava la finalitat intrínseca de l’obra de Dante i particularment de la Divina Comèdia, una finalitat no sempre apreciada i explícitament considerada: “La finalitat de la Divina Comèdia és fonamentalment pràctica i transformadora. No sols pretén ser poèticament bella i moralment bona, sinó capaç de canviar radicalment l’home i portar-lo del desordre a la saviesa, del pecat a la santedat, de la misèria a la felicitat, de la terrorífica contemplació de l’infern a la beatífica contemplació del paradís”.

En un moment històric ple de tensions entre els pobles, el Papa es va preocupar per l’ideal de pau, i va trobar en l’obra del poeta una valuosa reflexió per promoure-la i despertar-la: “Aquesta pau de les persones, de les famílies, de les nacions, de la família humana, de la pau interior i exterior, de la pau individual i pública, de la tranquil·litat de l’ordre, està alterada i sacsejada, perquè la pietat i la justícia estan oprimides. I per restablir l’ordre i la salvació, la fe i la raó són cridades a treballar en harmonia, Beatriu i Virgili, la Creu i l’Àliga, l’Església i l’Imperi”. En aquesta línia va definir l’obra poètica en la perspectiva de la pau: “La Divina Comèdia és un poema de pau; lúgubre cant de la pau per sempre perduda és l’Infern, dolç cant de la pau esperada és el Purgatori,  cant a la victòria triomfant de la pau posseïda eternament i plenament és el Paradís”.

En aquest sentit, continuava el Pontífex, la Comèdia “és el poema de la millora social en la conquesta d’una llibertat que és rescat de l’esclavitud del mal, i que ens porta a trobar i estimar Déu […] professant un humanisme, les característiques del qual considerem molt clares”. Però Pau VI també subratllava quines eren les característiques de l’humanisme dantesc: “A Dante tots els valors humans (intel·lectuals, morals, afectius, culturals, civils) són reconeguts, exalçats; i és molt important tenir en compte que aquest reconeixement i honor es produeix quan se submergeix en el diví, quan la contemplació podria haver anul·lat els elements terrenals”. D’aquí va néixer, va afirmar el Papa, amb raó, l’atractiu del summe poeta i la definició de divina atribuïda a la Comèdia, així com la proclamació de Dante com a “senyor de l’altíssim cant”, a l‘íncipit de la Carta Apostòlica mateixa.

A més, valorant les extraordinàries qualitats artístiques i literàries de Dante, Pau VI va reiterar un principi que havia declarat moltes vegades: “La teologia i la filosofia tenen una altra relació amb la bellesa, i és que, prestant bellesa a la doctrina de la seva aparença i del seu ornament, amb la dolçor del cant i la visibilitat de l’art figuratiu i plàstic, obre el camí perquè els seus preciosos ensenyaments es comuniquin a molts. Les altes disquisicions i els raonaments subtils són inaccessibles per als humils, que són multitud, i també tenen fam del pa de la veritat; tanmateix, també adverteixen, senten i valoren la influència de la bellesa, i per això la veritat brilla i els satisfà més fàcilment. És el que el senyor de l’altíssim cant va entendre i va realitzar, en el qual la bellesa esdevé serventa de la bondat i la veritat, i la bondat matèria bellesa”. En fi, Pau VI, citant la Comèdia, va exhortar a tothom: “Honoreu l’altíssim poeta” (Inf. IV, 80).

Des de Sant Joan Pau II, que tan sovint en els seus discursos va reprendre les obres del summe poeta, m’agradaria recordar només la intervenció del 30 de maig de 1985 en la inauguració de l’exposició de Dante al Vaticà. Ell també, com Pau VI, en va subratllar el seu geni artístic. L’obra de Dante s’interpreta com “una realitat visualitzada que parla de la vida de la ultratomba i del misteri de Déu amb el poder del pensament teològic transfigurat per l’esplendor de l’art i la poesia conjuntament”. Després, el Pontífex es va aturar a examinar una paraula clau en l’obra dantesca: “Transhumanitzar, superar els límits de la natura humana. Aquest va ser l’esforç suprem de Dante per assegurar-se que el pes de l’humà no destrueix el diví en nosaltres, ni que la grandesa del diví anul·lés el valor de l’humà. Per aquest motiu, aquest poeta va llegir amb raó la seva existència personal i la de tota la humanitat en clau teològica”.

Benet XVI va continuar proposant sovint l’itinerari dantesc, extraient de les seves obres punts de reflexió i meditació. Per exemple, parlant de la seva primera encíclica, Deus caritas est, es basava amb raó en la visió dantesca de Déu, en la qual “la llum i l’amor són una cosa” per tornar a proposar una reflexió sobre la novetat de l’obra de Dante: “La mirada de Dante entreveu alguna cosa completament nova […]. L’eterna Llum es presenta en tres cercles als quals s’adreça amb els densos versos que coneixem: “O llum eterna, que en Tu sola vius, / t’ entens, i de Tu coneguda, /  i entenent-te, t’estimes i somrius” (Par. XXXIII, 124-126). De fet, encara més punyent que aquesta revelació de Déu com a cercle trinitari de coneixement i amor és la percepció d’un rostre humà, el rostre de Jesucrist, presentat a Dante en el cercle central de la Llum. […] Aquest Déu té un rostre humà i, podem afegir, un cor humà”. [6] El Papa evidenciava l’originalitat de la visió dantesca en la qual la novetat de l’experiència cristiana, derivada del misteri de  l’Encarnació, es comunica poèticament: “La novetat d’un amor que ha portat Déu a assumir un rostre humà, encara més, a assumir la carn i la sang, tot l’ésser humà”. [7]

Per la meva part, en la meva primera encíclica, Lumen fidei, [8] em vaig referir a Dante per expressar la llum de la fe, citant un vers del Paradís on es descriu com “la centella / que després esdevé flama vivaç / i brilla en mi com en el blau l’estrella” (Par. XXIV, 145-147). Amb motiu del 750 aniversari del naixement del poeta, he volgut honorar la seva memòria amb un missatge, desitjant que “es torni a entendre i valorar la figura d’Alighieri i la seva obra”; i proposada per llegir la Comèdia “com un gran itinerari, o millor, com un autèntic pelegrinatge, tant personal com interior i comunitari, eclesial, social i històric”; de fet, “representa el paradigma de cada autèntic viatge en el qual la humanitat està cridada a abandonar el que Dante defineix com “la petita terra que ens fa tan ferotges” (Par. XXII, 151) per aconseguir una nova condició, marcada per l’harmonia, la pau, la felicitat”. [9]Per això he assenyalat la figura del gran poeta als nostres contemporanis, proposant-lo com un “profeta de l’esperança, anunciant la possibilitat del rescat, de l’alliberament, del canvi profund de cada home i dona, de tota la humanitat”. [10]

Finalment, rebent la delegació de l’Arquebisbat de Ravenna-Cervia amb motiu de la inauguració de l’Any Dantesc, el 10 d’octubre de 2020, i anunciant aquest document, vaig assenyalar com l’obra de Dante també pot enriquir avui dia les ments i els cors de molts, especialment els joves, que acostant-se a la seva poesia “d’una manera accessible per a ells, inevitablement es troben, d’una banda, amb tota la llunyania de l’autor i del seu món; i, en canvi, senten una ressonància sorprenent”.

  1. La vida de Dante Alighieri, paradigma de la condició humana

Amb aquesta Carta Apostòlica també vull apropar-me a la vida i l’obra d’aquest il·lustre poeta per percebre precisament aquesta ressonància, manifestant-ne tant l’actualitat  com la perennitat, i per aprofitar els advertiments i reflexions que avui dia continuen essent essencials per a tota la humanitat, no sols per als creients. L’obra de Dante, de fet, és una part integral de la nostra cultura, ens remet a les arrels cristianes d’Europa i de l’Occident, representa el patrimoni d’ideals i valors que l’Església i la societat civil també proposen avui com a base de la convivència humana, en la qual tots podem i hem de reconèixer-nos com a germans i germanes. Sense entrar en la complexa història personal, política i jurídica d’Alighieri, m’agradaria recordar només alguns moments i esdeveniments de la seva existència, en els quals apareix extraordinàriament a prop de molts dels nostres contemporanis, i que són essencials per entendre la seva obra.

Va néixer el 1265 a la ciutat de Florència, on es va casar amb Gemma Donati i va procrear quatre fills. Al principi va estar vinculat a la seva ciutat natal per un fort sentiment de pertinença que, tanmateix, a causa de desacords polítics, finalment es va convertir en una oposició oberta. Amb tot, el desig de tornar-hi mai no el va abandonar, no sols per l’afecte que malgrat tot va continuar tenint per la seva ciutat, sinó sobretot perquè havia estat coronat poeta en el lloc on havia rebut el baptisme i la fe (cf. Par. XXV, 1-9). A la capçalera d’algunes de les seves Cartes (III, V, VI i VII) es defineix Dante «florentinus et exul inmeritus», mentre que en la XIII, dirigida a Cangrande della Scala, precisa «florentinus natione non moribus». Ell, un güelf de mans blanques, es va veure involucrat en el conflicte entre els güelfs i els gibelins, entre els güelfs blancs i els negres, i, havent ocupat un càrrec públic cada vegada més important, fins a esdevenir prior, per una sèrie d’esdeveniments polítics adversos va ser exiliat durant dos anys el 1302, desqualificat de càrrec públic i condemnat a una multa. Dante va rebutjar la sentència, que considerava injusta, i el judici contra ell es va fer encara més greu: exili perpetu, embargament de béns i sentència de mort en cas que tornés a la seva pàtria. Així va començar la part més dolorosa de la història de Dante, el qual vanament va intentar tornar a la seva estimada Florència, per la qual havia lluitat amb passió.

Esdevé així l’exiliat, el “pelegrí reflexiu”, caigut en una condició de “pobresa dolorosa” (El Convit, I, III, 5) que el va portar a buscar refugi i protecció amb alguns senyors de la regió, com els Scaligeri de Verona i els Malaspina a Lunigiana. En paraules de Cacciaguida, avantpassat del poeta, es percep l’amargor i la desolació d’aquesta nova condició: “Tot el que estimes et caldrà deixar; / i aquesta és de les fletxes la primera / que de l’arc de l’exili es desprendrà. / Tu tastaràs quin gust de sal t’espera / en el pa d’altri, i com és mal camí / pujar i baixar l’escala forastera” (Par. 17, 55-60).

Posteriorment, sense acceptar les condicions humiliants d’una amnistia que li hauria permès tornar a Florència, el 1315 va ser condemnat de nou a mort, aquesta vegada juntament amb els seus fills adolescents. L’última etapa del seu exili va ser Ravenna, on va ser conduït per Guido Novello da Polenta i on va morir la nit del 13 al 14 de setembre de 1321, tornant d’una missió a Venècia, a l’edat de 56 anys. El seu enterrament, a Sant Pere el Gran, en una arca situada prop de la muralla exterior de l’antic claustre franciscà, va ser posteriorment traslladat al temple contigu set-centè on, després de les vicissituds convulses, el 1865 es van dipositar les seves restes mortals. El lloc continua essent un destí per a nombrosos visitants i admiradors del summe poeta, pare de la llengua i la literatura italianes.

A l’exili, l’amor per la seva ciutat, traït pels “florentins molt famosos”(Carta VI, 1), es va convertir en una trista nostàlgia. La profunda decepció per la caiguda dels seus ideals polítics i civils,  juntament amb el dolorós pelegrinatge d’una ciutat a una altra a la recerca de refugi i suport, no són aliens a la seva obra literària i poètica, sinó que constitueixen la seva arrel essencial i la seva motivació fonamental. Quan Dante descriu els pelegrins que es proposen visitar els llocs sagrats, d’alguna manera representa la seva condició existencial i manifesta els seus sentiments més íntims: “O pelegrins, que camineu pensatius…” (Nova vida, 29 [XL (XLI), 9], v. 1). El tema torna més vegades, com en el vers del Purgatori: “I com els pelegrins pensívols fan / quan ensopeguen gent desconeguda, / que es giren i segueixen caminant” (XXIII, 16-18). El malenconiós pelegrí i exiliat de Dante també es percep en els famosos versos del VIII Cant del Purgatori: “Era ja l’hora que el desig fa greu / als navegants, i els entendreix el cor / eñ jorn que han dit a llurs amics adéu” (VIII, 1-3).

Dante, reflexionant profundament sobre la seva situació personal d’exili, incertesa radical, fragilitat i desplaçament constant, la transforma, sublimant-la, en un paradigma de la condició humana, que es presenta com un camí, interior abans que exterior, que mai no s’atura fins arribar a la meta. Així trobem dos temes fonamentals de tota obra dantesca: el punt de partida de cada viatge existencial, que és el desig, inherent a l’ànima humana, i el punt d’arribada, que és la felicitat, donada per la visió de l’Amor que és Déu.

El summe poeta, fins i tot vivint esdeveniments dramàtics, tristos i angoixants, mai no es va resignar, no va sucumbir, no va acceptar que l’anhel de plenitud i felicitat present en el seu cor s’hagués de suprimir, i encara menys es va resignar a cedir davant la injustícia, la hipocresia, l’arrogància del poder i l’egoisme que fa del nostre món “l’erola que ens torna com les feres” (Par. XXII, 151).

  1. La missió del poeta, profeta de l’esperança

Dante, per tant, rellegint la seva pròpia vida sobretot a la llum de la fe, també va descobrir la vocació i la missió que se li va confiar, i a través de la qual, paradoxalment, d’un home aparentment fracassat i decebut, pecador i descoratjat, es va convertir en profeta de l’esperança. En la Carta a Cangrande della Scala aclareix, amb extraordinària transparència, la finalitat de la seva obra, que no es realitza i s’explica a través d’accions polítiques o militars sinó a través de la poesia, l’art de la paraula que, dirigit a tothom, pot canviar: “Hem d’afirmar breument que la finalitat del conjunt i de la part és la mateixa; per allunyar els mortals, com viuen aquí baix, de l’estat de misèria i portar-los a l’estat de felicitat” (XIII, 39).15 Aquest propòsit posa en marxa un camí d’alliberament de qualsevol tipus de misèria i de degradació humana (la “selva fosca”) i, al mateix temps, apunta a l’objectiu final, que és la felicitat, entesa bé tant com la plenitud de la vida en la història que com una felicitat eterna en Déu.

Dante és missatger, profeta i testimoni d’aquest doble propòsit, d’aquest atrevit programa de vida, i Beatriu ho confirma en la seva missió: “En bé del món que viu en mala via, / al carro fixa els ulls, i el que tu veus, / mira d’escriure, a ton retorn, un dia” (Purg. XXXII, 103-105). També Cacciaguida, el seu avantpassat, l’exhorta a no desmaiar-se en la seva missió. Al poeta, que recorda breument el seu viatge en els tres regnes del més enllà i que fa present la dificultat de comunicar les veritats que fan mal, que són incòmodes, el seu il·lustre avantpassat respon: “La consciència llusca, / sentint o pròpia o d’altri la vergonya, / potser que et trobi la paraula brusca. / Mes, sens mentida, l’aire desensonya, / tot el que hagis vist ensenya i crida, / i tu deixa gratar on piqui la prova” (Par. 124-129). Una exhortació similar a viure coratjosament la seva missió profètica dirigeix  Sant Pere a Dante al Paradís, on l’apòstol, després d’una terrible diatriba contra Bonifaci VIII, s’adreça així al poeta: “I tu, fill meu, que dins la vall del plor / encara tornaràs, obre-hi la boca / i no amaguis el que no amago jo” (XXVII, 64-66).

D’aquesta manera, la missió profètica de Dante també inclou la denúncia i la crítica als creients, ja siguin pontífexs o mers fidels, que traeixen l’adhesió a Crist i transformen l’Església en un mitjà per als seus propis beneficis, oblidant l’esperit de les Benaurances i la caritat envers els petits i els pobres, i idolatrant el poder i la riquesa: “Perquè el diner que amb sa custòdia empara / l’Església, és tot dels pobres mendicants, / no de parents ni de pitjors encara” XXII, 82-84). Però el poeta, a través de les paraules de Sant Pere Damià, de Sant Benet i de Sant Pere, alhora que denuncia la corrupció d’algunes seccions de l’Església, esdevé portaveu d’una profunda renovació, i invoca la Providència per animar i fer possible: “Més l’alta Providència que amb Escipi / a Roma mantingué l’honor i el tro, / serà bon temps que el malestar dissipi“ ( XXVII, 61-63).

Dante exiliat, pelegrí, fràgil, però ara enfortit per l’experiència profunda i íntima que el va transformar, reneix gràcies a la visió que, des de les profunditats de l’infern, des de la condició humana més degradada, el va elevar a la mateixa visió de Déu, ara s’alça com a missatger d’una nova existència, com a profeta d’una nova humanitat que anhela pau i felicitat.

  1. Dante cantor del desig humà

Dante sap llegir el cor humà en profunditat i en tots, àdhuc en les figures més abjectes i inquietants, sap descobrir una espurna de desig per aconseguir una mica de felicitat, una plenitud de vida. S’atura a escoltar les ànimes que troba, dialoga amb elles, les interroga per identificar-se i participar en els seus turments o en la seva felicitat. El poeta, partint de la seva condició personal, es converteix així en intèrpret del desig de tot ésser humà de continuar en el camí fins a arribar a l’objectiu final, fins que troba la veritat, la resposta als perquès de l’existència, fins que, com ja va dir Sant Agustí, [12] el cor no trobi descans i pau en Déu.

En El Convit analitza precisament el dinamisme del desig: “L’alt desig de totes les coses, donat primer per la pròpia naturalesa, és el retorn al seu inici. I com que Déu és el principi de les nostres ànimes […], el principal desig d’aquesta ànima és tornar a Déu. I de la mateixa manera que el pelegrí que baixa per un camí que no ha viatjat mai, creu que cada casa que veu de lluny és un alberg, i, veient que no ho és, dirigeix la seva esperança a un altre, i així de casa a casa fins que arriba a l’alberg, de la mateixa manera que la nostra ànima, tan aviat com entra en el nou i mai no recorregut camí d’aquesta vida, dirigeix la seva vista al final del seu gran bé, i per això tot el que veu i que sembla tenir en si mateix una mica bo, creu que és tan bo” (IV, XII, 14-15).

L’itinerari de Dante, particularment el que il·lustra la Divina Comèdia, és realment el del desig, de la necessitat profunda i interior de canviar la vida per aconseguir la felicitat i d’aquesta manera mostrar el camí a aquells que estan, com ell, en una “selva fosca” i han perdut “el camí correcte”. A més, és significatiu que el seu guia, el gran poeta llatí Virgili, des de la primera etapa d’aquest viatge, indiqui l’objectiu que ha d’aconseguir, animant-lo a no rendir-se davant la por i el cansament: “Mes, tu, ¿per què revéns al desgavell, / i no t’enfiles per la costa sana / causa de tot el que és alegre i bell?” (Inf. I, 76-78).

  1. Poeta de la misericòrdia de Déu i de la llibertat humana

No és un camí il·lusori o utòpic sinó real i possible, del qual tothom pot formar part, perquè la misericòrdia de Déu sempre ofereix la possibilitat de canviar, convertir-se, trobar-se i trobar el camí cap a la felicitat. En aquest sentit, hi ha episodis i personatges significatius de la Comèdia que demostren que ningú a la terra no està exclòs d’aquest camí. Com per exemple l’emperador Trajà, pagà però col·locat al Paradís. Dante justifica així aquesta presència: “En el regne del Cel tal força ha entrat / d’amor càlid i vívida esperança, / que venç a la divina voluntat” (Par. XX, 94-99). El gest de caritat de Trajà envers una “pobra vídua” (45), o la “llagrimeta” del penediment vessada en el moment de la mort de Buonconte de Montefeltro (Purg. V, 107) no sols mostren la misericòrdia infinita de Déu, sinó que confirmen que l’ésser humà sempre pot triar, amb la seva llibertat, el camí a seguir i el destí a merèixer.

En aquesta perspectiva, és significatiu com el rei Manfredi, col·locat per Dante al Purgatori, evoca el seu final i el seu judici diví: “Quan vaig caure fet amb el dolor / de dos cops sens remei, jo m’acollia, / plorant, a Aquell que pot donar el perdó. / Pecats horribles damunt meu tenia; / mes, la Bondat Divina sempre abraça / al qui en la gràcia del seu braç confia” (Purg. III, 118-123). Sembla possible veure-hi la figura del pare de la paràbola evangèlica, amb els braços oberts, disposat a donar la benvinguda al fill pròdig que torna a ell (cf. Lc 15,11-32).

Dante esdevé paladí de la dignitat de tot ésser humà i de la llibertat com a condició fonamental tant de les opcions vitals com de la mateixa fe. El destí etern de l’home”, suggereix Dante, narrar-nos les històries de tants personatges, il·lustres o poc coneguts, depèn de les seves eleccions, de la seva llibertat. Fins i tot els gestos quotidians i aparentment insignificants tenen un abast que va més enllà del temps, projectat en la dimensió eterna. El do més gran que Déu ha donat a l’home perquè pugui assolir el seu destí final és precisament la llibertat, com afirma Beatriu: “El major do que Déu us concedia / en sa llarguesa, i el que a sa bondat / s’adiu més, i el que més Ell aprecia” (Par. V, 19-22). No són declaracions retòriques i vagues, perquè sorgeixen de l’existència d’aquells que coneixen el preu de la llibertat: “Ell va cercant la llibertat, tan cara / com sap el qui per ella s’ha perdut” (Purg. I, 71-72).

Però la llibertat, ens recorda Alighieri, no és un fi en si mateix, és una condició ascendent contínua, i el viatge pels tres regnes ens il·lustra plàsticament precisament aquesta ascensió a tocar el cel, fins arribar a la plena felicitat. El “desig alt” (Par. XXII, 61) que desperta llibertat només es pot extingir quan s’arriba a l’objectiu, la visió final i la felicitat: “I jo que m’acostava ja a la fi / de tots els meus afanys, tal com calia / l’ardor del meu desig veia enriquir ” (Par. XXXIII, 46-48). També es fa oració, súplica, intercessió i  cant que acompanya i marca el viatge dantesc, de la mateixa manera que la pregària litúrgica marca les hores i els moments del dia. La paràfrasi del Parenostre proposada pel poeta (cf. Purg. XI, 1-21) entrellaça el text de l’Evangeli amb experiència personal, amb les seves dificultats i sofriments: “Vingui’ns, Senyor, del regne teu la pau; / que nosaltres no en fórem gaudidors. / Dóna’ns avui de cada dia el pa, / sense el qual per aquest aspre desert / qui avançar vol sols endarrere va” (7-8.13-15). La llibertat dels qui creuen en Déu com a pare misericordiós només se li pot confiar en l’oració, i això no el perjudica en absolut, al contrari, l’enforteix.

  1. La imatge de l’home en la visió de Déu

En l‘itinerari de la Comèdia, com ja va assenyalar el papa Benet XVI, el camí de la llibertat i el desig no condueix, com es podria imaginar, a una reducció de l’humà en la seva realitat concreta, no treu la persona, no anul·la ni omet el que ha constituït la seva existència històrica. De fet, fins i tot en el Paradís Dante introdueix els benaurats –”túniques blanques” (XXX, 129)– amb el seu aspecte corpori, recorda els seus afectes i les seves emocions, la seva mirada i els seus gestos. En definitiva, ens mostra la humanitat en la seva perfecta realització de l’ànima i el cos, prefigurant la resurrecció de la carn. Sant Bernat, que acompanya Dante en l’últim tram del camí, mostra al poeta els nens presents a la rosa dels benaurats i el convida a observar-los i escoltar-los: “Bé te’n podràs convèncer per la cara / que fan i les tonades puerils, / si escoltes i el teu ull ben bé ho repara” (XXXII, 46-48). Aquesta revelació del benaurat en la seva lluminosa humanitat completa és punyent, que no només està motivada per sentiments d’afecte per als propis éssers estimats, sinó sobretot pel desig explícit de tornar a veure els cossos, les semblances terrenes: “com demostrant desig dels cossos morts; / potser no per llur joia solament, / sinó pels pares i la gent volguda / abans que fossin flama eternament” (XIV,63-66).

I finalment, al centre de l’última visió, en el trobament amb el misteri de la Santíssima Trinitat, Dante distingeix precisament un rostre humà, el de Crist, el de l’eterna Paraula feta carn en el si de Maria: “En la claror i en la profunditat / de l’Alta Llum, tres cercles distingia / de tres colors i una capacitat […]. La roda que es diria concebuda, / llum reflexa semblava en la claror, / en jo clavar-hi la mirada aguda” (XXXIII, 115-117.127-131). Només en la visio Dei satisfà el desig de l’home i el seu camí fatídic acaba completament: “un llamp va ferir la meva ment / i el meu desig va veure el que volia” (140-142).

El misteri de l’Encarnació, que avui celebrem, és el veritable centre inspirador i nucli essencial de tot el poema. En això es realitza el que els Pares de l’Església van anomenar “divinització”, l’admirable commercium, l’intercanvi prodigiós a través del qual, mentre Déu entra en la nostra història fent-se carn, l’ésser humà, amb la seva carn, pot entrar en la realitat divina, simbolitzada per la rosa dels benaurats. La humanitat, en la seva realitat concreta, amb gestos i paraules quotidianes, amb la seva intel·ligència i els seus afectes, amb el cos i les emocions, és assumida en Déu, en qui troba la veritable felicitat i la plena i última realització, meta de tot el seu camí. Dante havia desitjat i previst aquest objectiu a l’inici del Paradís: “Això hauria d’agullonar una mica / per veure aquella Essència on es veu / com la natura nostra Déu implica. / Allí es veurà tot quant per fe té preu, /no demostrat, ja que per si es denota, / com els principis en què l’home creu” (II, 40-45).

  1. Les tres dones de la Comèdia: Maria, Beatriu i Llúcia

Dante, cantant el misteri de l’Encarnació, font de salvació i alegria per a tota la humanitat, no pot deixar de cantar les lloances de Maria, la Verge Mare que, amb el seu “sí”, amb la seva plena i total acceptació del projecte de Déu, fa possible que la Paraula es faci carn. En l’obra de Dante trobem un preciós tractat de mariologia. Amb accents lírics molt alts, particularment en la pregària pronunciada per Sant Bernat, sintetitza tota reflexió teològica sobre Maria i la seva participació en el misteri de Déu: “Oh Verge Mare, Filla del teu Fill, / la més humil i excelsa criatura, / d’etern consell inalterable espill! / Aquella ets Tu, que la humanal natura / tant vares ennoblir, que el teu Factor / no desdenyà de fer-se sa factura” (Par. XXXIII, 1-6). L’oxímoron inicial i la successió de termes antitètics posen de manifest l’originalitat de la figura de Maria, la seva singular bellesa.

Sempre Sant Bernat, mostrant els benaurats col·locats a la rosa mística, convida Dante a contemplar Maria, que va donar els trets humans a la Paraula encarnada: “I ara la faç contempla bé que al Crist / més s’assembla, que sols la llum que envia / pot disposar-te per a veure el Crist” (Par. XXXII, 85-87). Un cop més, el misteri de l’Encarnació és evocat per la presència de l’arcàngel Gabriel. Dante pregunta a Sant Bernat: “Qui és l’àngel que tanta festa en joc / fa moure, contemplant nostra Regina / enamorat, que sembla com de foc?” (103-105); i ell respon: “Ell féu amb la palma el sant camí / vers Ella, quan Jesús en el temperi / de nostra pròpia carn volgué patir” (112-114). La referència a Maria és constant en tota la Divina Comèdia. En el camí del Purgatori, és el model de virtuts que s’oposen als vicis; és l’estrella del matí que ajuda a sortir de la selva fosca per dirigir-se a la muntanya de Déu; és la presència constant, a través de la seva invocació  –”el nom de la flor bella, el qual no em moc / d’invocar matí i vespre” (Par. XXIII, 88-89)– que es prepara per al trobament amb Crist i el misteri de Déu.

Dante, que mai no està sol en el seu camí, primer és guiat per Virgili, símbol de la raó humana, i després per Beatriu i Sant Bernat, ara, gràcies a la intercessió de Maria, pot arribar a la pàtria i com l’alegria plena desitjada en cada moment de l’existència: “i encar destil·la / en el meu cor la consegüent dolçor” (Par. XXXIII, 62-63). No ens salvem, el poeta sembla repetir-nos, conscient de la seva pròpia insuficiència: “No vinc per mi mateix”(Inf. X, 61); hem de fer el nostre camí en companyia d’aquells que ens poden sostenir i guiar-nos amb prudència i prudència.

En aquest context, la presència femenina és significativa. A l’inici de l’ardu viatge, Virgili, el primer guia, reconforta i anima Dante a avançar, perquè tres dones intercedeixen per ell i el guien: Maria, la Mare de Déu, figura de la caritat; Beatriu, símbol de l’esperança i Santa Llúcia, imatge de fe. Beatriu ve amb aquestes paraules punyents: “Sóc Beatriu,  que et mano caminar; /  vinc d’aquell lloc al qual voldria tornar: / l’Amor és el que em mou i em fa parlar” (Inf. II, 70-72), afirmant que l’única font que ens pot donar la salvació és l’amor, l’amor diví que transfigura l’amor humà. Beatriu també es refereix a la intercessió d’una altra dona, la Verge Maria: “A Senyora del cel, el cor estreny / aquest treball al qual duràs metgia, / tant, que allà dalt dura sentència feny” (94-96). Després, dirigint-se a Beatriu, Llúcia intervé: “Beatriu, lloança vera / de Déu, ¿no acorres qui t’amava tant, / sortint per tu de la vulgar renglera?” (103-105). Dante reconeix que només aquells que es mouen per l’amor poden realment sostenir-nos en el camí i portar-nos a la salvació, a la renovació de la vida i, en conseqüència, a la felicitat.

  1. Francesc, espòs de Madona Pobresa

En la rosa càndida dels benaurats, en el centre del qual brilla la figura de Maria, Dante també col·loca nombrosos sants, dels quals tracta la vida i la missió, per proposar-los com a figures que, en la part concreta de la seva existència i també a través de moltes proves, van aconseguir l’objectiu de la seva vida i la seva vocació. Breument recordaré només la de Sant Francesc d’Assís, il·lustrada en el Cant XI del Paradís, on es parla dels esperits assenyats.

Hi ha una profunda harmonia entre Sant Francesc i Dante. El primer va sortir del claustre juntament amb els seus i va caminar entre la gent pels camins de pobles i ciutats, predicant a la gent, quedant-se a les cases; el segon va prendre l’opció, incomprensible en el seu moment, d’utilitzar per al gran poema del més enllà, la llengua de tots i poblant la seva narració amb personatges coneguts i menys coneguts, però tots iguals en dignitat als poderosos de la terra. Els dos personatges tenen un altre tret en comú: l’obertura a la bellesa i el valor del món de les criatures, el mirall i el “vestigi” del seu Creador. ¿No reconeixerem en aquest “Lloat sia el teu nom i el teu valor / per tota criatura, com escau” de la dantesca parafrasejada del Parenostre (Purg. XI, 4-5) una referència al Càntic de les Criatures de Sant Francesc?

Aquesta consonància es presenta en el Cant XI del  Paradís amb un nou aspecte, que s’assembla encara més a ells. La santedat i la saviesa de Francesc destaquen precisament perquè Dante, mirant la nostra terra des del cel, pot percebre l’estretor dels que confien en els béns terrenals: “Ai insensata cura dels mortals, / que en són d’escarbotats els sil·logismes / que et fan batre les ales pels fondals!” (1-3). Tota la història o, millor, la “vida admirable” del sant es basa en la seva relació privilegiada amb Madona Pobresa: “Mes per ser clar del tot i fer-ne via, / la Pobresa i Francesc són els amants / als quals el meu discurs es referia” (73-75). En el cant de Sant Francesc es recorden els moments més destacats de la seva vida, les seves proves i, finalment, l’esdeveniment en què la seva configuració amb Crist, pobre i crucificat, troba la màxima i divina confirmació en la impressió d’estigmes: “I essent allí poc madurat el gra, / per no viure desprès de febre i cura, / vingué de nou a l’hort italià. / I entre Arno i Tíber, en la roca dura / de Jesucrist prengué l’últim segell, / i el duu dos anys com viva vestidura” (103-108).

  1. Acollir el testimoniatge de Dante Alighieri

Al final d’aquesta breu mirada a l’obra de Dante Alighieri, un conjunt gairebé infinit de coneixements, experiències i consideracions en tots els camps de la recerca humana, s’imposa una reflexió. La riquesa de figures, narratives, símbols i imatges suggestives i atractives que Dante proposa suscita sens dubte admiració, meravella i gratitud. En ella podem entreveure un precursor de la nostra cultura multimèdia, en la qual paraules i imatges, símbols i sons, poesia i dansa es fusionen en un sol missatge. S’entén, doncs, per què el seu poema ha inspirat la creació d’innombrables obres d’art de tota mena.

Però l’obra del summe poeta també planteja algunes preguntes per als nostres dies. Què ens pots comunicar, en el nostre temps? Té res a dir-nos, a oferir-nos? El seu missatge té per a nosaltres alguna actualitat, algun paper a jugar? Encara ens pot desafiar?

Dante avui –intentem convertir-nos en intèrprets de la seva veu– no ens demana que sigui llegit, comentat, estudiat i analitzat. Ens demana més aviat ser escoltat, ser en certa manera imitat, fer-nos companys seus de viatge, perquè també avui ens vol mostrar quin és l‘itinerari cap a la felicitat, el camí recte per viure plenament la nostra humanitat, deixant enrere les selves fosques on perdem l’orientació i la dignitat. El viatge de Dante i la seva visió de la vida més enllà de la mort no són simplement objecte d’una narració, no són un simple esdeveniment personal, per extraordinària que sigui.

Si Dante relata tot això –i ho fa admirablement– utilitzant la llengua de la gent, que tothom podia entendre, elevant-la a llenguatge universal, és perquè té un missatge important a transmetre’ns, una paraula que vol tocar el nostre cor i la nostra ment, destinada a transformar-nos i canviar-nos ja ara, en aquesta vida. El seu missatge pot i ha de fer-nos plenament conscients de qui som i del que vivim dia rere dia en la tensió interior i continua vers la felicitat, vers la plenitud de l’existència, vers l’última pàtria on estarem en plena comunió amb Déu, Amor infinit i etern. Fins i tot si Dante és un home del seu temps i té una sensibilitat diferent a la nostra en alguns temes, el seu humanisme continua essent vàlid i actual i sens dubte pot ser un punt de referència per a allò que volem construir en el nostre temps.

Per això és important que l’obra dantesca, aprofitant l’ocasió propícia del Centenari, es conegui encara més i de la millor manera, que es faci accessible i atractiva no sols a estudiants i estudiosos, sinó també a tots aquells que, amb ganes de respondre a les preguntes internes, desitjosos de realitzar en plenitud la pròpia existència, volen viure el propi itinerari de vida i de fe conscientment, acollint i vivint amb agraïment el do i el compromís de la llibertat.

Per aquest motiu, felicito els professors que són capaços de comunicar amb  passió el missatge de Dante, per presentar el tresor cultural, religiós i moral contingut en les seves obres. No obstant això, aquest patrimoni ha de ser accessible més enllà de les aules d’escoles i universitats.

Insto les comunitats cristianes, especialment les presents a les ciutats que preserven records dantescs, institucions acadèmiques, associacions i moviments culturals, a impulsar iniciatives encaminades al coneixement i difusió del missatge dantesc en la seva plenitud.

També animo els artistes d’una manera especial a donar veu, cara i cor, a donar forma, color i so a la poesia de Dante, seguint el camí de la bellesa, que va caminar magistralment; i així comunicar les veritats més profundes i difondre, amb els llenguatges de l’art, missatges de pau, de llibertat i de fraternitat.

En aquest moment històric particular, marcat per moltes ombres, per situacions que degraden la humanitat, per una manca de confiança i de perspectives de futur, la figura de Dante, profeta de l’esperança i testimoni del desig humà de felicitat, encara ens pot oferir paraules i exemples que donen impuls al nostre camí. Ens pot ajudar a avançar amb serenitat i coratge en el pelegrinatge de la vida i de la fe que tots som cridats a donar-nos paraules i exemples que donen impuls al nostre camí. Pot ajudar-nos a avançar amb serenitat i coratge en el pelegrinatge de la vida i de la fe que tots som cridats a dur a terme,  fins que el nostre cor trobi la veritable pau i la veritable alegria, fins que arribem a la meta última de tota la humanitat, “l’amor que mou el sol i les altres estrelles” (Par. XXXIII, 145).

Des del Vaticà, 25 de març, Solemnitat de l’Anunciació del Senyor, de l’any 2021, novè del meu pontificat.

Francesc

  1. In praeclara summorum (30 abril 1921): AAS 13 (1921), 209-217.
  2. Cf. ibid.: 210.
  3. Ep. Nobis, ad Catholicam (28 octubre 1914): AAS 6 (1914), 540.
  4. Discurs al Sagrat Col·legi i a la Prelatura Romana (23 desembre 1965): AAS 58 (1966), 80.
  5. Cf. AAS 58 (1966), 22-37.
  6. Discurs als participants a l’encontre promogut pel Pontifici Consell “Cor Unum” (23 gener 2006): Insegnamenti 2006 II/1, 92-93.
  7. Ibid., 93.
  8. Cf. n. 4: AAS 105 (2013), 557.
  9. Missatge al President del Pontifici Consell de la Cultura (4 maig 2015): AAS 107 (2015), 551-552.
  10. Ibid.: 552.
  11. L’Osservatore Romano, 10 octubre 2020, p. 7.
  12. Cf. Conf., I, I, 1: PL 32, 661.

 

Traducció del P. Bernabé Dalmau, OSB per a Documents d’Església.

T'ha agradat aquest contingut? Subscriu-te al nostre butlletí electrònic. Cada setmana, l'actualitat de l'Església diocesana al teu correu.

T'interessarà ...