Acòlits i lectors, cridats a servir

Fotografia: Samuel Gutiérrez

«No he vingut a ser servit, sinó a servir». Amb aquestes paraules de Jesús, l’arquebisbe metropolità de Barcelona, Mons. Joan Josep Omella, explicava la missió a què estan cridats els onze seminaristes que es van citar aquest 9 de maig al Seminari Conciliar de Barcelona per ser instituïts lectors i acòlits. Els seminaristes provinents de les diòcesis de Sant Feliu i Barcelona, rebien aquests dos ministeris imprescindibles per als futurs capellans. Jordi Domènech, Joan Mundet, Diego Pino, Vicenç Martí i Xavier Muntaner passaven al lectorat, com a servidors de la Paraula de Déu, mentre que Carlos Bosch, Javier Ojeda, Carlos Pérez, Pablo Pich-Aguilera, Antoni Vidal i Agustí Vives eren instituits acòlits, servidors de l’altar.

La celebració va comptar amb el caliu dels familiars, els amics, els docents i d’aquells més propers que no van voler perdre’s aquest pas cap al sacerdoci. Un moment en què, tal com marca el ritual, els que eren nomenats lectors i acòlits van rebre el ministeri per via de l’arquebisbe amb una oració. Seguidament, un cop pronunciada la pregària, els lectors van rebre les Sagrades Escriptures i els acòlits les patenes que els acompanyaran en el seu ministeri.

Homilia
Durant l’homilia l’arquebisbe es va referir als cridats al sacerdoci, com a «servidors de Déu» consagrats com a tal ja «abans de néixer». Una consagració inseparable de dos elements: «Separació d’altres usos» i «dedicació a Déu». «Separar-se de i dedicar-se a -va dir Omella- és a dir, l’exercici de la llibertat responsable, respon a alguna realitat prèvia que ha esdevingut en la teva vida: Déu. Aquesta és la tasca més important i que més ens humanitza en la nostra vida». «La llibertat humana – va continuar l’arquebisbe- no consisteix a viure capritxosament, ja que vivint així l’home no arriba a ser home en plenitud, ni plenament feliç, perquè es margina a si mateix en les perifèries de l’Amor».

L’arquebisbe de Barcelona va afegir el tret diferent d’aquest ministeri respecte als altres, per la fe i el carisma rebuts. Tens una manera de veure de pensar i d’actuar «no natural», que t’ha donat Déu, va afegir. Alhora, va demanar com a servidors del Senyor «humilitat» cap al germà i «no tenir por», perquè tant la comunitat cristiana com Déu, els donen la mà en aquest camí. Un recorregut que encara queda via per fer, però sempre acompanyats, tal com es va veure acabada l’eucaristia, quan tots van reunir-se al claustre per celebrar aquest pas cap al presbiterat.