Sant Francesc de Paula, religiós

Sant Francesc de Paula, religiós

Com que la seva família de Paola era molt devota de sant Francesc, de ben jove en Francesc (1416-1507) va peregrinar a Assís. A la tornada, començà a viure en una cova com a ermità. Ben aviat li arribaren companys per a qui va escriure la Regla dels “Mínims’, considerats els darrers de tots: «Tinguem paciència en totes les nostres adversitats; suporteu-les amb amor pensant que Jesucrist Nostre Senyor va patir també molts desassossecs i tribulacions» (Carta als procuradors de l’eremitori de Spezzano). Canonitzat el 1519 per Lleó X.

► A l’arxiprestat de Barcelona: A Barcelona ciutat l’actual parròquia de Sant Francesc de Paula s’erigí a Diagonal Mar el 25 de setembre del 2003. Havia estat l’església que el 1597 els religiosos Mínims havien tingut al carrer de Sant Pere més Alt i que el 1905, en el seu claustre, es construí el Palau de la Música. L’església, cremada durant el 1936 fou reconstruïda el 1950 i permutada finalment el 2002 per ampliar el Palau de la Música.

► TRIDU PASQUAL

► Un apunt sobre el Tridu Pasqual: Divendres, Dissabte, Diumenge:

«Fixeu-vos com en són, de sagrats, aquests tres dies que ens parlen de la crucifixió, la sepultura i la resurrecció. El primer, representa la creu i es compleix en la vida present de cada u; però allò que simbolitza la sepultura i la resurrecció, ho hem de preparar en la fe i en l’esperança» (St. Agustí, 354-430, a la comunitat de Cartago).

I fou Sant Ambròs († 397) qui el va anomenar “triduum Sacrum”, amb les paraules «et passus est, et requievit, et resurrexit [i patí, i descansà, i ressuscità]» (Epístola 23).

La Cena vespertina del Dijous Sant en seria com el pròleg, d’aquest tridu.

1. Sant Francesc de Paula, ermità, fundador de l’orde dels Mínims a Calàbria. Va prescriure als seus deixebles que visquessin d’almoines, que no tinguessin res propi, que no manipulessin diners i que utilitzessin només aliments quaresmals. Cridat a França pel rei Lluís XI, el va assistir en el llit de mort. Cèlebre per l’austeritat de vida, va morir a Plessis-les-Tours, al costat de Tours (1507).
2. Sant Apfià, màrtir. En temps de l’emperador Maximí, quan es va obligar al poble a sacrificar públicament els déus, es va acostar intrèpid al prefecte Urbà i, agafant-lo pel braç, va voler impedir el ritu, per la qual cosa el van cremar amb els peus embolicats amb lli amarat d’oli i, quan encara respirava, va ser llançat al mar pels soldats. A Cesarea de Palestina (306).
3. Passió de santa Teodora, verge, natural de Tir. Durant la persecució de l’emperador Maximí, va saludar els confessors de la fe que estaven drets davant del tribunal i els va pregar que, quan arribessin davant del Senyor, es recordessin d’ella. Per això, va ser detinguda pels soldats i portada al mateix prefecte, que va manar que la torturessin amb cruels turments. Finalment, va ser llançada al mar. A Cesarea de Palestina (307).
4. Santa Maria Egipcíaca, cèlebre pecadora d’Alexandria. Per la intercessió de la Benaurada Verge es va convertir a Déu a la Ciutat Santa, i va portar una vida penitent i solitària a l’altra riba del Jordà. A Palestina (s. V). El ritus bizantí la celebra el dia 1 d’abril i el cinquè diumenge de la Gran Quaresma.
5. Sant Abundi, bisbe. Va ser enviat a Constantinoble per sant Lleó el Gran. Allà va defensar amb zel la fe ortodoxa. A Como, a la província de Ligúria (468).
6. Sant Víctor, bisbe. Va brillar per la seva erudició i la seva santedat. A Càpua, de la Campània (554).
7. Sant Niceci, bisbe. Es va distingir per la seva dedicació als pobres i la seva benignitat envers els senzills. Va establir en aquesta Església la norma de cantar salms. A Lió, a la Gàl·lia (573).
8. Sant Eustacius, abat, deixeble de sant Columbà, que va ser pare de gairebé sis-cents monjos. Al monestir de Luxeuil, a Burgúndia (629).
9. Sant Joan Payne, prevere i màrtir, que en temps de la reina Elisabet I va ser penjat, acusat falsament de sedició. A Chelmsford, Anglaterra (1582).
10. Beats màrtirs Dídac Lluís de Sant Vitores, prevere de la Companyia de Jesús, i Pere Calungsod, catequista. Van ser cruelment precipitats al mar, en odi a la fe cristiana, per alguns apòstates i nadius seguidors del paganisme. Al poble de Tomhom, de l’illa de Guam, a Oceania (1672).
11. Beat Leopold de Gaiche, prevere de l’orde dels Germans Menors, que va establir el santuari del Monte Luco. A Spoleto, Úmbria (1815).
12. Sant Domènec Tuoc, prevere de l’orde dels Predicadors i màrtir en temps de l’emperador Minh Mang. Al poble Xuong Dien, Tonquín (1839).
13. Beata Isabel Vendramini, verge, que va dedicar la seva vida als pobres i, després de superar moltes adversitats, va fundar l’institut de Germanes Isabeles del Tercer Orde de Sant Francesc. A Pàdua, al territori de Venècia (1860).
14. Sant Francesc Coll, prevere de l’orde dels Predicadors. En ser injustament exclaustrat, va prosseguir la seva ferma vocació i va anunciar per tota la regió el nom del Senyor Jesucrist. A Vic, Osona (1875). Se celebra, però, el 19 de maig.
15. Beat Guillem Apor, bisbe i màrtir. En plena guerra va obrir casa seva a uns tres-cents pròfugs i, per defensar unes noies de mans dels soldats, va ser ferit la tarda del Divendres Sant de la Passió del Senyor. Va morir tres dies més tard. A Gyòr, Hongria (1945).
16. Beat Nicolau Carneckyj, bisbe. De l’orde Redemptorista, va exercir com a exarca apostòlic de Volýn i Pidljashja (Ucraïna) en temps de persecució contra la fe, va seguir com a pastor fidel les petjades de Crist i, per la seva gràcia, va arribar al regne del cels. A Lwiw, Ucraïna (1959).
17. Beata Maria de Sant Josep (Laura) Alvarado, verge. Va fundar les Agustines Recol·lectes del Sagrat Cor. Sempre sol·lícita en la seva caritat a favor de les joves òrfenes, dels ancians i dels pobres abandonats. A Maracay, a Veneçuela (1967).