Sant Pere d'Alcàntara, prevere

Sant Pere d'Alcàntara, prevere

Pere nascut a Alcántara el 1499, fou un home d’una “penitència admirable”, deia que «el cos ja descansarà al cel»; i també d’una “contemplació altíssima”, que li va fer veure que també la carmelita Teresa d’Àvila havia de reformar el seu orde carmelità i la va ajudar. Pere d’Alcántara ens convida també a nosaltres a portar una “vida austera” ja que és una “font de béns celestial”.

Mare de Déu de la SALUT, patrona de la diòcesi de Terrassa.

No podia faltar aquesta advocació mariana de la salut perquè ens «alliberi d’una vida trista» i així puguem arribar amb salut a «l’alegria del cel», que diuen els goigs. Al segle XVII, a la serra de Sant Iscle, als afores de Sabadell, es comença a venerar una imatge, que tindrà el seu santuari el 1882 i serà coronada el 1947. Des del 2008 que és patrona del nou bisbat de Terrassa. «Al devot que en Vós confia i al sofrent que a Vós acut, escolteu, Santa Maria, de la Font de la Salut».

Jornada Missionera Mundial 2025, amb el lema: “Missioners d’esperança entre els pobles”: «Seguint a Crist el Senyor, els cristians estan cridats a transmetre la Bona Notícia compartint les condicions de vida concretes de les persones que troben, essent així portadors i constructors d’esperança».

1. Sant Pere d'Alcàntara, prevere de l'orde dels Germans Menors. Adornat amb el do de consell i de vida penitent i austera, va reformar la disciplina regular en els convents de l’orde a Espanya, i va ser conseller de santa Teresa de Jesús en la seva obra reformadora de l'orde dels Frares Carmelites. A la vila d'Arenas, a la regió espanyola de Castella (1562). El Martirologi l’inscriu el dia 18 d’octubre.
2. Sants màrtirs Joan de Brébeuf i Isaac Jogues, preveres, i companys de la Companyia de Jesús, en el dia en què sant Joan de la Lande, religiós (a Canadà: 26.09), va ser assassinat pels pagans en el lloc anomenat Ossemenon, aleshores en territori del Canadà (ara Auriesville, Estat de Nova York), el mateix lloc on alguns anys abans havia aconseguit la corona del martiri sant Renat Goupil. Són venerats conjuntament els seus sants companys Gabriel Lalemant, Antoni Daniel, Carles Gamier i Natal Chabanel, que a la regió canadenca, en dies diferents, després de fatigar en la missió del poble dels hurons per anunciar l'evangeli de Crist a aquells pobles, van acabar morint màrtirs (1642-1649).

3. Sant Pau de la Creu, prevere, que des de la seva joventut va destacar per la seva vida penitent, el seu zel ardent i la seva singular caritat vers Crist crucificat, a qui veia en els pobres i malalts. Va fundar la Congregació dels Clergues Regulars de la Creu i de la Passió de Nostre Senyor Jesucrist, i va morir el dia divuit d'octubre (1775).

4. Commemoració de sant Joel, profeta, que va anunciar el dia gran del Senyor i el misteri de l'efusió de l'Esperit sobre tota criatura, la qual cosa Déu es va dignar a fer arribar al seu ple compliment en la persona de Crist el dia de Pentecosta (s. IV aC.).

5. Commemoració dels sants Ptolemeu, Lluci i un altre company. Tal com relata sant Justí, essent cristians honestos, per haver reprès els costums llicenciosos i la injustícia en les sentències, van ser condemnats a mort en temps de l'emperador Antoni Pius i el prefecte Lolo Urbico. A Roma (~ 160).

6. Sant Asteri, màrtir. A Òstia Tiberina (~ s. III).

7. Commemoració dels sants Sabinià i Potencià, considerats com els dos primers pastors d'aquesta ciutat que van completar la seva confessió de fe amb el martiri. A la ciutat de Sens, a la Gàl·lia Celta (~ s. IV).

8. Sant Varus, soldat. Sota l'emperador Maximià, va visitar i ajudar a sis sants eremites empresonats. Com que sabia que un setè havia mort al desert, va voler ocupar el seu lloc, i amb ells, després de diversos turments, va adquirir la palma del martiri. A Egipte (307).

9. Commemoració de sant Grat, bisbe. En temps d'Alaric, rei arrià dels gots, va participar en el Concili d'Agde per restaurar l'Església en aquesta regió de la Gàl·lia. A la ciutat d’Auloron, al costat dels Pirineus, a Aquitània (~ 506).

10. Sant Etbin, monjo, que va portar una vida solitària. A la Bretanya Menor (s. VI).

11. Sant Veranus, bisbe, que gaudia de gran autoritat, sobretot per les curacions de malalts. A la ciutat de Caivallon, a la Provença (s. VI).

12. Sant Aquilí, bisbe, del qual la tradició diu que era soldat i que practicava bones obres, i que, amb el consentiment de la seva esposa, va fer vot de continència i va ser elegit bisbe. A Évreux, també a la Gàl·lia (c. 690).

13. Santa Fredesvinda, verge, que, essent d'estirp règia, va ser elegida abadessa d'un monestir doble de monjos i de monges. A Oxford, Anglaterra (1257).

14. Beat Tomàs Hélye, prevere, que passava els dies en l'exercici del seu ministeri i les nits les dedicava a la pregària i a la penitència. A Biville, prop de Cherbourg, a Normandia (1595).

15. Sant Felip Howard, màrtir. Essent comte d'Arundel i pare de família, va perdre el favor de la reina Elisabet I per haver abraçat la religió catòlica, a causa de la qual cosa va ser empresonat i va portar una vida de pregària i penitència, en la pobresa i en les proves, fins que va aconseguir la corona del martiri. A Londres, Anglaterra (1633).

16. Sants màrtirs Lluc Alfons Gorda, prevere, i Mateu Kohioye, religiós, ambdós de l'orde dels Predicadors. El primer va treballar abans a les Illes Filipines i va passar després a Japó, on va ser ardent ministre de l'Evangeli durant deu anys, i el segon, de divuit anys d'edat, va ser el seu company a l’hora de propagar i testimoniar la fe cristiana. A Nagasaki, Japó (1634).
17. Beata Agnès de Jesús Galand, verge de l'orde dels Predicadors. Essent priora del seu monestir, es va distingir pel seu ardent amor cap a Jesucrist i la seva preocupació pel bé de l'Església, i va oferir contínues pregàries i penitències pels seus pastors. A Langeac, al costat del riu Allier, a França (1634).