Sant Joan de la Creu, prevere i doctor de l'Església

Sant Joan de la Creu, prevere i doctor de l'Església

Joan de la Creu (1542-1592), després de conèixer Teresa d'Àvila, començà la reforma del Carmel. Perseguit i empresonat pels no reformats, és admirable la profunditat dels seus escrits (“Subida al Monte Carmelo”, “Noche oscura del alma”): «El Crist és com una mina abundant amb moltes fondalades de tresors, que, per més que furguem, mai no en veurem l'acabament: sempre trobarem nous filons de noves riqueses arreu» (Càntic Espiritual).

1. Memòria de sant Joan de la Creu, prevere de l’orde dels Carmelites i doctor de l’Església, el qual, per consell de santa Teresa, va ser el primer dels germans que va emprendre la reforma de l’orde, afany que va sostenir amb molts treballs, obres i aspres tribulacions i, com revelen els seus escrits, buscant una vida amagada en Crist i cremat per la flama del seu amor, la nit fosca va pujar a la muntanya de Déu, reposant finalment en el Senyor, a Úbeda, província de Jaén (1591). Patró de la poesia.
2. Commemoració dels sants Heró, Ateu i Isidor, i el nen de dotze anys Diòscor, màrtirs durant la persecució de Deci. Quan el jutge va veure els tres primers forts en la fe i destrossats pels diversos turments, els va manar cremar, però a sant Diòscor, flagel·lat, li va diferir la mort. A Alexandria, Egipte (250).
3. Sants Tirs, Leuci, Cal·línic i companys, màrtirs, els quals, segons es diu, en temps de l’emperador Deci van patir el sacrifici. A Apol·lònia, Bitínia (~ 250).
4. Santa Dròsida, màrtir, que, com afirma sant Joan Crisòstom, va ser cremada viva. A Antioquia, Síria (s. III/IV).
5. Sants Ares, Prom i Elies, màrtirs, els quals, en voler marxar d’Egipte a Cilícia per visitar i ajudar els confessors de Crist en la persecució desencadenada per l’emperador Maximí, van ser capturats a Cesarea, els van destrossar els ulls i els peus, i van ser portats a Ascaló per mandat del prefecte Firmilià, on Ares va ser cremat viu i els altres degollats, consumant així el seu martiri. A Ascaló, Palestina (308/309).
6. Sant Pompeu, bisbe, el qual, durant pocs anys, però pacífics, va succeir sant Cir, i va descansar en el Senyor. A Pavia, Ligúria (s. IV).
7. Passió de sant Nicasi, bisbe, que, davant la porta de la basílica que havia edificat, va ser assassinat juntament amb la seva germana Eutròpia, verge consagrada a Crist, Florenci, diaca, i Jucund, per uns pagans que van irrompre violentament. A Reims, Gàl·lia Belga (407).
8. Sant Agnel, abat del monestir de sant Gaudiós. A Nàpols, Campània (~ 596).
9. Sant Venanci Fortunat, bisbe, que va escriure les gestes de molts sants i amb elegants himnes va honrar la santa Creu. A Poitiers, Aquitània (610).
10. Sant Folcuí, bisbe de Thérouanne. A la regió de Mòrins, a la Gàl·lia septentrional (855).
11. Beat Bonaventura Bonaccorsi (o de Pistoia), prevere de l’orde dels Servents de Maria, el qual, commogut per la predicació de sant Felip Benizi, el va ajudar a pacificar les faccions a les ciutats d'Itàlia. A Orvieto, de la Toscana (~ 1315). Els Servites el commemoren el dia 15 de desembre.
12. Beat Nimatul·lau al-Halardí (Josep Kassab), prevere de l’orde Libanès Maronita, dedicat als estudis teològics i a la pastoral entre els joves, va ser eminent pel seu esperit de pregària i penitència. Al lloc anomenat Klifane, al Líban (1858).
13. Beata Francesca Schervier, verge, que va ser sol·lícita en la cura dels indigents, malalts i afligits a la ciutat, i va fundar la Congregació de Germanes dels Pobres de Sant Francesc, per subvenir als menesters dels necessitats. A Aquisgrà, Alemanya (1876).
14. Beat Protasi (Antoni) Cubells Minguell, religiós de l’orde de Sant Joan de Déu i màrtir, que, quan creixia la persecució contra l'Església, va ser mort per odi a la fe. A Barcelona (1936).