Dimecres, de 18:15 a 20 hores. Podeu demanar cita trucant al 93-318-47-43 o enviant un correu electrònic a despatx.santamariadelpi@gmail.com

(feiners i dissabte) 19:00h català
(festius) 12:00h català

Catequesi
Esplai
Arxiconfraria de la Sang

Malgrat la manca de referències documentals existents i el gran desconeixement del registre arqueològic d’aquest sector de la ciutat, la historiografia actual considera molt versemblant l’existència al segle V d’una església prop de la porta occidental de la ciutat romana. Aquesta església estaria en correspondència amb els altres punts cultuals coneguts a orient de la muralla i que han estat més estudiats arqueològicament. Algunes referències insistentment conservades des de molt antic per la tradició, parlen d’una consagració l’any 413 (o 415) a l’entorn, possiblement, d’una construcció funerària o martirial situada sobre una zona d’enterraments romans, que es remunta al segle I d.C., i que seguia una de les vies secundaries, extramurs de la ciutat, de la qual se’n han trobat vestigis arqueològics a la Plaça de la Vila de Madrid. Corrobora aquesta tradició no documentada el recent descobriment, als fonaments de l’església gòtica, d’un pedestal commemoratiu amb epigrafia, d’època romana, reutilitzat al segle V com a ara cristiana. Aquest material descobert s’hauria d’afegir a dues altres ares, avui desaparegudes, que van ser documentades al segle XIX.

Així doncs, hem de situar l’església del Pi com el centre neuràlgic més versemblant a l’entorn del qual es desenvolupa un dels suburbia de la Barcino romana, que posteriorment serà conegut com la Vila nova del Pi. Aquests nous nuclis de població, al voltant de les antigues muralles de la ciutat, responen a un augment progressiu de la població que ja es venia donant des del segle V d.C. i que culminarà amb la construcció de la muralla medieval de Jaume I vuit segles més tard.

A falta d’una campanya d’excavacions arqueològiques extensives que ens aportin dades materials sobre els antecedents de l’edifici actual, ens hem de basar en les fonts documentals i alguns vestigis constructius per poder esbossar-ne una descripció aproximada. La primera referència fiable sobre Santa Maria del Pi correspon a l’any 987, a partir d’aquest i altres testaments sacramentals, sabem que l’església tenia, com a mínim, tres altars, que devien estar disposats en bateria al transsepte, com és habitual en les esglésies romàniques: un de central, dedicat a la Mare de Déu i dos laterals dedicats a Sant Climent i Sant Pancraç. A més, consta l’existència d’un benefici dedicat a Sant Joan anterior a 1248. D’altra banda, podem constatar un portal romànic a partir d’una sèrie d’elements escultòrics, com capitells, impostes d’ornamentació vegetal o figurada, d’una qualitat notable, que es van integrar als portals gòtics i que es poden datar cap a mitjans del segle XII.

La Corona d’Aragó entra, entre els segles XIII i XIV, en plena expansió territorial i econòmica arreu de la Mediterrània. La societat barcelonina, i especialment la seva burgesia, experimenta un moment de gran bonança gràcies, en bona part, a la intensa activitat comercial del seu port. Aquesta pujança és un dels factors que explica que durant aquests anys la majoria de les famílies benestants de la ciutat comencin a construir o remodelar els seus palaus. És aleshores quan les principals esglésies de la ciutat emprenen un procés de renovació, motivat tant per una voluntat d’engrandir i embellir els temples, que s’havien quedat petits per acollir la població creixent dels seus barris, com per la necessitat de tenir més capelles on aquestes classes benestants volien establir-hi els seus beneficis i capellanies particulars. En aquest procés constructiu, destaquen per sobre de les altres, les quatre grans esglésies gòtiques de Barcelona, encapçalades per la Catedral, iniciada l’any 1298, i seguides per les parròquies de Santa Maria del Pi (ca. 1320), Santa Maria del Mar (1329) i San Just i Sant Pastor (1342). Cal destacar aquí l’empenta constructiva que va propiciar el bisbe Ponç de Gualba, ja que és durant el seu pontificat quan s’escometen totes aquestes tasques de gran envergadura.

L’inici de les obres del Pi sempre ha estat envoltat d’incertesa, de fet els mateixos obrers, l’any 1508, fan constar en el Llibre Negre que ningú no va recordar-se d’apuntar la data:

“Sien recordants los Obrers sobrevenidors de posar assi desota sis trobara, los dia e any, que fonch edificada la sglesia parroquial de la gloriosa Verge Maria del Pi, com fins assi no sen hage pogut haver vestigi ningu”.

No obstant, és versemblant creure que el nou temple es va principiar a partir de l’arribada de Jaume Fabre com a mestre d’obres de la Catedral l’any 1317, que possiblement fou el primer mestre d’obres del Pi. Sabem, a més, que l’any 1321 ja es funda un benefici al nou altar de Sant Climent. Així doncs hem d’establir l’inici de les obres entre els anys 1318 i 1320.

És molt probable que la nova construcció gòtica es fes substituint l’anterior, reaprofitant-ne part dels materials. L’any 1322, tant el rei Jaume II com el bisbe Ponç de Gualba insten als feligresos a pagar l’aportació que havien convingut per a les obres del nou edifici. Cap a l’any 1340 l’església ja estava construïda fins a la meitat, però les obres experimenten una aturada important a partir de 1348, per causa de la gran pesta que va assolar bona part d’Europa. La construcció s’allarga durant tot el segle XIV fins que la última pedra es col·locada l’any 1391. La llosa commemorativa que hi ha a la part interior del portal de l’Avemaria indica que l’església fou consagrada el 17 de juny de 1453 pel bisbe fra Llorens de Terranova.

Al llarg del segle XV es van acabar de construir els diferents espais a l’entorn de l’església: el campanar, la sagristia, la capella del Capítol i la rectoria. Les capelles van acollir gremis i confraries que van decorar-les amb bells retaules. També es fa el cor de la Reverend Comunitat així com els espais on s’ubicaran els primers arxius de la parròquia. La figura del rector del Pi, anirà sovint lligada a algun alt càrrec en la cort. És el cas de grans personalitats de la època com Alfons de Tous (que compra el Palau de la Generalitat) o el mestre Felip de Malla.

El Pi entronca el seu moment de més plenitud amb l’inici del segle XVI i l’entrada del Renaixement a Catalunya. S’intueix al seu entorn, la formació una elit humanista de grans personalitats fortament vinculada amb Itàlia. En són indicis la donació per part del rector Gabriel Miró del reliquiari del Lignum Crucis l’any 1498 (la primera obra d’orfebreria renaixentista a Catalunya), la constitució de la segona biblioteca pública de Barcelona, per voluntat testamentaria del sagristà del Pi, Pere Joan Matoses, l’any 1508 i la factura del nou Retaule Major entre 1508 i 1525, pintat per Joan de Borgonya i Pere Nunyes, dos dels millors pintors del Renaixement hispànic. Paral·lelament es donen dos successos de gran importància a la parròquia durant aquest segle: l’arribada de la relíquia de la Santa Espina cap a 1542, fet que motivarà la construcció de la cripta i el portal del cap de l’església, i la institució de la Reial i Il·lustre Arxiconfraria de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist a la capella del Capítol l’any 1547, que des de llavors i fins ara es coneixerà com a capella de la Sang. Un altre fet destacat és la unió, l’any 1561, del Pi amb la parròquia de Sant Esteve de Castellar -actualment Castellar del Vallés- que havia estat feudatària del monestir de Sant Llorenç del Munt i que passà llavors a ser-ho de Santa Maria del Pi.

Durant el segle XVII en canvi, hi ha una pèrdua d’ascendent polític i cultural, en part motivada pel trasllat de la cort a Madrid. És l’època en que la majoria de convents de la devotio moderna s’estableixen al llarg de la Rambla, dins de la demarcació pastoral del Pi, fet que motiva multitud de plets i fins i tot algun enfrontament obert. La confraria de la Sang encarrega la construcció d’un sumptuós retaule i la decoració de tota la capella, cap a 1670, a l’escultor Joan Gra. L’any 1687 entra com a beneficiat a la Reverent Comunitat Josep Oriol i Bogunyà, una de les personalitats més estimades en la història de la parròquia i de la Ciutat. En formarà part fins a la seva mort a l’any 1702. Aquesta mort coincideix amb un nou segle i l’inici d’un dels pitjors episodis bèl·lics de la ciutat: la Guerra de Successió i el diversos setges que patí Barcelona fins a la seva capitulació l’onze de setembre de 1714.

El Pi tingué el seu paper en aquests fets, contribuint de diverses maneres a la defensa de la ciutat, fent una important tasca social i humanitària o enardint l’esperit del poble en armes amb el toc de les seves campanes. El bombardeig terrorista, llençat pel duc de Pòpuli, hi va deixar ferides importants; un seguit de bombes cauen sobre la volta del presbiteri la nit del 9 de juny de 1714, provocant el seu esfondrament i destruint el Retaule Major i tots els ornaments que hi havia. Com a fet miraculós la Mare de Déu i les altres imatges es van salvar. També van haver-hi danys en alguna capella lateral així com en la gran majoria dels vitralls de la nau, que es van trencar durant el setge o amb l’explosió del polvorí de les hortes de Sant Pau, tres anys més tard. A la fi de la guerra, el Pi es troba sense recursos: les arques buides, les rendes i les campanes segrestades i el temple arruïnat. La recuperació serà lenta i feixuga.

Durant tota la resta de la centúria la reforma més notable serà la projecció del nou Altar Major, dissenyat per Pere Costa al 1730 i reformat per Josep Mas i Dordal, l’any 1771, que comportarà el trasllat del cor del mig de la nau al presbiteri i el tancament de l’escala de la cripta per davant. Tot i això també s’emprenen altres obres, especialment la construcció de l’edifici de l’arxiu l’any 1764, unificant així els diversos fons documentals de la parròquia que estaven, fins llavors, disseminats. A la segona meitat del segle XVIII serà batejada i casada a la parròquia Joaquima de Vedruna, futura fundadora de les Germanes Carmelites de la Caritat.

Torna a haver-hi signes de plena recuperació en els anys finals del segle i l’inici del següent: la factura del nou retaule del gremi dels Revenedors l’any 1798, l’encàrrec de la nova llitera de la Mare de Déu l’any 1800 i el popular baiard de l’Àngel Tort, construït l’any 1822 són elements que denoten aquesta recuperació, a cavall de la tímida introducció a Barcelona de les idees neoclàssiques. Però el fet més significatiu, sens dubte, fou el seguit d’actes i realitzacions artístiques que es van dur a terme en motiu de les festes de beatificació del Dr. Josep Oriol al 1806, a l’entorn de les quals, el Pi va fer una gran campanya d’embelliment del temple, emblanquinant i pintant les parets de la nau i construint un cor elevat per albergar el nou orgue. Precisament aquest orgue, fet per Franz Otter i Johan Kyburz, significaria la introducció de la orgueneria moderna europea a Catalunya.

Malgrat el sotrac de la Guerra del Francès i la desintegració de la seva demarcació pastoral amb la reconversió d’alguns convents en parròquies, el Pi es continua mantenint com una església de referència a Barcelona. L’any 1863 s’empren una restauració general del temple, d’acord amb els gustos de l’època. Al capdavant de la direcció de les obres hi ha Francesc de Paula Villar, que decideix substituir pràcticament tots els elements d’època moderna per altres d’estil neogòtic, neteja les parets i torna a obrir la cripta frontalment.

Farà falta un segle més perquè el papa Pius X canonitzi a Roma Josep Oriol, l’any 1909, en bona part gràcies a l’empenta del Cardenal Casañas, rector del Pi i gran devot de la seva figura. La noticia es celebrarà a la ciutat amb actes litúrgics i festius, pràcticament encadenant-se amb la crema d’esglésies de la Setmana Tràgica, de la qual el Pi se’n va salvar. L’any 1925, la parròquia rep el títol de basílica menor. Serà l’última gran celebració abans de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, un fet que va deixar una profonda ferida a tot el país i que a l’església va marcar un abans i un després.

El 20 de juny de 1936, grups d’incontrolats anticlericals van entrar a diverses esglésies de Barcelona amb la intenció d’incendiar-les. Una d’elles va ser Santa Maria del Pi. Mai, en tota la seva història, el Pi havia patit una destrucció tan devastadora i una pèrdua de patrimoni tan gran com la que va tenir lloc aquell dia funest: el foc va consumir totalment l’Altar Major i el cadirat, els portals i algunes capelles laterals així com l’Orgue Major del cor elevat. La rosassa i els vitralls del presbiteri van esclatar per la calor i l’edifici va patir molts danys estructurals, especialment a la coberta i les claus de volta. La sagristia i la rectoria també van ser incendiades i saquejades. La capella de la Sang va cremar tan rabiosament que el sostre es va ensorrar, posant en perill l’importantíssim arxiu que es trobava a sobre. Sortosament es va poder salvar en la seva major part, gràcies a l’acció heroica d’uns funcionaris de la Generalitat, entre els que hi havia Jordi Rubió i Balaguer. En acabar la guerra, l’església es troba en un estat realment precari. Caldrà un gran esforç per part de la comunitat i els seus rectors per restaurar-la, engegar la vida parroquial de nou i, mica en mica, recuperar la dignitat d’aquest temple, que en definitiva, és un tresor de la ciutat de Barcelona i de tots aquells que estimen la fe, l’art i la cultura.

La inauguració del Museu i Tresor de la basílica, l’any 2011, pretén posar de relleu tots aquests valors, hereus dels més de 1000 anys d’història de Santa Maria del Pi, i convida a descobrir l’església tant als seus veïns com els qui de fora, venen a visitar-la. Amb ell s’obre una nova etapa en la vida d’aquesta parròquia, que mira al futur amb esperança i il·lusió.