Santa Eulàlia de Vilapicina, de Barcelona

http://www.arqbcn.org/mapa/index.php?view=barcelona-vilapicina-santa_eullia_de_vilapicina&lang=ca

Feiners:
8:00h. / 11:00h. (excepte juliol i agost) / 19:30h.
Vigílies:
19:30h.
Diumenges i festius:
8:30h. / 10:00h. / 11:30h. / 13:00h. (durant el curs catequètic) / 19:30h.

-Acolliment de nuvis (can)
-Pares de baptisme
-Catequesis d'adults
-Catequesis de infants
-Grups de matrimonis
-Pastoral de la salut
-Moviment cristià d'adults (mca)
-Vida creixent (moviment de gent gran)
-Voluntariat de Càritas i assistència social
-Taller per a gent gran

Dilluns i Dimecres, de 18:00h. a 20:00h. (excepte vigílies)

Santa Eulàlia de Vilapicina apareix documentat, com a nucli rural, des dels segles X i XI. És possible que ja existís a l’època romana com a vila d’explotació agrícola per la qualitat de les terres i la riquesa d’aigua.
Duran i Sampere cita dos documents que fan referència a Santa Eulàlia a la confrontació de terrenys, als anys 962 i 989.
El 985, Al-Manzor es va apoderar de Barcelona; el seu pas va ser breu, però va deixar la ciutat sembrada de ruïnes i llàgrimes. La població va intentar refer-se de la derrota i la ciutat va començar a adquirir caràcter i personalitat definits una vegada alliberada pels exèrcits francs. Però la ruïna que havia causat Al-Manzor a moltes famílies i la preocupació pel rescat de presoners, feia que moltes famílies haguessin de desprendre’s de les terres.
És precisament el 985 quan apareix a la documentació del “LIBRI ANTIQUI-TATUM ECCLESIAE CATHEDRALIS” un tal Sunyer, que compra tota mena de propietats per Horta i Vila Picinna. Sunyer i la seva dona Ermessenda, i més tard els seus fills, entre d’altres, són potser un exemple de la gent adinerada que va aprofitar la misèria d’algunes famílies per crear-se un patrimoni.
El primer document que trobem referent a l´Església de Santa Eulàlia és una escriptura de l´any 991 de venda de terres a Villa Picinna. Moltes són, a partir de llavors, les referències al L.A. en diverses vendes i donacions de terrenys.
Sunyer va morir l’abril del 1017 i el 21 de maig va ser jurat el seu testament sacramental sobre l’altar de Santa Eulàlia verge i màrtir de Crist que “te la baselica al lloc que diuen Villa Picinna”.
No tornem a trobar documentació sobre Santa Eulàlia de V. fins als segles XV i XVI a les Actes de Visites Pastorals a la Parròquia de Sant Andreu de 1413 i 1511, on consta que aquesta parròquia té una capella filial sota l’advocació de Santa Eulàlia de Vilapicina. En una acta de 1580 consta que “és mana que a la Capella de Santa Eulàlia, es digui tots els diumenges i festes missa com és costum”.
Les guerres amb França dels segles XVII i XVIII van portar a Vilapicina el tràfec de les ocupacions pels diferents exèrcits que es van moure per la plana de Barcelona al lloc de la ciutat. Això va obligar a una reparació del temple l’any 1562 i una altra el 1637. El 1735 va ser nomenada una altra vegada sufragània de la Parròquia de Sant Andreu de Palomar.
L’Església resultava insuficient per a la gent que hi acudia i el 1781 els veïns van fer una instància al Bisbe per a la seva remodelació, la qual es va dur a terme el 1782 segons consta en una inscripció a la façana de l’Església.
La façana es va decorar amb uns esgrafiats on apareixia la creu de Santa Eulàlia mentre uns àngels sostenien una altra creu semblant.
Els vestigis que podem trobar actualment de tot aquest passat, encara que desvirtuats i en mal estat de conservació, són la petita església, coneguda com “l’Església vella” (actualment com a Santuari de Santa Eulàlia), els dos habitatges adossats a la parròquia i la masia de ca l’Artés a la mateixa alineació. A l’altra banda de l’església, i unida a la mateixa per un pont, “can Basté” (actualment en reconstrucció) que va tenir la funció de rectoria quan la capella es va erigir a parròquia el 1866.