Una Quaresma oberta a la Pasqua

(Diumenge, 15/02/2015)

Amb la seva extraordinària capacitat d’expressar gràficament i de manera molt entenedora el seu pensament, el papa Francesc ha escrit que “hi ha cristians l’opció dels quals sembla la d’una Quaresma sense Pasqua”. Recordo ara aquesta frase seva, que trobem en La joia de l’Evangeli, el seu document programàtic, perquè amb el Dimecres de Cendra iniciem precisament el camí de Quaresma que ens ha de portar a la celebració de la Pasqua, la principal festa de l’any cristià i el centre de totes les altres festes.

Quan ja eren evidents els aires de confrontació entre Jesús i alguns dels  fariseus i mestres de la Llei jueva, aquests –segons ens explica l’Evangeli- li van fer una pregunta acusatòria a Jesús: “Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics, sinó que mengen amb les mans impures?”

Jesús, a partir d’una cita del profeta Isaïes, els acusa d’hipòcrites perquè honoren Déu amb els llavis però en mantenen allunyat el seu cor, que per a la Bíblia és el nucli fonamental i el centre de la persona. El fariseisme és una temptació constant de tota pràctica religiosa si aquesta es recolza només en el compliment de la lletra, en la formalitat, en l’aparença i ignora el fons, l’essència, el valor profund i pedagògic de les pràctiques. D’aquesta manera, es fàcil caure en la hipocresia i en un sentiment de falsa superioritat moral sobre els altres, tan magistralment il·lustrades per Jesús en la paràbola del fariseu i del publicà amb aquestes paraules: “Et dono gràcies, oh Déu, perquè no sóc com els altres homes, ni com aquest publicà…”

La litúrgia del Dimecres de Cendra és una molt bona teràpia contra la temptació del fariseisme. I ho és precisament amb unes paraules que ens parlen de l’actitud interior i la discreció espiritual amb què hem de viure les tres pràctiques pròpies dels temps de Quaresma: l’oració, el dejuni i l’almoina. En el Sermó de la Muntanya, la carta magna del cristià, Jesús ens diu: “Quan pregueu –oració- no ho feu com els hipòcrites”; “quan dejuneu –dejuni- no feu un posat trist”; “quan dónes als qui ho necessiten–almoina–, no ho anunciïs a toc de trompeta”… I afegeix: “Us ho dic amb tota veritat: ja tenen la recompensa. Tu, quan dejunis, renta’t la cara i posa’t perfum perquè la gent no sàpiga que dejunes, sinó només el teu Pare, i ell, per a qui no hi ha secrets, t’ho recompensarà.”

El Senyor diu per mitjà del profeta Isaïes que el dejuni que el complau és el que allibera els qui estan empresonats, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena. “Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus. Llavors brillarà com l’alba la teva llum, i les teves ferides es clouran en un moment”. Amor i solidaritat enfront de formulismes buits; realitat enfront d’aparences. Sense hipocresies ni enganys. Ho expressa d’una manera contundent el profeta Joel, que escoltarem el proper dimecres: “Esquinceu-vos el cor, i no els vestits!”

 † Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona