Una mística “dels ulls oberts”

(Diumenge, 28/09/2014)

Comentant la propera fase del Congrés que celebrarem a Barcelona sobre la pastoral de les grans ciutats, vaig recordar un document cristià del principi del segle II de l’era cristiana, la famosa Carta a Diognet. És un text emblemàtic de com era la presència cristiana en aquella societat majoritàriament pagana, en la qual els cristians eren una minoria, però una minoria amb consciència de fer una aportació valuosa i nova a tota la societat. Ho vivien amb il·lusió i amb humilitat, sovint també enmig de la persecució i de les incomprensions. No podem dir que és un reflex de la vida dels cristians en les grans ciutats modernes?

I què hem fer els cristians en el medi urbà? Per respondre a això, fem aquest congrés. Tanmateix, em sembla que hi ha uns punts que sobresurten en els treballs realitzats fins ara, que veurem com són valorats en la fase final.    Primerament cal crear cèl·lules comunitàries de la fe; és a dir, veritables comunitats cristianes. En una situació de pluralisme cultural i religiós –fins i tot, sovint, areligiós-, o el creient té un lloc d’abric i d’ajuda o no podrà subsistir com a tal. Necessita el suport i el recolzament d’unes comunitats cristianes, la companyia propera i cordial d’altres persones que, com ell o com ella, viuen a la intempèrie i volen ser testimonis del Crucificat i Ressuscitat en aquestes circumstàncies.

I, en segon lloc, cal que sigui una fe amb sensibilitat solidària. Això també ens arriba des dels primers temps, com ens va recordar Benet XVI en la seva encíclica sobre la caritat. Els primers cristians eren tan solidaris que fins i tot suscitaven l’admiració de l’emperador Julià, anomenat l’Apòstata perquè volia tornar al paganisme com a religió hegemònica de l’imperi, però que recomanava copiar dels cristians el seu sentit social, les seves xarxes d’ajuda material als més febles de la societat.

El cristianisme no pot perdre la passió per la justícia en un món de tantes desigualtats injustes. I no és una tasca fàcil. L’Església no pot assumir la responsabilitat de fer, ella sola, la societat més justa possible. Però no es pot desentendre dels problemes socials i dels pobres. El papa Francesc vol “una Església pobra i per als pobres”. Els cristians, en el món plural i secularitzat d’avui, estem cridats a viure l’experiència del Déu que és amor i que se’ns ha manifestat en Crist com a autodonació de Déu Pare i del seu Esperit. El centre de la vida cristiana no pot ser un altre que l’amor a la persona de Jesucrist.

A això es referia el teòleg Karl Rahner quan, parlant de l’espiritualitat del futur, escrivia que “el cristià de demà serà místic o no serà cristià”. Estem cridats a viure la mística, però una “mística dels ulls oberts”, com diu el teòleg Joan Baptista Metz en una expressió molt gràfica. Amb ulls oberts es vol dir amb una mirada realista a l’entorn, amb una mirada de compassió envers les necessitats del proïsme. Es tracta d’unir aquests dos elements clàssics: mística i solidaritat, contemplació i acció. Elements que tenen el centre en l’amor a Déu i en l’amor i el servei als germans.

 † Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona