Avui vivim exageradament al dia. Tenim poc temps per mirar enrere de tant en tant i recordar. Els dos primers dies de novembre ens ajuden a tenir un moment de record per als nostres avantpassats. A l’inici d’aquest mes celebrem la doble festa de Tots Sants i la commemoració dels difunts.
Aquestes dues festes expressen la solidaritat esperançada amb aquells germans nostres que han travessat el llindar obscur de la mort i han entrat en la condició definitiva de la seva història. Aquesta solidaritat amb els nostres avantpassats esdevé un desafiament crític a la mentalitat del nostre temps, que intenta oblidar els morts i apartar-nos de la comunió amb ells.
L’Església és la comunió dels sants, segons l’expressió tradicional del Símbol de la fe catòlica. Així ho diem en la professió de fe. Aquesta comunió, en els seus elements invisibles, existeix no sols entre els membres de l’Església que pelegrina a la terra –que som nosaltres-, sinó també entre aquesta i tots aquells que formen part de l’Església celestial o que hi seran incorporats després de la seva purificació. Existeix una relació espiritual mútua entre tots, i d’aquí la importància de la intercessió dels sants i la pregària pels difunts.
En aquesta festa, els cristians d’Orient precediren els cristians d’Occident en la celebració conjunta de tots els sants. Ho feien ja al segle IV: l’Església siríaca, durant el temps pasqual; la bizantina, immediatament després de la Pentecosta. A Occident, va ser el papa Bonifaci IV qui l’any 610 va iniciar la festa dedicada a “la Mare de Déu i a tots els màrtirs”.
La festa de Tots Sants posa en relleu la vocació universal dels cristians a la santedat, com ens va recordar el Concili Vaticà II en el seu document sobre l’Església. L’apòstol Joan, en un gènere literari apocalíptic, ens fa veure aquella “multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar, gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües, drets davant del tron i davant de l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans, cridant amb totes les forces: ’Hosanna al nostre Déu, que seu al tron, i a l’Anyell’”.
En aquesta multitud hi ha tots els sants, no solament els qui han estat canonitzats sinó també els justos que moren en gràcia de Déu i arriben a la benaurança eterna del cel.
Els sants ocupen un lloc preeminent en l’Església, ja que han estat sempre font i origen de renovació en les circumstàncies més difícils de la història de l’Església. Així ens ho va recordar el papa Francesc el 27 d’abril passat, en la canonització dels seus predecessors Joan XXIII i Joan Pau II. Els sants i santes posen en relleu i manifesten, alhora, els mèrits infinits de la redempció de Jesucrist com a únic salvador.
