Teresa de Jesús i la pregària

(Diumenge, 01/03/2015)

Les tres obres clàssiques recomanades als cristians en el temps de Quaresma són la pregària, el dejuni i l’almoina. Avui portem una vida molt atrafegada. Veient el ritme amb què vivim, ens podem preguntar si són gaires les persones que tenen temps per pensar en Déu  i quantes són les qui es recorden d’invocar-lo en l’oració.

L’oració és sobretot una expressió de confiança i d’amor a Déu. En aquest sentit, el teòleg Karl Rahner va escriure un pensament citat sovint que diu així: “El cristià del futur serà místic o no serà cristià”. La condició de místic es manifesta en la vivència de l’existència de Déu i en contemplar la seva glòria i donar-li gràcies. El gran sant Joan de la Creu va preguntar un dia a una religiosa molt senzilla què li semblava que era la mística. I aquesta li va dir: “Pensar en Déu i donar-li gràcies per la seva glòria”. La resposta, per la seva senzillesa, va plaure molt al gran místic i poeta.

Pregar és “una trobada d’amistat amb qui sabem que ens estima”, deia santa Teresa de Jesús, de la qual estem celebrant actualment el cinquè centenari del naixement. És una definició que ha esdevingut famosa també per la seva senzillesa. “És pensar en Déu estimant-lo”, ensenyava el pare Carles de Foucauld.

Com diu el Catecisme de l’Església Catòlica, “l’oració és la pregària del fill de Déu, del pecador perdonat que consent a acollir l’amor amb què és estimat i que vol respondre-hi estimant encara més. Però sap que el seu amor de resposta és el que l’Esperit vessa en el seu cor, ja que tot és gràcia  que ve de Déu. L’oració és el lliurament humil i pobre a la voluntat amorosa del Pare en unió cada vegada més profunda amb el seu Fill estimat” (n. 2712).

Pregar és conversar amb Déu com a Pare nostre que és, com el millor dels amics; i això es pot fer amb poques paraules, ja que l’Evangeli ens adverteix que no fem com els gentils “que imaginen haver de ser escoltats a força de paraules”. És el cor el que ha de parlar a un Pare que sap bé què necessitem abans de demanar-ho.

La pregària ha d’estar inserida en la trama de la nostra vida diària, sorgint de l’activitat quotidiana amb les seves il·lusions i fracassos, amb els seus èxits i contrarietats, amb les seves alegries i penes. L’oració és com l’expressió de la fe i té molta relació amb l’esperança i amb la constància. La nostra pregària ha d’estar plena d’esperança en Déu, malgrat els nostres pecats o les nostres infidelitats, a imitació del patriarca Abraham, pare dels creients, de qui sant Pau afirma que, “havent esperant contra tota esperança”, no va dubtar ni va tenir la més petita desconfiança en les promeses de Déu.

 † Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona