Solidaritat amb l’Església diocesana

(Diumenge, 14/11/2010)

Quan encara és ben viva en la nostra consciència la visita del Sant Pare a Barcelona, celebrem aquest diumenge la jornada dedicada a l’Església diocesana, anomenada entre nosaltres diada de Germanor. Aquest any té un lema que diu: “L’Església, comunitat de fe, de caritat i d’esperança”.

Tots els qui formem l’Església ens hem de sentir solidaris i responsables de la seva missió, que és continuar la missió de Jesucrist arreu del món, que consisteix fonamentalment a anunciar la seva Bona Nova. El lema de la diada d’aquest any ens parla que l’Església està formada per comunitats que viuen la fe, la caritat i l’esperança. Són les tres virtuts anomenades teologals, perquè adapten les facultats de l’home a la participació de la naturalesa divina. Com diu el Catecisme de l’Església catòlica, “les virtuts teologals es refereixen directament a Déu, disposen els cristians a viure en relació amb la Santíssima Trinitat i tenen  Déu per origen, per motiu i per objecte.

La fe és la virtut teologal per la qual creiem en Déu i en tot allò que ell ens ha dit i revelat, sobretot en el seu Fill Jesucrist, que, com diu sant Joan de la Creu, és la seva paraula i no en té cap altra millor per a dir-nos.

L’esperança és la virtut teologal per la qual desitgem el Regne de Déu, ara incoat a la terra i que tindrà la seva plenitud en el cel. Cerquem de viure aquesta virtut posant la confiança en les promeses del Crist i recolzant-nos no pas en les nostres forces sinó en l’auxili de la gràcia de l’Esperit Sant.

La caritat és la virtut teologal amb què estimem Déu per ell mateix i sobre totes les coses, i el nostre proïsme com a nosaltres mateixos per amor de Déu. Aquesta caritat, com les altres dues virtuts, té una dimensió vertical, és a dir, cap a Déu, però té també una dimensió horitzontal, cap al nostre proïsme, perquè Jesús, a l’Evangeli, uneix inseparablement l’amor a Déu i l’amor al proïsme, sobretot al més feble, pobre i necessitat.

L’Església existeix per a evangelitzar, per a suscitar en els homes la vivència, en el seu esperit i en les seves obres, sobretot de les tres virtuts teologals. Aquesta és la seva missió fonamental, que anomenem la pastoral.

Ara bé, qualsevol activitat pastoral necessita d’uns mitjans materials, petits o grans. L’acció pastoral de l’Església té necessitat d’un suport econòmic per a poder desenvolupar la seva missió. Sense aquest suport, l’Església difícilment podria portar a terme les tasques pastorals que demanen els nostres dies ni, sobretot, recolzar les persones i les famílies més afectades per la crisi econòmica actual. I cal dir que és molt el que les parròquies i les institucions de l’Església fan en aquest sentit, sobretot per mitjà de Càritas Diocesana i les Càrites parroquials.

A la nostra diòcesi de Barcelona, com a les altres diòcesis de Catalunya, estem fent un esforç per fer una economia ben transparent, per donar-la a conèixer a tots i per sensibilitzar els cristians i totes les persones que coneguin i valorin les activitats de l’Església perquè vulguin ajudar econòmicament de les maneres que tenen al seu abast.

He esmentat abans la visita del Sant Pare. La visita del Papa a les Esglésies locals esdevé una presa de consciència del que és l’Església diocesana. La nostra arxidiòcesi de Barcelona és l’Església que està en comunió amb l’Església de Roma i, per mitjà de la comunió, afectiva i efectiva, amb el successor de sant Pere. La nostra Església no és –i no vol ser- una Església aïllada i solitària. És i vol ser una comunió ben arrelada en la nostra terra, però també ben oberta a la comunió catòlica i ben solidària amb les necessitats de la nostra societat.

† Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona

VERSIÓ ÀUDIO