Sentit de la dedicació d’un temple

(Diumenge, 17/10/2010)

El proper 7 de novembre, el Sant Pare presidirà la cerimònia de la dedicació del temple de la Sagrada Família. El nom exacte que li donen els llibres litúrgics és el de dedicar, és a dir, destinar a Déu una església. També es va fer servir el nom de consagrar, encara que el més adient és el primer d’aquests dos termes.

Quin sentit té la dedicació d’un edifici material a Déu? L’edifici material neix d’una necessitat pràctica. La comunitat cristiana, per poder-se reunir en assemblea litúrgica, busca un terreny i hi edifica una casa; de fet serà una casa de l’Església –que abreujant en diem església-, una casa on es reunirà la comunitat per lloar Déu i celebrar els misteris de la fe, proclamar la Paraula de Déu, celebrar els sagraments i viure els serveis a la comunitat i a tots els homes i les dones que s’hi acostin, especialment el servei de la caritat.

Quan s’acaba la construcció, aquella església es dedica a Déu nostre Senyor i se li fa ofrena d’aquella obra feta per mans d’homes, tot demanant-li que la seva presència ompli aquell espai, que ha començat així a ser un espai separat del profà per esdevenir un espai sagrat on Déu es pugui trobar amb els homes i sigui, també, imatge del temple espiritual fet de pedres vives, obra de Déu, on habita l’Esperit Sant.

Un cop dedicat a Déu aquell edifici ja no se’l pot fer servir per a qualsevol activitat, sinó que, en principi, ha de servir només per a allò que el defineix: la seva santedat i el testimoni que dóna, amb la seva visibilitat, de la presència cristiana enmig d’aquest món.

El Ritual de la Dedicació expressa ben clarament la destinació d’aquest espai: “És l’edifici en el qual es congrega la comunitat cristiana per escoltar la Paraula de Déu, pregar comunitàriament, rebre els sagraments i celebrar l’Eucaristia”. La pregària de la Dedicació –que pronunciarà el Sant Pare- demana que aquell sigui un lloc on els pobres trobin misericòrdia i solidaritat envers les seves necessitats. La dimensió de la caritat no pot restar absent de cap casa de l’Església.

El sentit de la dedicació ha tingut compliment en el passat i d’una manera ben significativa. El Temple de la Sagrada Família nasqué de la iniciativa d’uns laics, Josep Maria Bocabella i els membres de l’Associació de Devots de Sant Josep, que van cercar un espai en el que aleshores era un barri allunyat del centre de la ciutat, anomenat el Poblet. Amb almoines van comprar el terreny i van iniciar les obres, confiats en la Providència de Déu i en la generositat dels fidels.

Aquests promotors –entre els quals també hi hagué el pare Josep M. Rodríguez, mercedari i general de l’orde, i sant Josep Manyanet, fundador dels Fills de la Sagrada Família- tenien molt clar que feien una obra en honor de Déu i al servei de l’Església i també al servei dels pobres i de les necessitats de l’entorn en què es construïa. Quan Gaudí agafà aquell projecte i li donà la genialitat que avui admirem, no dubtà a dir que volia fer «una catedral dels pobres» i també projectà unes escoles –que afortunadament es conserven-, per unir al servei social el servei a la cultura.

Per això, conscient d’aquesta història, el Sant Pare ha volgut visitar aquell dia a la tarda, abans de tornar a Roma, una obra social de la nostra diòcesi dedicada a les persones que necessiten una educació especial: l’Obra del Nen Déu, la seu de la qual visitarà. Aquest acte no es aliè a la dedicació del temple sinó que en concreta tot el sentit.

† Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona

VERSIÓ ÀUDIO