Renovar i confessar la fe

(Diumenge, 17/02/2013)

La Quaresma i el temps de Pasqua són el moment fort de l’Any de la Fe que ens invita a celebrar el Sant Pare. Si sempre la Quaresma i la Pasqua són un temps de conversió i de renovació, aquest any ho són especialment. Com ens recorda Benet XVI, l’Església, que inclou en el seu propi si els pecadors, és alhora santa i sempre necessitada de purificació. I per això té necessitat d’aplicar-se contínuament a la penitència i a la renovació.

Tota la Quaresma és com una preparació i un itinerari cap a la Pasqua, a fi que, amb la força del Senyor ressuscitat, l’Església prengui vigoria per poder triomfar, amb paciència i amor, del que el Sant Pare anomena “les pròpies penes i dificultats, les internes i les externes”.

En aquesta perspectiva, l’Any de la Fe és una invitació a una autèntica i renovada conversió al Senyor, únic Salvador del món. Déu, en el misteri de la seva mort i resurrecció, ha revelat en plenitud l’Amor que salva i crida els homes a la conversió de vida mitjançant la remissió dels pecats.

La Quaresma és, doncs, temps especialment orientat a la renovació de la fe, que aquesta vegada tindrà una significació especial. El Sant Pare desitja que cada Església particular, que cada comunitat o institució cristiana trobin en aquest temps de Quaresma i Pasqua un moment per a donar un relleu especial a la confessió de la fe mitjançant la proclamació d’un dels símbols de la fe, que l’Església formulà en el seu mateix inici i que ha mantingut a través dels segles.

Recentment, el Sant Pare, que ha dedicat la major part de la seva vida a l’estudi i a l’ensenyament de la teologia, rebé els membres de la Comissió Teològica Internacional, i els va dir unes paraules que reflecteixen el tresor que és la fe, un tresor que ho és de tot el Poble de Déu, de tota la comunitat cristiana. Benet XVI recordà a aquesta Comissió, que està formada per teòlegs eminents de tot el món, que el Concili Vaticà II ens recordà que tot el Poble de Déu participa de la funció profètica de Crist i que aquest do s’expressa en el anomenat sensus fidei o sentit de la fe, que el Papa –eminent teòleg també ell- va definir d’una manera molt suggestiva davant d’aquell grup de teòlegs. El sentit de la fe “és per al creient una mena d’instint sobrenatural que té una connaturalitat vital amb el mateix objecte de la fe i que és un criteri per discernir si una veritat pertany o no al dipòsit viu de la Tradició apostòlica”.

Sant Tomàs d’Aquino ensenya que el coneixement de la fe és un coneixement per connaturalitat; avui potser diríem que el sentit de la fe és com una sintonia especial amb els continguts de la fe. Aquesta sintonia és un do de l’Esperit Sant, que –com va dir també Benet XVI- “parla sempre a les Esglésies i les fa avançar vers la plenitud de la veritat”.

La funció confiada per Jesús als apòstols i als seus successors, l’anomenat Magisteri eclesial, i la realitat del sentit de la fe, present en tot el Poble de Déu, són dons de l’Esperit Sant que ens porten a la professió o  confessió de la fe, a la seva expressió litúrgica solemne i a la seva vivència en la vida ordinària de cada dia.

  † Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona

VERSIÓ ÀUDIO