Record de Joan XXIII

(Diumenge, 9/06/2013)

El passat dia 3 de juny s’han complert cinquanta anys de la mort del papa Joan XXIII, un fet que va commoure el món sencer, que s’havia sentit estimat i diríem que també interpretat pel que fou anomenat el Papa bo, com ens ha recordat fa poc el Sant Pare emèrit Benet XVI.

També s’han complert cinquanta anys de la publicació de la més coneguda de les seves encícliques, la Pacem in terris, que ha estat qualificada com l’encíclica més important de la història i segurament la que aconseguí un ressò més gran en l’opinió pública mundial.

L’encíclica, que podríem considerar també com el testament del Papa Roncalli per al món, porta la data de l’onze d’abril de l’any 1963, un Dijous Sant, sis mesos després d’haver inaugurat el Concili Vaticà II i quan Joan XXIII ja estava greument malalt. Morí el 3 de juny d’aquell mateix any.

Eren els anys de l’anomenada guerra freda. L’any 1962 fou el de la crisi dels míssils a Cuba, que enfrontava els Estats Units i Rússia, crisi en què el Papa actuà com a mediador i que al final es va resoldre satisfactòriament. En poc temps, i per causes ben diverses, els tres protagonistes d’aquell esdeveniment que posà el món en perill de viure una guerra nuclear varen desaparèixer de l’escenari públic: Joan XXIII, Kennedy i Khrusxov.

Pau VI, aquell mateix any, va dir que “l’herència de Joan XXIII no podia restar tancada en el seu sepulcre”. Es referia al Concili Vaticà II i a la seva continuïtat –de fet només se n’havia celebrat la primera sessió-, però també podem pensar que es referia a l’encíclica Pacem in terris, dedicada a la pau entre tots els pobles fundada sobre la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat, i dirigida com sempre a les jerarquies eclesiàstiques i als fidels d’arreu del món, però també –i per primera vegada- “a tots els homes de bona voluntat”.

Amb raó s’ha considerat aquesta encíclica emblemàtica com el testament de Joan XXIII al món. Constitueix una defensa oberta dels drets humans i una proposta perquè aquests drets tinguin un suport polític, com a camí perquè el món pugui assolir una pau veritable. Entre molts altres temes, va tenir un especial ressò la qüestió del tracte donat a les minories, en dir que “cal afirmar, de la manera més explícita, que una acció adreçada a reprimir i sufocar la vitalitat i el desenvolupament d’aquestes minories és una gran violació de la justícia, i ho és molt més si va dirigida a fer-les desaparèixer”.

Han passat cinquanta anys, però aquesta encíclica conserva la seva vigència per a un món que cerca la pau, sempre amenaçada, que tanmateix ha d’estar recolzada en el reconeixement de la dignitat intrínseca i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana.

  † Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona