Pujar a Jerusalem

(Diumenge, 24/03/2013)

El diumenge de Rams comença la Setmana Santa. Els cristians acompanyem Jesús que va pujar a Jerusalem. El camí cap a Jerusalem va portar el Senyor a la seva passió, a la seva mort i a la seva resurrecció. És el que commemorem aquests dies sants. Aquests esdeveniments històrics han incidit fortament en la vida de la humanitat, especialment del nostre occident.

Jesús va fer aquest camí cap a Jerusalem acompanyat dels seus deixebles. I mentre caminaven des de molt lluny anava explicant-los en què consistia anar a aquella ciutat santa. “Llavors començà a ensenyar-los que calia que el Fill de l’home patís molt i fos rebutjat pels ancians, pels grans sacerdots i pels escribes, fos mort i, després de tres dies, ressuscités. I els ho deia ben clarament”.

Davant d’aquest anunci de Jesús hi ha la reacció de Pere que venia a sintetitzar la de tots els altres apòstols: “Aleshores, Pere, pensant-se afavorir-lo, es posà a reprendre’l”. És el rebuig innat a la creu, a la mort, al fracàs humà. És entendre la vida i l’obra del Messies en clau únicament d’èxits, de resurrecció. Tanmateix Jesús reitera el seu anterior ensenyament sobre el que succeiria a Jerusalem, renya Pere i li diu: “Fuig del meu davant, Satanàs, perquè els teus sentiments no són els de Déu, sinó els dels homes”. L’amenaça més perillosa per a l’Església i per als cristians és el rebuig de la creu de Crist.

A mesura que anaven caminant cap a Jerusalem, el Senyor reiterà la mateixa catequesi sobre la seva mort i resurrecció, i, davant les reaccions d’incomprensió per part dels deixebles, Jesús els donà aquests ensenyaments que són cabdals per a la vida cristiana, que significa seguir el Senyor en el camí cap a Jerusalem. Els digué: “Si algú vol ser el primer, es farà el darrer i servidor de tots”, i també: “El qui vulgui arribar a ser gran entre vosaltres serà el vostre servent, i el qui vulgui ser el primer entre vosaltres, serà esclau de tots; com també el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i donar la vida en rescat per a una multitud”.

Sant Pau va entendre molt bé el misteri de la creu com a font de saviesa i de vida. Es dirigeix als cristians de Corint amb aquestes paraules: “Mentre que els jueus demanen prodigis i els grecs volen saviesa, nosaltres prediquem un Messies crucificat, escàndol per als jueus i niciesa per a les altres nacions; però per als qui han rebut la vocació, un Messies que és poder i saviesa de Déu”.

La creu és el signe de la identitat cristiana. És abominada per molts, però continua atraient milers i milers de creients que es postren per adorar qui, sense deixar de ser Déu, va voler salvar els homes. La creu es va convertir en el signe definitiu de l’amor fidel de Déu a tots nosaltres.

El camí cap a Jerusalem portà al Calvari. En la creu del Calvari el dolor i la mort s’abracen amb l’amor i la vida. Qui en aquest món no ha sofert mai, no sap pas què vol dir estimar. Hi ha una simbiosi profunda i íntima entre dolor i amor. La creu de Crist ens fa entendre el veritable sentit del dolor i del sofriment que acompanya la vida de tots els homes i les dones. Claudel ha dit que “Déu no va venir a la terra per suprimir el sofriment, sinó per omplir-lo de la seva presència; una presència que sorprenentment és amor infinit”. Davant el misteri del mal i del sofriment, la contemplació de Jesucrist clavat a la creu dóna llum per poder entendre amb pau i profunditat aquest punyent misteri present en tota persona humana.

Tanmateix el camí cap a Jerusalem no va acabar al Calvari. Jesús morí en creu, però ressuscità. Aquesta és la victòria definitiva que venç el mal, el sofriment i la mort.

  † Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona