Novembre: sants i difunts

(Diumenge, 1/11/2015)

Avui vivim exageradament al dia. Tenim poc temps per mirar enrere de tant en tant i recordar. Els dos primers dies de novembre ens ajuden a tenir un moment de record per als nostres avantpassats. A l’inici d’aquest mes celebrem la doble festa de Tots Sants i la Commemoració dels Fidels Difunts.

Aquestes dues festes expressen la solidaritat esperançada amb aquells germans nostres que han travessat el llindar obscur de la mort i han entrat en la condició definitiva de la seva història. Aquesta solidaritat amb els nostres avantpassats esdevé un desafiament crític a la mentalitat del nostre temps, que intenta oblidar els morts i apartar-nos de la comunió amb ells.

L’Església és la “comunió dels sants”, segons l’expressió tradicional del Símbol de la fe catòlica. Així ho diem en la professió de fe. Aquesta comunió, en els seus elements invisibles, existeix no sols entre els membres de l’Església que peregrina a la terra –que som nosaltres-, sinó també entre aquests i tots aquells que formen l’Església celestial o que hi seran incorporats després de la seva purificació. Existeix una relació espiritual mútua entre tots, i d’aquí la importància de la intercessió dels sants i de la pregària pels difunts.

La festa de Tots Sants posa en relleu la vocació universal dels cristians a la santedat. L’apòstol Joan, en un gènere literari apocalíptic, ens fa veure “aquella multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar […], gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües […], drets davant del tron i davant de l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans, cridant amb totes les forces: ‘Hosanna al nostre Déu, que seu al tron, i a l’Anyell’”.

La festa de Tots Sants dóna el sentit autèntic a la mort. És ben evident el que diu el Concili Vaticà II quan afirma que la mort “és l’enigma més gran de la vida humana”. Tanmateix, Jesús il·lumina aquest enigma amb les seves paraules: “Jo sóc la resurrecció i la vida, qui creu en mi, encara que mori, viurà”. La mort, per a un creient en Crist, és certament el final de la vida terrenal, però és també l’albada d’una vida nova i feliç en la possessió de Déu per tota l’eternitat. Per això, sant Francesc d’Assís no va dubtar a anomenar aquest enigma amb el nom de “germana mort corporal, de qui cap home vivent no pot escapar. Ai d’aquells que moriran en pecats mortals! Benaurats aquells que trobarà en la vostra santíssima voluntat, car la mort segona no els farà mal. Lloeu i beneïu el meu Senyor, i doneu-li gràcies i serviu-lo amb gran humilitat”.

Per la gran misericòrdia de Déu, Tots Sants i la Commemoració dels Difunts són dos dies per reafirmar la nostra esperança.

 † Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona