- El Papa Francesc, a través de la Congregació per al Clergat, ens convida als sacerdots a viure uns moments generosos de pregària i de fraternitat, en la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, per pensar en la nostr vocació a la santedat i per demanar-la a Déu. Estem aquí,en presència de Jesús, per pregar, per escoltar-lo i per agrair-li el seu amor, en la festa del Sagrat Cor de Jesús.
- La santedat és la primer i fonamental vocació de tots els batejats i, per tant i amb major raó dels sacerdots. Sant Joan Pau II digué: “Els sacerdots estan obligats d’una manera especial a assumir la santedat, ja que, consagrats d’una manera nova a Déu per la recepció de l’Orde, esdevenen instruments vius del Crist. Per tant, ja que tot sacerdot actua en nom i en la persona del Crist mateix, frueix també d’una gràcia especial, en virtut de la qual, mentre està al servei de la gent que li és confiada i de tot el Poble de Déu, pot apropar-se més eficaçment a la perfecció d’Aquell del qual és representant” (Pastores dabo vobis, 20).
– Hem de ser sants com el nostre Pare del cel és sant.
– La santedat, que consisteix en la perfecció de la caritat, per nosaltres, sacerdots, és la perfecció de la caritat pastoral. Ens cal assolir la santedat en l’exercici del nostre ministeri sacerdotal, en la cura que hem de tenir del ramat com a bons pastors, com a pastors “amb olor d’ovella”, com afirma i demana el Papa Francesc, imitant sempre Jesús.
– En presència de Jesús sagramentat, el Bon Pastor autèntic i el model, demanem-li que exercim el nostre ministeri amb amor, amb generositat, amb fidelitat, imitant sempre Jesús, Cap i Pastor de l’Església.
– Hi ha una relació íntima entre la vida espiritual del prevere i l’exercici del seu ministeri: Això cal potenciar-ho molt. Això dóna contingut a l’espiritualitat del sacerdot i d’una manera especial del sacerdot diocesà. Per altra part, la santedat mateixa dels preveres contribueix en gran manera a l’exercici eficaç del propi ministeri (Presbyterorum Ordinis, 12).
– És essencial per a una vida espiritual que es desenvolupa a través de l’exercici del ministeri, que el sacerdot renovi constantment i aprofundeixi cada cop més la consciència de ser ministre de Jesucrist, Cap i Pastor de l’Església.
– Aquesta consciència comporta també la consciència agraïda i joiosa d’una gràcia singular rebuda de Jesucrist: la gràcia d’haver estat escollit gratuïtament pel Senyor. Aquesta elecció demostra l’amor de Jesucrist al sacerdot. I aquest amor de Jesucrist, més que tot altre amor, exigeix correspondència per part nostra. Demana una resposta d’amor, com respongué Simó Pere a Jesús a les seves tres preguntes.
– Sant Pere, en la seva primera Carta, fa un elenc dels deures dels preveres i ens diu: “Pastoreu el ramat de Déu que teniu amb vosaltres, no per força, sinó de bon grat, segons Déu; no per un interès egoista, sinó generosament; ni com qui senyoreja damunt de les seves possessions, sinó fent-vos models del ramat” (1 Pe 5,2-4).
3. El Papa Francesc ens ha fet un do preuat el 24 de novembre de 2013. Ha estat la seva exhortació apostòlica Evangelii Gaudium.
– És un document escrit amb motiu del Sínode de Bisbes d’octubre de 2012 sobre “la nova evangelització per a la transmissió de la fe cristiana”.
– És un document escrit pel Papa Francesc amb les seves dues mans.
– És un document programàtic del pontificat de Francesc i de tota l’Església. Ho diu en el n, 1 del document: “En aquesta exhortació vull adreçar-me als fidels cristians per invitar-los a una etapa evangelitzadora marcada per la joia, i indicar camins per a la marxa de l’Església en els pròxims anys”. I més clarament en el n. 25: “Destaco que el que miraré d’exposar aquí té un sentit programàtic i conseqüències importants”. Hem llegit aquest document del Papa? ¿L’hem llegit pensant que ens proposa un programa evangelitzador per a tots nosaltres i per a tots els fidels? ¿Estem disposats a seguir-lo? ¿A ajudar el Papa en l’assoliment del programa projectat? Aquesta etapa evangelitzadora que proposa no està lluny dels nostres tres objectius prioritaris del nostre Pla Pastoral Diocesà. Recordem-los: 1. L’anunci de Jesucrist als qui no el coneixen; 2. La pastoral de la iniciació cristiana; 3. La solidaritat, expressió de la fe cristiana.
– ¿Quin és, més en concret, el programa del Papa? Ho diu sintèticament en el n. 27 del document. El Papa ens diu: “Somio una opció missionera capaç de transformar-ho tot, per tal que els costums, els estils, els horaris, el llenguatge i tota estructura eclesial es converteixi en una via adequada per a l’evangelització del món actual més que per a l’autopreservació.
– I quin és el criteri, la clau, per realitzar aquesta transformació de tot? El Papa Francesc ens diu això: “La reforma de les estructures que exigeix la conversió pastoral només pot entendre’s en aquest sentit: procurar que totes elles es tornin més missioneres, que la pastoral ordinària en totes les instàncies sigui més expansiva i oberta, que col·loqui els agents pastorals ens constant actitud de sortida i afavoreixi la resposta positiva de tots aquells a qui Jesús convoca a la seva amistat” (n. 27). La clau és la dimensió missionera i evangelitzadora. Això és obvi. Ja Pau VI, en l’Evangelii nuntiandi, ens deia que l’Església existeix per evangelitzar. Aquesta és la seva missió essencial. Si l’Església no evangelitzés, no serviria per allò pel qual ha estat fundada per Jesucrist. La clau és que totes les estructures i dimensions eclesials i les actituds i actuacions dels cristians siguin més missioneres.
– Aquesta dimensió missionera i evangelitzadora, que hem de tenir també els sacerdots, Francesc l’expressa amb aquestes paraules: “una Església en sortida” que Déu vol provocar en els creients. Pensem en Abraham, Moisès, etc. És el mandat de l’”Aneu” de Jesús als deixebles, a tots nosaltres. Avui, en aquest “aneu” de Jesús hi ha presents els escenaris i els desafiaments sempre nous de la missió evangelitzadora de l’Església, i tots som cridats a aquesta nova “sortida” missionera. Cada cristià, cada sacerdot, cada parròquia discernirà quin és el camí que el Senyor li demana, però tots som invitats a acceptar aquesta crida: sortir de la pròpia comoditat i atrevir-se a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli.
– Francesc ens diu que “la pastoral en clau de missió pretén abandonar el còmode criteri pastoral del ‘sempre s’ha fet així’. Invito tothom a ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objectius, les estructures, l’estil i els mètodes evangelitzadors de les pròpies comunitats” (n. 33). Francesc ens diu a tots els sacerdots: “Espero que totes les comunitats procurin posar els mitjans necessaris per avançar en el camí d’una conversió pastoral i missionera, que no pot deixar les coses com estan. Ja no servei una ‘simple administració’. Constituim-nos en totes les regions de la terra en ‘estat permanent de missió’ (n. 25, citant el Document d’Aparecida (29 de juny de 2007), 201.)
– El Papa ens invita a posar en pràctica l’Objectiu n. 2 del nostre Pla Pastoral, “La pastoral de la iniciació cristiana” que pretén revisar, amb una actitud audaç i creativa, el que fem i el que hauríem de fer en les parròquiesi arxiprestats en la pastoral de la iniciació cristiana. ¿Tenim, estimats sacerdots, aquesta actitud audaç i creativa que ens demana el Papa per revisar tot el que es pugui transformar? ¿O som més aviat partidaris del criteri del “sempre s’ha fet així”? El Papa ens exhorta a tots, i especialment als pastors, “a aplicar amb generositat i valentia, les orientacions d’aquest document, sense prohibicions ni pors” (n. 33). Com que estimem Jesús i els homes i dones de la humanitat, volem ser generosos i valents per aplicar aquest programa del Papa Francesc que consisteix en la joia de l’evangelització.
– Però el Papa ens dóna un consell molt important si volem aplicar el programa pastoral marcat en el seu document: “l’important és no caminar sols, i comptar sempre amb els germans, i especialment amb el guiatge dels bisbes, en un savi i realista discerniment pastoral” (n. 33). En la pastoral, nosaltres sacerdots, caminem sols? ¿Anem a la nostra? ¿Prescindim del consell i col·laboració dels laics? ¿Valorem el treball de conjunt de les parròquies de l’arxiprestat? Hi ha un consell del Concili Vaticà II en la mateixa línia. El Concili ens diu: “La caritat pastoral demana que, per no córrer en va, treballin sempre els preveres en vincle de comunió amb els bisbes i amb els altres germans en el sacerdoci” (Presbyterorum Ordinis, 14).
– Una Església “en sortida”, diu Francesc és una Església amb les portes obertes. Sortir cap als altres no implica córrer cap al món sense rumb i sense sentit. Cal una planificació. Cal una actitud d’acolliment i de recerca. Aquest sortir cap als altres:
-moltes vegades és més aviat aturar el pas,
-renunciar a l’ansietat per mirar els ulls i escoltar,
-renunciar a les urgències per escoltar el qui s`ha quedat a la vora del camí.
– L’Església és cridada a ser sempre la casa oberta del Pare. El Papa diu que un dels signes concrets d’aquesta obertura és tenir temples amb les portes obertes per evitar que el qui vol acostar-se a Déu no es trobi amb la fredor de les portes tancades. És un repte no sempre fàcil de solucionar. Però hi ha altres portes que tampoc no s`han de tancar:
– tothom pot participar d’alguna manera en la vida eclesial,
– tothom pot integrar la comunitat
– les portes dels sagraments no haurien de tancar-se per una raó qualsevol: el sagrament que és la “porta”: el Baptisme. Hem d’evitar comportar-nos com a controladors de la gràcia i no com a facilitadors, perquè l’Església no és una duana; és la casa paterna on hi ha lloc per a cadascú que porta la seva vida a les seves espatlles. ¿Quina actitud pastoral hem de tenir? “Si una cosa ha d’inquietar-nos santament és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida” (n. 49). ¿Amb quina autoritat nego el baotisme a un fills els pares del qual no estan casats per l’Església, si hi ha una esperança real que li volen donar una educació cristiana? No és fàcil integrar la relació entre la fidelitat i la misericòrdia. Jesús era molt fidel i alhora era també molt misericordiós-
4. Hem d’evitar la mundanitat espiritual (n. 93),que a vegades s’amaga rere l’aparença de religiositat i fins d’amor a l’Església. Consisteix en buscar, en lloc de la glòria del Senyor, la glòria humana i el benestar personal. Cal que ens revisem a la presència de Jesús, a ell no el podem enganyar.
– El Papa assenyala greus conseqüències per al nostre ministeri sacerdotal, degudes a aquesta mundanitat espiritual, que és una tremenda corrupció sota l’aparença de bé.
– Com podem evitar-la?
-posant l’Església en moviment de sortida d’ella mateixa, de missió centrada en Jesucrist, de lliurament als pobres.
-aquesta mundanitat asfixiant es cura agafant gust per l’aire pur de l’Esperit Sant, que ens allibera d’estar centrats en nosaltres mateixos, amagats en una aparença religiosa buida de Déu.
5. El Papa, en l’homilia de la Missa Crismal d’enguany, ens va dir als sacerdots que hem d’estar ungits amb el Crisma de l’alegria de l’Evangeli i de l’evangelització:
5.1. Una alegria que ens ungeix,
-malgrat les dificultats pastorals, el secularisme, les nostres limitacions, hem de ser homes alegres;
-és la joia, l’alegria de l’Evangeli i d’evangelitzar;
-hem estat ungits amb una alegria que penetrà en el nostre cor, el va configurar i el va enfortir sagramentalment;
-ungits fins al moll dels ossos i la nostra alegria que brolla de dintre és un ressò de la nostra unció.
5.2. És una alegria incorruptible, que ningú no ens la podrà prendre (cf. Jo 16,22), que:
-pot estar adormida pel pecat o per les preocupacions de la vida, però en el fons permaneix intacta com les brases sota la cendra i sempre pot ser renovada;
-com digué Pau a Timoteu: “et recomano que abrandis el do de Déu que hi ha en tu” (2 Tom, 1,6).
5.3. És una alegria missionera:
-és la del pastor que està en íntima connexió amb la parròquia, amb la comunitat, que està en íntima relació amb el poble fidel de Déu, per batejar i confirmar, per guarir i consagrar, per beneir, per consolar i evangelitzar;
-es tracta d’una alegria que només sorgeix quan el pastor està enmig del seu ramat: és una alegria custodiada pel mateix ramat;
-el Papa ens diu –donant testimoni personal- que inclús en els moments de tristesa, en els que tot sembla enfosquir-se i el vertigen de l’aïllament ens sedueix, en aquests moments apàtics i avorrits que a vegades venen en la nostra vida sacerdotal (“i pels que jo també he passat”, diu), el Poble de Déu és capaç de custodiar l’alegria, és capaç de protegir-te, d’abraçar-te a obrir el cor i retrobar una renovada alegria.
5.4. El Papa ens parla de l’alegria de ser sacerdots:
-primer ser, després actuar, una doble alegria;
-la sorpresa d’haver estat cridats pel Senyor;
-davant del Senyor, en el Santíssim Sagrament, el Senyor ens mira i ens estima i aquesta mirada ens reanima;
-en el silenci de la pregària Jesús ens fa veure si estem treballant com a bons pastors, o ens tornat una mica com a “empleats” i “funcionaris”;
-si som canals oberts per tal de lliurar als germans l’amor i la gràcia del Senyor, o si, pel contrari, ens posem en el centre nosaltres mateixos i ens convertim no en canals, sinó en pantalles que dificulten l’encontre dels fidels amb el Senyor.
6. Us invito especialment a llegir i meditar el capítol cinquè de l’Evangelii Gaudium, que tracta dels evangelitzadors amb esperit i tot allò que ens ajudarà a ser evangelitzadors:
-el trobament personal amb l’amor de Jesús que ens salva;
-el gust espiritual de ser poble;
-l’acció misteriosa del Ressuscitat i del seu Esperit;
-la força missionera de la intercessió, una pregària que és molt pròpia del sacerdot.
Moltes gràcies per la vostra atenció.
+ Lluís Martínez Sistach
Cardenal Arquebisbe de Barcelona.
