L’acolliment pastoral

(Diumenge, 26/08/2012)

El segon objectiu del Pla Pastoral de la nostra arxidiòcesi de Barcelona és acollir bé els qui vénen a les nostres parròquies i especialment els qui vénen a demanar els sagraments de la iniciació. És bo que ens preguntem quina imatge donem com a Església en aquesta actuació.

 Es dóna la circumstància que dos organismes col·lectius de la nostra Església diocesana, el Consell Presbiteral -integrat per sacerdots, tant diocesans com religiosos- i el Consell Pastoral Diocesà -on també hi ha laics, homes i dones-, han dedicat les seves darreres reunions al tema de l’acolliment pastoral.

A l’inici de tota acció pastoral hi ha quelcom que és molt important: l’acolliment, que d’alguna manera pot condicionar tot el que es faci després. L’acollidor ha de mirar les persones amb una mirada d’amor i amb una actitud com la que indiquen les paraules de Jesús: “No he vingut a condemnar el món sinó a salvar-lo”. Per això cal descobrir, valorar, agrair i celebrar la presència i l’obra de Déu en cada persona que és acollida per l’Església.

I això en tots els camps o en tots els temes que portin les persones a fer-se presents en la seva parròquia. No obstant això, el camp pastoral que demana una actitud d’acolliment més gran i que presenta més dificultats per als preveres i catequistes és el de la pastoral sacramental. Avui ja no és tan accentuada la tensió dels anys postconciliars a casa nostra entre evangelització i sacramentalització. Hem anat descobrint que en si no ha d’existir tensió sinó complementarietat entre aquests dos conceptes i les seves aplicacions.

Tanmateix, encara es fan peticions de celebracions dels sagraments sense les motivacions de fe i eclesials que caldria. Això en ocasions és motiu d’insatisfacció per als pastors i els laics –homes i dones- que en un nombre cada vegada més alt col·laboren en la catequesi i en l’acolliment dels pares i les mares que volen batejar, confirmar o celebrar la primera comunió dels seus fills i filles, i també dels que col·laboren en l’acolliment dels promesos que volen casar-se a l’Església.

Com es va dir en la sessió de treball dels dos consells diocesans que he citat, és necessari en tots aquests casos accentuar l’actitud d’acolliment, de diàleg i sobretot d’amor als qui ho demanen, i de fidelitat a les exigències de la pastoral sacramental. No sempre es pot concedir tot el que les persones demanen. De vegades, potser caldrà dir no, però cal fer-ho sempre amb actitud de diàleg, tenint en compte que la veritable acollida comporta una adaptació mútua, en la qual cada part s’interpel·la per anunciar i fer canviar la pròpia visió. El llenguatge, en aquests casos, és també molt important.

Una catequista, a la reunió del Consell Pastoral Diocesà, va dir unes paraules plenes de seny i de bon sentit pastoral: “Moltes de les persones que volen rebre els sagraments no tenen prou formació religiosa. Però cal aprofitar aquests moments per evangelitzar, amb un ús acurat del llenguatge: planer, breu i cordial. Cal que, en sortir, se’n vagin amb ganes de tornar.”

La incultura religiosa i la gran diversitat de situacions religioses de les persones que vénen a les nostres parròquies, i també a les altres obres i institucions de l’Església, demana una acció d’acolliment que avui es troba davant de situacions noves, que fan que l’acció pastoral actualment sigui molt complexa. Tanmateix, voldria dir que en la pràctica pastoral les nostres comunitats cristianes estan donant una imatge d’una Església que és Mare i Mestra, i que també és cada vegada més acollidora.

 † Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona

VERSIÓ ÀUDIO