La primera encíclica de Francesc

(Diumenge, 15/09/2013)

La llum de la fe és el títol de la primera encíclica del papa Francesc, que es va fer pública el dia 5 del passat juliol. Una primera impressió després de la lectura de l’encíclica és que s’hi veu la mà tant de Benet XVI com de Francesc, la qual cosa constitueix una expressió més de la manera modèlica com el Papa emèrit i el Papa actual viuen una situació inèdita a l’Església en la seva història.

Benet XVI, que va proposar a tota l’Església un Any de la Fe en el cinquantè aniversari de l’inici del Concili Vaticà II, tenia ja en preparació una encíclica sobre la fe, cridada a completar la seva trilogia sobre les virtuts teologals. Així, aquesta encíclica completaria les dues anteriors, sobre la caritat (Deus charitas est) i sobre l’esperança (Spe salvi), sense oblidar la que està considerada com la seva aportació a la doctrina social de l’Església (Charitas in veritate). La seva renúncia va fer que aquella encíclica quedés en projecte. Però –segons notícies fidedignes- va posar el seu projecte en mans del nou Papa, que se l’ha fet seu donant-li la seva empremta. Un exemple més d’una transició pontifícia exemplar.

El títol de l’encíclica defineix molt bé el seu contingut: Lumen fidei, la llum de la fe.  A les pàgines inicials, el document cita el jove Nietzsche, que  convidava la seva germana Elisabeth a arriscar-se, a “emprendre nous camins amb la seguretat de qui actua autònomament”. I afegia: “Aquí es divideixen els camins de l’home; si vols assolir pau i felicitat en l’ànima, creu; però si vols ser deixeble de la veritat, indaga”. La fe seria llavors com un miratge que ens impedeix avançar com a homes lliures cap al futur. D’aquí a associar la fe a la foscor hi havia un pas. Però l’encíclica – i aquí es veu la mà del Papa emèrit i gran teòleg – es proposa recuperar “el caràcter lluminós de la fe, ja que quan la seva flama s’apaga, totes les altres llums s’acaben esllanguint”. És la qüestió de la fe i la raó, un punt central en el magisteri de Benet XVI.

Ens explica el papa Francesc que el seu antecessor ja havia completat pràcticament una primera redacció d’aquesta carta encíclica. “L’hi agraeixo de cor i, en la fraternitat de Crist, assumeixo el seu preciós treball afegint al text algunes aportacions.” Aquí tenim, doncs, el document; el seu objectiu és mostrar com la fe enriqueix l’existència humana. Benet XVI, que va ser un dels teòlegs assessors de l’assemblea conciliar, estava molt preparat per mostrar el que afirma l’encíclica citant Pau VI: que el Vaticà II va ser abans que res un concili sobre la fe; i també ho estava per recollir els seus rics ensenyaments, especialment els referents a les relacions entre fe i Església.

Al papa Francesc, cal atribuir-li el que es diu al document sobre la fe com a llum per a tota la societat, com un factor del bé comú, en especial per a la família, i sobre la fe com la força que conforta en el sofriment.

Si se’m permet dir-ho així, crec que estem davant el testament espiritual de Benet i davant la primera encíclica –i també programàtica – de Francesc.

  † Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona