La política com a vocació

(Diumenge, 10/11/2013)

En la nostra societat s’acostuma a emetre un judici negatiu sobre l’activitat política i també sobre les persones que s’hi dediquen. Tanmateix, la política és necessària i una societat que no la valora es posa ella mateixa en una situació de perill. Benet XVI diu, en la seva primera encíclica, que “l’ordre de la societat i de l’Estat és una tasca principal de la política”. Els abusos que s’hi puguin produir no han de ser l’arbre que no ens deixi veure el bosc de tots aquells que, moguts per un afany de justícia i de solidaritat, lluiten en favor del bé comú i entenen la seva activitat com un servei i no com un mitjà per satisfer l’ambició personal. La tasca dels polítics ha de ser considerada com una veritable vocació al servei del bé comú.

El Concili Vaticà II subratlla la grandesa de l’activitat política: “L’Església considera digna de lloança i d’atenció la tasca dels qui es consagren al servei dels homes per tal d’assolir el bé comú i accepten les càrregues d’aquest servei”. Ja amb anterioritat, Pius XI, el Papa de l’Acció catòlica, afirmà que “res, fora de la religió, pot ser superior al terreny de la política que fa referència als interessos de tota la societat, que, des d’aquesta perspectiva, és el domini per excel·lència de la forma més àmplia de la caritat, la caritat política”.

L’activitat política, en si mateixa, té una gran dignitat moral, i quan és exercida com un acte de lliurament personal en bé de la societat exigeix generositat i desinterès. El compromís polític viscut d’aquesta manera – principalment quan procedeix d’un esperit cristià- ha estat qualificat com una “dura escola de perfecció” i com un “exigent exercici de la virtut” i, certament, “la dedicació a la vida política ha de ser reconeguda com una de les més altes possibilitats morals i professionals de l’home”.

Les actuals societats democràtiques exigeixen noves i més àmplies formes de participació dels ciutadans, cristians i no cristians, en la vida pública. Perquè la vida en un sistema polític democràtic no pot desenvolupar-se profitosament sense una activa, responsable i generosa participació de tots.

Els laics cristians són Església i participen de l’única missió d’aquesta tant en el si de la comunitat eclesial com en el món. El camp propi de la seva activitat és aquest darrer, com recorda el Concili Vaticà II quan afirma categòricament que “el caràcter secular és propi i peculiar dels laics”. Pau VI va establir una prioritat en la funció eclesial dels laics, afirmant que “el primer i més immediat treball dels laics no és ni la institució ni el desenvolupament de la comunitat eclesial…, sinó que és la realització de totes les virtualitats cristianes i evangèliques, certament amagades però ja presents i operants, en les realitats del món”.

Per mitjà de l’acompliment dels seus deures civils comuns, els laics cristians, homes i dones, estan cridats a animar cristianament l’ordre temporal i de cap manera no poden abdicar de la seva participació en la vida pública. I han d’evitar la temptació de deixar de banda les seves responsabilitats per ser com el llevat dins de la massa del món acomplint les seves responsabilitats pròpies en l’àmbit professional, social, econòmic, cultural i polític.

  † Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona