La llibertat religiosa i la pau

(Diumenge, 02/01/2011)

Amb l’inici de l’any civil, el dia 1 de gener, en la festa de Santa Maria Mare de Déu, l’Església catòlica celebra la Jornada per la Pau, com indicant que aquesta ha de ser l’objectiu de tots els esforços que es facin al llarg de tot l’any. Pau VI instituí aquesta diada amb el fi de “dedicar als propòsits i als pensaments de pau una celebració especial el primer dia de l’any civil”, tal com afirmà en el seu missatge de l’any 1968. I, abans que res, demana que els creients preguin per la pau, demanin aquest do al “Déu de la pau” i es comprometin a construir un món de pau.

Desitjo subratllar dues iniciatives vinculades a aquesta data. La primera és que el Papa publica cada any un missatge, que és àmpliament divulgat i que és lliurat als caps d’Estat i als dirigents dels diversos governs. Aquests missatges són d’una gran riquesa i constitueixen una veritable actualització de la doctrina social de l’Església amb relació als problemes de la pau.

La segona iniciativa és que l’1 de gener i la Jornada per la Pau és com el dia propi d’una institució nascuda del Concili Vaticà II i conduïda per seglars, que està constituïda a quasi totes les diòcesis del món, i per descomptat també a la nostra. Em refereixo a les comissions anomenades de Justícia i Pau, que són com l’organisme de l’Església encarregat del foment dels drets humans, un aspecte de la missió de l’Església la importància de la qual no s’amaga a qualsevol observador de la realitat social actual.

La Jornada Mundial per la Pau, enguany, es convoca amb el lema “La llibertat religiosa, camí per a la pau”. Aquest lema vincula la llibertat religiosa i la causa de la pau i subratlla que el respecte a la llibertat religiosa és el camí per assolir el desitjable i desitjat bé de la pau.

La Declaració Universal dels Drets Humans estableix un elenc de drets fonamentals entre els quals hi ha el dret a la llibertat religiosa, en els termes amb què ho fa l’article 18 de la mateixa Declaració. Aquest dret no es refereix tan sols al culte i a les creences personals en públic o en privat, sol o associat amb altres persones. Inclou també l’exercici creatiu de la fe i la vida religiosa, la seva manifestació pública i la seva difusió.

Es tracta, doncs, d’un dret que l’Estat ha de tutelar. També en aquest cas la respectiva autonomia entre Església i Estat, que el Concili Vaticà II sancionà, en especial a la constitució pastoral Gaudium et Spes, no és desitjable que dugui a la mútua ignorància entre ambdues instàncies.

És molt necessari distingir entre el que és la laïcitat de l’Estat i el que és una societat laica. No es pot ignorar que la laïcitat de l’Estat està al servei d’una societat plural en l’àmbit religiós. Al contrari, una societat laica implicaria la negació del fet religiós o, almenys, del dret de viure la fe en les seves dimensions públiques, el que fóra precisament quelcom contrari a la laïcitat de l’Estat.

L’Església no pot pretendre imposar a d’altres la seva pròpia veritat. La rellevància social i pública de la fe cristiana ha d’evitar una pretensió d’hegemonia cultural, que es donaria si no es reconegués que la veritat es proposa i no s’imposa. Però això no significa que l’Església no hagi d’oferir-la a la societat, amb tot el que significa realitzar l’anunci de l’Evangeli.

La societat és, es vulgui o no, un lloc de convergència de múltiples influències que actuen en els ciutadans. I tot això ha de cabre en l’actualització d’un Estat respectuós amb la llibertat religiosa i, per això mateix, constructor i promotor de la pau.

† Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona

VERSIÓ ÀUDIO