La comunió dels sants

(Diumenge, 30/10/2011)            

En la nostra cultura i en les nostres tradicions són molt presents dues festes cristianes que celebrem ben unides. Es tracta de Tots Sants i els Difunts. Són dues solemnitats riquíssimes de contingut teològic i espiritual. Es tracta de l’Església dels sants i de l’Església que és purificada, respectivament.

La solemnitat de Tots els Sants dóna el to d’entrada a totes les altres festes. És la solemnitat de l’assemblea celestial. Martimort, expert en litúrgia, deia que l’Església no té una edat d’or històrica a la qual, com en les literatures per exemple, sigui normal referir-se com a clàssica. L’edat d’or de l’Església és celestial. En qualsevol època de la història, l’Església terrenal porta en ella la presència del Regne de Déu.

Des del segle V es fa memòria dels sants en les pregàries eucarístiques i el seu culte es desenvolupa progressivament. Va començar-se fent memòria dels màrtirs de l’Església diocesana i dels màrtirs més cèlebres de les altres diòcesis. Una festa de Tots els Sants ja és coneguda en el segle V en unes quantes Esglésies d’Orient, d’on passà a Roma. El 13 de març de 610, el Papa Bonifaci IV transformà en església el Panteó romà i el dedicà a Maria i els màrtirs, i féu d’aquest dia la festa de Tots els Sants, que, l’any 835, el Papa Gregori IV passà al dia 1 de novembre.

La festa de Tots Sants posa en relleu la vocació universal dels cristians a la santedat. Aquesta és la primera i fonamental vocació dels batejats i és expressió de la seva gran dignitat.

La pregària pels difunts és una de les pràctiques cristianes que ens ve dels orígens mateixos, i d’alguna manera podem dir que és una pràctica amb arrels religioses profundes, encara que en la fe cristiana adquireix una nova dimensió totalment pròpia. El sentit cristià d’aquesta pregària pels difunts rau en la comunió amb aquells que han mort i en l’experiència de la condició pecadora que ens correspon. Amb aquesta pregària encomanem els difunts a la misericòrdia de Déu. El fonament d’aquesta pregària d’intercessió és la fe i la comunió cristianes en la força de la mort i de la resurrecció de Crist.

La Comunió dels Sants consisteix en el fet que entre tots els cristians que integren l’Església en qualsevol de les seves tres etapes –pelegrina, purgant i triomfant- existeix una veritable comunicació espiritual de béns, com a conseqüència de la unió de tots els creients amb Jesús i en l’Església, que és el seu Cos. Els cristians gaudim d’un patrimoni comú format pels mèrits de Crist i les bones obres i la pregària de la Verge Santíssima i dels sants.

La nostra fe cristiana és culte a la Vida i proclamació que la mort no té la darrera paraula en la història humana, perquè el nostre Déu és un Déu de vivents i, per l’Esperit, ens dóna la Vida en Jesucrist ressuscitat. Aquestes festes donen el sentit autèntic a la mort, realitat profundament humana. És ben evident el que diu el Concili Vaticà II quan afirma que la mort “és l’enigma més gran de la vida humana”. Tanmateix, Jesús il·lumina aquest enigma amb les seves paraules: “Jo sóc la resurrecció i la vida; qui creu en mi, encara que mori, viurà.” La mort, per a un creient en Crist, és certament el punt final de la vida terrenal, però és també l’albada d’una vida nova i feliç en la possessió de Déu per tota l’eternitat.

    † Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona

VERSIÓ ÀUDIO