El Dia de l’Església Diocesana, conegut entre nosaltres com la Diada de Germanor, és l’únic dia que es fa una col·lecta a les esglésies amb la finalitat d’ajudar cada diòcesi o bisbat en les seves necessitats materials. Gràcies a aquesta col·lecta pot funcionar l’anomenat Fons Comú Diocesà, que és com una caixa de compensació per mitjà de la qual les parròquies amb més recursos econòmics ajuden aquelles altres que tenen moltes necessitats però menys disponibilitats econòmiques.
Aquest any, la Jornada de Germanor té com a lema principal “Participar en la teva parròquia és fer una declaració de principis”. I una manera de participar –no l’única, sens dubte- és ajudar econòmicament. Ens agradi o no ens agradi, l’Església necessita mitjans econòmics per realitzar la seva missió. Avui tot projecte pastoral va acompanyat necessàriament d’un pressupost, qualsevol pastoral té unes despeses.
L’Església, sobretot en aquesta hora de crisi econòmica que repercuteix sobre tantes persones i famílies, està cridada a fer un esforç especial en l’àmbit de les necessitats socials. Hi està cridada i ho fa. Un dels objectius de la nostra diòcesi de Barcelona ens invita a tots a exercir la solidaritat com a expressió de la fe cristiana. El Sant Pare Francesc ens diu que voldria sobretot una “Església pobra i per als pobres”, una Església els pastors de la qual facin “olor d’ovella”, una frase ben gràfica que ens parla d’una solidaritat profunda i activa amb els sofriments i les necessitats bàsiques de les persones. De totes les persones, sense cap discriminació.
Em plau molt expressar aquí el meu profund agraïment a l’esforç que s’està fent en aquest sentit a la nostra comunitat diocesana de Barcelona. Són ben nombroses les iniciatives promogudes per parròquies i altres institucions i moviments cristians per ajudar els més necessitats. El Congrés sobre l’acció de l’Església en les grans ciutats, la segona fase del qual celebrarem els propers dies del 24 al 26 de novembre i que clourem presidits pel papa Francesc a Roma el dia 27, ha insistit que l’Església, sempre però especialment en les grans ciutats modernes, on hi ha tantes necessitats materials i espirituals, ha de ser una “Església samaritana”; és a dir, una Església que, com el bon samarità de la famosa paràbola de Jesús, s’acosti a la persona ferida i maltractada que ha estat deixada al marge del camí. Ho he comentat en la meva darrera carta pastoral, titulada Una Església samaritanaenmig de les grans ciutats.
Francesc ens demana ser una Església “en sortida” cap a les perifèries geogràfiques i existencials. Tanmateix, cal pensar que, per poder-ho fer d’una manera ben constructiva i eficaç, els recursos materials són importants. Per tal d’obtenir-los truquem en aquest dia al cor dels membres de l’Església perquè ens vulguin ajudar a garantir el finançament de les obres religioses i socials. Per això, cal que siguem conscients que l’Església necessita la nostra ajuda i el nostre compromís econòmic.
