Homilia en la missa d’acció de gràcies per la beatificació de Pau VI

Homilia del Sr. Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, en la Missa d’acció de gràcies per la Beatificació del Papa Pau VI, Catedral de Barcelona, 26 d’octubre de 2014

Ens hem reunit per celebrar l’Eucaristia dominical en la nostra estimada Catedral Basílica de Barcelona. És el dia del Senyor, el diumenge, i els cristians que ho volem ser de debò no podem passar el diumenge sense la celebració de l’Eucaristia. És el Senyor Jesús, mort i ressuscitat que ens convida a celebrar el seu Sant Sopar.

Amb aquesta Eucaristia volem donat gràcies a Déu per la beatificació del Papa Pau VI, el proppassat diumenge 19 d’aquest mes d’octubre, presidida pel Papa Francesc. Li donem gràcies a Déu per haver-nos donat la figura del cardenal Montini elegit Bisbe de Roma i Papa amb el nom de Pau VI. Vaig tenir el goig d’estar a la plaça de Sant Pere el dia 21 de juny de 1963 i la tarda el mateix dia va visitar el Col·legi espanyol on vivíem molts sacerdots del país, per visitar al Cardenal Pla i Daniel que sortí del Conclave per motius d’enfermetat. Molts de nosaltres el coneixem d’aquells anys de 1963 a 1978. Ell va continuar el Concili Vaticà II, el va concloure i el va començar a aplicar a l’Església universal. Va proclamar a Maria Mare de l’Església i va crear una institució eclesial, el Sínode dels Bisbes, que va reunint-se periòdicament i que del 5 al 19 d’aquest mes s’ha reunit a Roma per tractar sobre els reptes de la família i he tingut el goig de participar-hi. Per això, el Papa Francesc ha volgut beatificar-lo justament en acabar aquesta reunió del Sínode dels Bisbes.

La Paraula de Déu que hem escoltat ens parla avui d’allò que és més important en la vida cristiana: l’amor. També nosaltres podríem fer aquella pregunta que feu a Jesús el fariseu: Mestre, quin és el manament més important de la Llei? I Jesús respon com a Mestre i com a Messies, com a Fill de Déu, el nostre redemptor. Tanmateix, Jesús no parla només d’un manament, sinó de dos, d’un primer i d’un segon semblant al primer. Tots dos parlen del nou manament de l’amor. El primer és estimar Déu amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb tot el teu ésser. Perquè Déu és el nostre creador i el nostre salvador i, per tant, l’hem d’estimar. És correspondre a l’amor que Déu ens té. Ell ens ha estimat primer i donant-nos el seu Fill, aquest ha mort en creu i ha ressuscitat per amor a tots nosaltres.

La vida cristiana és una vida d’amor a Déu que ha de viure’s durant tota la nostra peregrinació per aquest món durant tota la nostra vida i persistirà per tota l’eternitat. La vida en el cel consistirà en estar amb Déu que és Amor, en estimar Déu eternament. Sabem que en el cel no hi haurà ni fe ni esperança, només amor.

L’amor a Déu dignifica la nostra vida perquè és un reconeixement de l’amor que Ell ens té. Ell ha tingut la iniciativa en estimar-nos, ho ha fet des de tota l’eternitat i ens ha estimat i ens estima infinitament i gratuïtament. Estimem Déu perquè és la bondat infinita i perquè Ell estimant-nos ens ensenya a estimar-lo. Sense el seu amor no podríem ni estimar-lo ni estimar als germans.

Tanmateix el nostre amor a Déu no seria autèntic si no estiméssim als germans. És el que ens diu Jesús en la resposta al fariseu: el segon manament és semblant al primer: estimaràs al teu proïsme com a tu mateix. No podem dir que estimem Déu si no estimem als germans que veiem i que tenim al nostre costat. La temptació d’estimar Déu i no estimar als germans sempre ens assetja. Tanmateix Jesús en la seva resposta ens diu que hem de practicar els dos manaments: estimar Déu i estimar el proïsme.

Sant Agustí ho deia d’una manera molt clara: es referia al Cos Místic de Crist que el formem tots els cristians i té com a Cap el Crist. I el Sant ens deia que hi ha cristians que donen una abraçada al Cap, a Crist, mentre trepitgen els peus del Cos Místic de Crist, és a dir, mentre no estimen els membres d’aquest cos místic.

Aquests dos manament units entre sí, ens porten a una consideració que podem viure en la nostra ciutat i àrea metropolitana de Barcelona. En la primera carta de Sant Joan es fa referència també al doble manament de l’amor proclamat per Jesús, però es formula en termes d’un únic manament que hem rebut del Senyor. Segons la carta de Joan hi ha un sol manament, el de l’amor, de manera que “qui estima Déu, també ha d’estimar el germà” (1Jn 4, 21). No es pot accedir a Déu sense accedir alhora al germà. Doncs bé, la gran ciutat és la ciutat dels homes i de les dones per excel·lència i és també la ciutat de Déu. Allí, particularment, l’amor és un de sol. S’estima el germà que “es veu” – en la gran ciutat l’altre és sempre visible i present – i s’estima Déu, a qui “no es veu”, però a qui es pot descobrir quan se’l cerca des del desig de sentit o se’l reconeix des de la fe. La gran ciutat – com és la nostra- és un espai privilegiat de trobament articulat amb Déu, amb Jesús i amb l’altre. No són dues trobades sinó una de sola, que es realitzen mitjançant l’amor cap a l’Altre (Déu) i cap als altres, per l’amor envers Déu i envers el seu poble.

El Papa Francisco en su exhortación apostólica La alegría del evangelio,  trata con extensión de la dimensión social de la evangelización justificándolo con estas palabras: “Si esta dimensión no queda debidamente explicitada, se corre siempre el riesgo de desfigurar el sentido autentico e integral que tiene la misión evangelizadora” (n. 176). Es el riesgo de separar aquellos dos amores. Precisamente en nuestro plan pastoral, el tercer objetivo consiste en la solidaridad como expresión de la fe cristiana. La fe nos pide amar a Dios sin olvidar la solidaridad hacia nuestros hermanos, especialmente los más necesitados. Es lo que nos ha advertido la primera lectura que hemos escuchado cuando dice: “No oprimirás ni vejarás al forastero…. No explotarás a viudas ni a huérfanos, porque si los explotas y ellos gritan a mí, yo los escucharé. Se encenderá mi ira…. A un pobre que habita contigo, no serás con él un usurero… Si grita a mí, yo lo escucharé porque yo soy compasivo”.

Unir plenamente el amor a Dios y el amor a los hermanos queda patentemente afirmado por Jesús cuando en el evangelio nos dice que el bien que hagamos a una persona por pobre i sencilla que sea, lo hacemos a Él, y seremos juzgados cuando el Señor nos llame al final de nuestra vida sobre el amor, sobre cómo hemos ayudado a los hermanos, que es lo mismo que hacerlo a Jesús.

El Beat Pau VI proclamà a Maria Mare de l’Església, a ella ens encomanem nosaltres que som membres de l’Església perquè ens ajudi a no separar mai l’amor de Déu de l’amor al proïsme.