Eucaristia comiat de Barcelona
Basílica de la Sagrada Família, 19 de novembre de 2017
Is 11, 1-10. Sentenciarà amb rectitud a favor dels pobres. Una paraula de confiança.
1Te 5, 1-6. No hem de dormir, sinó vetllar i viure sòbriament. Una crida a estar desperts.
Mt 25, 14-30. El que t’havia encomanat, ho has administrat fidelment. Una prova d’amor.
La nostra Església de Barcelona es torna més missionera quan un dels seus membres és enviat a una altra Església germana, en aquest cas, quan m’envia a mi a l’Església que peregrina a Mallorca. No vaig molt lluny, són dues diòcesis que sempre han estat pastoralment relacionades, no sols per l’afinitat lingüística i cultural, sinó per la relació que de forma espontània i a molts nivells el mateix poble estableix. Així i tot, no resulta fàcil deixar allò que estimes i allà on has après a seguir estimant.
Aquesta és la pobresa i la grandesa alhora que ens toca viure quan l’Església ens envia d’un lloc a un altre a anunciar Jesús i servir l’Evangeli, fent-te un de tants com ell. Despreniment pel que deixes, agraïment pel que he rebut i m’emporto per a comunicar-ho a altres, encara amb més responsabilitat, però també amb el bagatge d’un aprenentatge en el qual tots vosaltres heu estat i seguiu essent no sols els meus mestres, sinó veritables testimonis.
Potser em direu, qui, on i quan? Us ho podeu imaginar. Ha estat el contingut de l’acció pastoral que he tractat de portar a la pregària de cada dia. La majoria de les vegades a partir de gestos molt senzills, en l’acolliment que he rebut a les parròquies i veïns, compartint amistat i taula amb les famílies; en moments de feina, de pregària i convivència amb els germans capellans i diaques, en la vida de fraternitat amb els altres germans bisbes. No puc oblidar els més de set anys viscuts amb els capellans grans a la Residència Sacerdotal.., tants detalls i tanta estimació. Han estat mestres també per a mi els joves, quan a les aules de la universitat en trobades de diàleg obert, o dels col·legis preparant la Confirmació, he escoltat les seves inquietuds i han manifestat la manera com ens veuen a nosaltres els adults i la mateixa Església. També m’he meravellat del testimoni de les comunitats de vida consagrada, a qui he d’agrair sempre l’acollida fraterna i la pregària. Especialment avui ho he de dir, en la Jornada Mundial dels Pobres, m’han impactat molt els llocs on es pateix més la pobresa i l’exclusió social, amb la infinitat de programes que hi ha per a pal.liar-la, especialment quan he compartit taula i Eucaristia amb els més afectats, com també amb els malalts. Recordo amb emoció la visita que junt amb el nostre cardenal Joan Josep vàrem fer als ferits dels atemptats. Tota feina en l’Església és important, perquè, veient aquest mapa tan ample i divers, i els professionals i voluntaris que hi dediquen la seva vida, he pogut apreciar molt els talents que el Senyor ha repartit en aquesta Església de Barcelona i la llavor d’Evangeli que hi ha escampada per tot arreu, encara que la percepció no sigui fàcil ni instantània. Però amb mirada creient, aquest talent que el Senyor ens ha regalat, observant i escoltant molt amb un cor net, un cor de benaurança, s’hi veu amb molta facilitat i transparència.. Llavors és la pregària la qui ho recol·loca tot i arribes a veure-hi millor.
Quan la primera motivació és l’amor de Jesús que hem rebut, «sabem bé que la vida amb ell esdevé molt més plena i que amb ell és més fàcil trobar sentit a tot… El veritable missioner , que mai no deixa de ser deixeble, sap que Jesús camina amb ell, parla amb ell, respira amb ell, treballa amb ell. Percep Jesús viu enmig de la tasca missionera» (EG 266). Quan, fa més de vuit anys i mig, vaig venir a Barcelona, vaig recordar allò que un capellà molt amic em va dir quan vaig anar de rector a la primera parròquia: «Sebastià, pensa que allà on vas, Jesús ja hi és, i quan te’n vagis, ell hi seguirà sent». El mateix passa ara. A Jesús te’l trobes, et surt a l’encontre, aquí, vosaltres m’he l’heu fet present. Sempre en donaré gràcies a Déu, com avui ho faig amb tots vosaltres.
Aquest darrer any també ha estat un any de despreniment i al mateix temps d’aprenentatge. Una situació per a mi nova pel fet d’haver d’atendre les dues diòcesis, sempre amb la sensació d’una mancança, la d’uns espais de temps que eren més que necessaris. A Mallorca, he intentat fer-ho servint una Església necessitada d’atenció pastoral i de reforçament institucional, confiant, però amb la sensació de no saber fins quan havia de durar aquesta interinitat. D’altra part, a Barcelona, he intentat seguir amb la feina de sempre, atenent com sempre les comunitats parroquials i tantes altres realitats d’Església, i darrerament, amb el goig d’un treball compartit preparant el Pla Pastoral, implicats en la necessitat d’una conversió personal que afavorís una conversió pastoral, disposats a aportar el millor que som per la comunió tan necessària perquè Jesucrist sigui anunciat i –com ell mateix diu– «perquè el món cregui» (Jn 17). No hi ha altre objectiu que ens demani més atenció i més dedicació les 24 hores el dia.
Fins el dia d’avui he intentat servir aquesta Església de Barcelona amb tota la meva disponibilitat i, posant humilment els talents que el Senyor m’ha donat a disposició vostra sempre que he pogut, responent a tot allò que se m’ha demanat, sense fer distincions ni posar prioritats que no fossin les de l’Evangeli. Tota comunitat per petita i senzilla que fos ha merescut ser atesa i del seu conjunt, ja ho he dit abans, he pogut aprendre molt i de fet he après molt. La nostra diòcesi és molt gran i necessita molta presència que animi a una acció pastoral seria i que vagi a l’essencial, començant per estar sempre al costat de les persones i, entre elles en el nostre cas, els capellans i els diaques, juntament amb els membres de la vida consagrada i tot un laïcat molt corresponsable i fidel, que –en comunió– són aquesta xarxa insubstituïble que fa possible el guiatge de les comunitats parroquials, els grups organitzats de cristians, tantes i tantes iniciatives, especialment de cara a l’espiritualitat, la formació i la caritat.
Som molt conscient del que m’ha tocat viure entre vosaltres, del molt i bo que he rebut sense merèixer-ho, del bé que m’heu fet amb el vostre acolliment des del principi, la vostra ajuda incondicional i, sobretot, la vostra amistat. La veritat és que m’he sentit molt acollit, acompanyat i estimat. Aquí vaig estrenar el meu servei apostòlic i amb el lema episcopal que conté les paraules que Jesús diu als seus deixebles «vosaltres sou els meus amics» i he de dir amb tota veritat que me l’heu fet experimentar i viure constantment. És per això que crec en una pastoral que ens fa amics. No fos així, de què servirien tants esforços si no ens féssim propers i no experimentéssim el goig d’acollir-nos els uns als altres i estimar-nos? Precisament «en això coneixeran que sou deixebles meus» –diu Jesús–.
Però també us he de demanar perdó. I ho vull fer amb tota humilitat per si en algun moment m’he buscat a mi mateix i no a vosaltres o us he defraudat, o no m’he fet disponible i no us he servit, d’intenció, de paraula i de fets, tal com Jesús ens ho demana quan ens diu que ens donem del tot. Ens necessitem tant que no hauria de passar dia en que no experimentéssim el goig de la reconciliació, qualsevol gest de misericòrdia acceptant, tolerant i superant les nostres febleses i mesquineses. Tot això us ho dic de cor perquè necessito eixamplar-lo a les dimensions del vostre amor, en aquest moment també de donar comptes a Déu quan la seva Paraula ens ha dit que «sentenciarà amb rectitud a favor dels pobres, que no jutjarà per les aparences, ni decidirà pel que sent a dir» (1ª lectura).
Per això, en el moment de deixar aquesta diòcesi, a més d’un moment d’acció de gràcies, és també per a mi un moment de revisió i un pas més en la meva conversió personal, sobretot quan avui la Paraula de Déu em demana si he fet fructificar els dons que el Senyor m’ha donat i em segueix donant, per a posar-los al vostre servei, al servei d’aquesta Església, representada avui i aquí, a la basílica de la Sagrada Família. Em fa molt respecte aquella frase de Jesús quan diu que «a qui se li ha donat més, se li exigirà més», la qual cosa em posa davant del repte d’haver de respondre sobre la meva fidelitat, entrega i generositat respecte a tot allò que se m’ha confiat per a portar-ho a terme, no en benefici meu, sinó de tots. No sé si sempre he sabut tornar els cinc, els tres o el talent que se m’havien confiat. Això sí, he intentat no enterrar-los, sinó fer el possible perquè fructifiquessin, sabent que el qui fa créixer no som jo, sinó Déu. També aquest és per a mi un moment de balanç i de conversió personal, que el confii a l’amor misericordiós de Déu Pare i a la vostra pregària compassiva.
I ho dic sobretot avui, en aquesta Jornada Mundial dels Pobres que ens ha encomanat el papa Francesc. Fixeu-vos que no és una Jornada «per als pobres”, on es mentalitza i es recullen recursos per a pal·liar la seva situació de precarietat, sinó una Jornada «dels Pobres», la qual cosa vol dir que ells són centre de la nostra atenció i de la nostra opció. Des de Jesús, aquesta sempre ha estat la preocupació i passió de l’Església, però en part i encara en molts llocs segueix essent l’assignatura pendent. Fer fructificar els talents en aquest àmbit no sempre és fàcil per mil raons, demana de nosaltres una conversió mala d’assolir, potser perquè ho vivim amb una certa escissió interior i ens costa estar entre ells. Veim clar el gest del bon Samarità, però sovint solem passar de llarg com el sacerdot i el levita, víctimes de la globalització de la indiferència, i és que sovint els “deures religiosos” que potser ens inventem per la nostra conveniència, tenen més força que l’atenció solidària al germà i a la germana exclosos i malalts que ens necessiten.
Fent cas del que ens ha dit sant Pau d’estar atents, de la crida a «vetllar i viure sòbriament», vull escoltar el Senyor quan em diu: «El que t’havia encomanat, ho has administrat fidelment». Pensem que també ens ho diu a tots i a cadascun dels qui som aquí. Hi pot haver major alegria que sentir això? És el goig d’un camí recorregut, d’un treball ben fet, d’un cor que estima, que veu on hi ha necessitat i actua en conseqüència. Una cosa hem de tenir clara, que sols no ho farem, però l’Esperit del Senyor ve a ajudar la nostra feblesa, més quan sabem que des del Baptisme l’Esperit del Senyor ja reposa damunt nosaltres: «esperit de saviesa i d’enteniment, esperit de consell i de fortalesa, esperit de ciència i de reverència pel Senyor» (1ª lectura).
Paraules que ajuden a entendre que tot això no és sols en bé nostre, els creients, sinó en bé de tot el poble per la presència transformadora dels cristians enmig d’ell. Quin goig dóna sentir «que ningú no serà dolent ni farà mal, perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l’aigua cobreix tota la conca del mal» (1ª lectura). Pensem que aquesta paraula és viva i eficaç, que si ens posem a disposició del Senyor, ell ens ajudarà a fer-ho realitat. Aportem tots aquests valors cristians al moment delicat que estem vivint al nostre País i posem-ho cada dia a la pregària. Jo, des de la meva nova Església diocesana i amb ella també ho faré. Ho desitjo de tot cor per a mi en aquesta nova etapa de la meva vida i ho desitjo per tots a vosaltres, amigues i amics estimats de Barcelona, perquè el Senyor dugui a bon terme tot el que ell ha començat en vosaltres. Que així sia.
† Sebastià Taltavull
Bisbe auxiliar de Barcelona i bisbe electe de Mallorca
