En el 13è aniversari del traspàs de Rosa Deulofeu
Església de Sant Agustí, 9-I-2017
He 1,1-6. De diverses i de moltes maneres, Déu ens ha parlat…
Mc 1,14-20. Ha arribat l’hora, el Regne de Déu és a prop
També a nosaltres, de moltes i diverses maneres Déu ens ha parlat i ens segueix parlant. Cadascú de nosaltres pot ésser veu d’una Paraula viva, com ho ha estat la Rosa. Això ha estat possible perquè la Rosa ha entès i ha dit que “el lloc de Déu és el cor de l’home en una disposició d’acollida i de conversió”. Viure la proximitat del Regne de Déu li ha fet dir quasi bé al final de la seva vida “necessito molt que el meu cor tingui lloc per a Déu, que hi faci estada, que em parli, que em corregeixi, que m’esperoni”. La seva ferma voluntat pot més que la malaltia, el dolor i totes les contrarietats. Apareix la dona forta de la Bíblia que la fa capaç de dir: “jo m’he d’alçar, guaitar des del cim perquè aleshores hi veuré, i podré acollir la Paraula que salva”. I la Rosa ens feia i ens fa encara avui aquesta pregunta: “Estem disposats a acollir-lo?”
El Regne de Deu es a prop? Per que la crida a la conversió? .Quin missatge cal viure i comunicar a la gent de la gran ciutat? Jesús parla d’anar amb ell i ens proposa ser pescadors d’homes. Com fer que això avui sigui factible i possible?
La Rosa veia clar allò de que “Déu ha començat en cadascú un bon treball i acabarà duent-lo a terme fins el dia de Jesucrist”. Per això deia convençuda que “Déu és en nosaltres, ens estima, ens acompanya, mai no ens deixa sols i ens demana que sapiguem apreciar els valors autèntics, allò que és essencial en la vida cristiana (allò que ens demana amb tanta insistència el papa Francesc).
Tot aquest plantejament ens porta a revisar un any més en aquest aniversari del traspàs de la Rosa, la nostra presencia cristiana en la societat en que vivim, i a donar una resposta que sigui notòria per la seva autenticitat i coherència. El seguiment de Jesús ens implica a fer realitat en els nostres ambients més propers la seva vida i el seu missatge.
La doctrina que es desprèn de l’Evangeli “te l’eficàcia de veritat i de gracia de l’Esperit de Deu, que penetra els cors, disposant-los a cultivar pensaments i projectes d’amor, de justícia, de llibertat i de pau. Evangelitzar l’àmbit social significa infondre en el cor dels
homes la carrega de significat i d’alliberament de l’Evangeli per promoure, així, una societat a mida de l’home en la mesura en que es mida de Crist: es construir una ciutat de l’home mes humana perquè es conforme al Regne de Deu” (CDSE 63). Aquesta opció demana que tota la nostra persona s’identifiqui amb Crist, visqui de la seva relació constant amb ell mitjançant la pregaria i el compromís amb els mes pobres, senti la necessitat de comunicar la pròpia experiència als altres a traves del testimoni i la paraula, exerceixi la seva influencia positiva perquè molts descobreixin la proximitat de
Deu i així rebin la invitació a incorporar en la pròpia vida i costums els valors propis de l’Evangeli.
Això demana “estar molt atents”, “vigilants sempre”. “Mirar, avançar, estar atents (així ho deia la Rosa), tres actituds per a l’esperança, sostingudes per la pregària que ens arrela a Crist i ens fa veure, avançar i viure atents”.
Es tracta de la nostra vocació cristiana i de la nostra fidelitat a la crida que constantment Deu ens fa. “La convivència social sovint determina la qualitat de vida i, per això, les condicions en que cada home i cada dona es comprenen a si mateixos i decideixen sobre si mateixos i sobre la seva pròpia vocació. Per aquesta raó, l’Església no es indiferent a tot allò que en la societat es decideix, es produeix i es viu, a la qualitat moral, es a dir, autènticament humana i humanitzadora, de la vida social. La societat, i amb ella la política, l’economia, el treball, el dret, la cultura, no constitueixen un àmbit merament secular i mundà, i per això marginal i estrany al missatge i a l’economia de la salvació. La societat, en efecte, amb tot el que s’hi realitza, ateny l’home. Es aquesta la societat dels homes, que son “el camí primer i fonamental de l’Església” (CDSE 62)
Trairem-ne conclusions: Ser “pescadors d’homes” per l’acció que Jesús fa en cadascun de nosaltres, els seus deixebles avui, significa donar mes contingut i qualitat cristiana a qualsevol actuació en la nostra societat. Vet aquí, el que va distingir sempre a la Rosa en la missió que va entendre bé que Déu li havia encomanat, especialment en el camp dels joves. Captar persones i guanyar-les per al Senyor i el seu Evangeli, acollint-les i invitant-les a formar part de la seva Església i, des d’ella, fer-los la proposta de l’evangelització, ha de ser el quefer diari que defineixi la missió que ens encomana. Jesús es presenta en els moments mes “normals” de la vida, enmig de l’activitat laboral, i crida, convida a seguir-lo. Les seves paraules ens poden arribar avui al cor i provocar-nos l’escalfor de la seva crida: ”Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simo i el seu germà Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors. Jesús els digué: ’Veniu amb mi’” (Evangeli).
Aquest “vine amb mi” la Rosa el va anar esbrinant al llarg de la seva vida, en la seva família, el seu treball pastoral, sentint-se molt a prop, totalment identificada amb Jesús. Vaig compartir infinitat de vagades aquesta preocupació amb ella. I vaig entendre, pocs dies abans de morir en veure-la a l’Hospital, com pouava la força que necessitava i d’on la treia. Ella mateixa ho explica quan diu que ha anat buscant respostes a la Paraula de Déu, en uns moments en què reconeix que “està passant dies estranys, quan diu que no s’acaba de sentir bé, quan diu que té por, que està nerviosa”. Però, amb quina claredat fa aquesta confessió de fe: “Et necessito a tu, Senyor, sentir-me molt a prop teu, sentir-te plenament dins meu. Necessito que em portis, necessito deixar-me portar. Ajuda’m, n’he d’aprendre, Déu meu”. Llavors, anava a buscar la resposta a la Paraula de Déu que li deia: “No tinguis por, el Senyor, el teu Déu el tens a dintre…, d’ell em ve la força i el triomf…, la pau de Déu guardarà mels vostres cors…, feliç tu que has cregut…, el Senyor em salva, confio, no m’espanto…”.
Galilea pot representar, i de fet representa, el nostre propi ambient, tan plural i tan divers, molt influït en tots els seus aspectes culturals, socials i religiosos. Quan Jesús diu “ha arribat l’hora” hem d’entendre sobretot que la seva paraula es definitiva i que va adreçada a tothom sense excepció, perquè s’hi expressa la voluntat de Deu, el sentit d’una nova forma de ser i d’existir a la qual anomena “Regne de Deu” i que trobarà dificultats per difondre’s. Encara que, des de la Resurrecció de Crist, el Regne de Deu ja es entre nosaltres, es un fet que podem viure i anunciar.
La seva presència en l’Eucaristia es ja un signe d’allò que compartim i d’allò de que donem testimoni mitjançant la nostra experiència de fraternitat.
† Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona
