Homilia de monsenyor Omella amb motiu de la festa de la Mare de Déu de Lourdes

Homilia pronunciada per Mons. Joan Josep Omella a la catedral de Barcelona el dissabte 11 de febrer de 2017, a les 19 hores.

Celebrem avui la festa de la Mare de Déu de Lourdes, però aquesta eucaristia, per ser anticipada per demà diumenge, 12 de febrer, és la missa de Santa Eulàlia, copatrona de Barcelona i cotitular d’aquesta catedral amb la Santa Creu.

Santa Eulàlia visqué la creu del seu martiri per amor a Crist. La van condemnar a morir a la creu en forma d’aspa. Valenta en viure la fe, malgrat  totes les dificultats i tots els turments. D’acord amb la tradició, la noia va patir tretze turments. Tants com anys tenia. Fou assotada, li esquinçaren la carn amb garfis, li posaren els peus sobre brases roents, li tallaren els pits, li fregaren les nafres amb pedra tosca i li aplicaren oli bullent a les ferides, la van ruixar amb plom fos i la van llençar a una bassa de calç. A més fou ficada en una bóta plena de vidres que van fer rodolar per un pendent, la van cremar en una foguera, fou tancada amb puces, perquè la piquessin i, finalment, fou crucificada. I ho va aguantar tot. No calien tretze turments; amb un en tenia prou per patir molt. Però ella va ser valenta; agafada a nostre Senyor, ho va aguantar tot i va donar el seu testimoni de valentia i de fidelitat.  I per això, la seva vida és una crida per a tots nosaltres: com vivim la nostra fe en aquest món davant les dificultats que trobem avui en dia, som valents? Estem agafats a Crist?

Diuen que Eulàlia s’encarregava de cuidar les oques a casa seva. Per això, al claustre de la catedral de Barcelona hi ha tretze oques, tantes com els anys que ella tenia quan va morir. Són de color blanc, com a símbol de la seva puresa i virginitat. I, finalment, la santa vivia als afores de la ciutat, a Sarrià. Vora la seva casa hi havia un bosc de xiprers i un dia que la santa hi passejava va tenir una aparició d’un àngel, que li va dir que seria santa i patrona de Barcelona. I, en record del prodigi, els xiprers es van convertir en palmeres, arbres llavors desconeguts a la ciutat. Per això, a la seva finca hi havia palmeres i era coneguda com el desert de Sarrià.

Ja hem fet un breu repàs a alguns fets i tradicions locals de la nostra patrona Santa Eulàlia, la festa de la qual celebrem amb joia. Que la seva valentia i el seu testimoni ens ajudi a viure la fe. Preguem a Santa Eulàlia perquè intercedeixi per tots nosaltres i per tots els diocesans, perquè ens ajudi a viure amb joia, amb valentia i amb fermesa la nostra fe. I recordeu això, que a vegades ens fa por, però ja ho deia Sant Agustí: “l’Església camina entre les consolacions de Déu i les persecucions del món”. Hi ha moments, en què tenim molt consol de Déu, molta joia, i sentim que Déu ens estima i ens acompanya. Però hi ha altres  moments, en què sentim,  amb duresa i també amb por, la persecució del món i les dificultats per viure la nostra fe. Així avança avui l’Església, i així ha avançat a través dels segles. Així continua avançant. No tinguem por, si a vegades les coses no van com a nosaltres ens agradaria que anessin. Però això –les dificultats- formen part del  projecte que Déu té per al món i per a tots i cada un de nosaltres.

Passo ara a parlar de la Mare de Déu de Lourdes, la festa que avui celebrem, la patrona de l’Hospitalitat. Recordem algun dels detalls de la vida de Bernardette. Ella és el testimoni d’aquell trobament entre la Verge Maria i aquella noia, allà a Lourdes. Ya sabéis que Bernardette paseaba por allí, cerca de la Gruta, junto al río Gave, y le turbó aquella aparición de la Virgen. Y se decía a sí misma: “Tendré que ir a buscar un papelito y un lapicero para apuntar lo que me diga la Virgen”. Pero la Virgen le dice: “No es necesario escribir. Yo no prometo hacerte feliz en este mundo, sino en el otro”.

Primera lección que le da la Virgen a Bernardette y nos viene bien a nosotros escucharla. “Yo no te haré feliz aquí, yo no te puedo quitar las dificultades de este mundo;  la felicidad te la daré en la otra vida. No te hace falta escribir esto; grábalo en tu corazón”. Y eso es lo que tenemos que grabar todos en nuestro corazón. La felicidad buena y completa la esperamos en el otro mundo.

Segunda lección que da la Virgen a Bernardette: en uno de los días la joven llevó una vela encendida y bendecida ante la gruta. De este hecho nació  la costumbre de las velas encendidas ante la gruta. ¿Por qué? Porque recuerda el bautismo. El día del bautismo a todos nos dieron una vela que representa la luz de Cristo. Nos recuerda que Cristo es la luz del mundo. Y nosotros tenemos que ser luz también en medio del mundo. El pecado es la oscuridad. La tiniebla es fruto del odio y de la maldad y del pecado, pero nosotros tenemos que ser testigos de la luz de Cristo, que está en mí y yo la reflejo.

En tercer lugar, recordemos: ¿qué le dice la Virgen fundamentalmente a Bernardette? “Penitencia, penitencia, penitencia. Ruega por los pecadores”. ¡Qué bonito! Penitencia, pequeños sacrificios y rogar todos los días por los pecadores. La salvación del mundo no viene ni de los políticos, ni de los discursos, ni de los sermones… Viene de la penitencia y de la oración; viene de Dios. Pero Dios quiere que nosotros nos sacrifiquemos y recemos por todos los pecadores. Y qué bonito que es que aquellos enfermos que vais a Lourdes -o que no podéis ir, pero que vais con el corazón- aprendéis a ofrecer vuestro dolor al Señor, aprendéis a ofrecer vuestras limitaciones al Señor por la salvación del mundo. De esta manera, estáis haciendo la mejor obra que se puede hacer en esta tierra. No es el que construye muchas casas, muchos hoteles y muchas autopistas el que transforma la sociedad. Sois vosotros, ofreciendo por amor y por la salvación del mundo vuestro dolor, vuestro sacrificio, vuestras limitaciones. Os doy las gracias, porque lo hacéis con generosidad y con alegría.

Y, por último -¡qué cosa tan bonita!- cuando la Virgen le dice a Bernardette: “Escarba, escarba en la tierra y bebe el agua.” Y Bernardette coge el barro y lo va chupando y bebiendo agua. Y luego le dice: “come hierba.” La gente, en ese momento, cree que está loca y que ha perdido la razón; pero ella lo hace porque se lo ha dicho la Virgen, y porque se lo pide por la conversión de los pecadores. Son esas “locuras” ante los ojos del mundo, pero hechas con fe por la salvación del mundo. ¡Cuántas veces nos encontramos que nos dicen:  “¿Por qué haces esto? ¿Por qué vas a Lourdes? ¿Por qué vas a misa?” Podemos decir: Por la salvación del mundo y por el amor hacia los pecadores.

Bernadette es valiente y encuentra la fuerza en la Virgen María, como Santa Eulàlia, se convierte en apóstol de la caridad y vivirá entregada a la caridad hasta el final de su vida. Hay mil maneras de vivir la caridad: siendo camillero, ayudando a los enfermos, rezando por los pecadores, ayudando a los pobres, ofreciendo la vida por los demás y por la salvación del mundo. Porque también son pobres aquellos que no conocen a Jesús.

Roguemos a la Virgen, Santa María de Lourdes, nuestra patrona, que ella nos continúe acompañando con su ternura maternal, que nos muestre a Cristo, el “fruto bendito de su vientre”, y que nos ayude a vivir con gozo nuestra fe de cristianos  concediéndonos la paz,. I preguem també pels malalts que pateixen i per aquelles persones que no troben sentit a la seva malaltia i als seus sofriments, perquè Déu els il·lumini i els concedeixi la pau a tots ells, i també als seus familiars i amics. Amén.

+ Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona