Homilia amb motiu del VI Aniversari de la Dedicació de la Sagrada Família

Benvolguts germans bisbes,
Benvolguts germans sacerdots,
Membres del patronat de la Sagrada Família,          
Il·lustríssimes autoritats,
Germans i germanes,

Avui, ens reunim aquí per donar gràcies a Déu pel (sisè) VI Aniversari de la Dedicació d’aquesta meravellosa Basílica que va presidir el Papa emèrit Benet XVI.

Mentre contemplo aquesta meravella arquitectònica recordo el que els escolàstics afirmaven: Déu és la summa Veritat (Verum), la summa Bondat (Bonum) i la summa Bellesa (Pulchrum). Crec que no m’equivoco si dic que això és el que el nostre estimat Antoni Gaudí va voler expressar amb la construcció d’aquest bell temple expiatori i el que els seus successors han tractat de plasmar seguint els plànols i les idees de Gaudí.

ﶠ        Bellesa:

La naturalesa, la creació sencera, ens parla de Déu i ens acosta a Ell. Tot ha estat creat per Déu, tot ha sortit de la seva mà bondadosa. Quan contemplem la seva obra creadora, fem nostra la seva exclamació: “I va veure Déu que tot era bo, que tot era bell.” ¿No és bell contemplar les muntanyes de la nostra terra com Collserola, Montserrat, el Montseny o contemplar la bellesa del mar? ¿No és bell l’ésser humà del que diu el Salm: “el vas fer un poc inferior als àngels, el vas coronar de glòria i dignitat? (Heb. 2,7). Déu ens ha donat un món bell perquè en gaudim, però és l’home qui el fa lleig amb la manca de cura que té per la creació i pel poc respecte per la dignitat de cada persona.

La bellesa ens acosta a Déu, ens parla de Déu. El mateix passa amb aquest bellíssim temple de la Sagrada Família. És tan bonic, és tan preciós, que suscita admiració a tot el món i expressió d’això és la quantitat de persones que diàriament el visiten.

Però nosaltres, que som sempre a Barcelona i que el veiem i l’hem vist tant, ens pot passar que, de vegades, l’ignorem i no acabem de valorar el que tenim. Fins i tot, de vegades arribem -quina llàstima!- a menysprear-lo.

Que no ens venci la rutina de veure la bellesa de la creació i de les obres humanes. Aquesta preciosa Basílica hauria de recordar-nos que Déu estima la bellesa, que Ell mateix és la summa Bellesa. Totes les escenes que apareixen a les façanes, a les columnes, a les vidrieres, etc. evoquen l’amor salvador de Déu: l’Anunciació, el Naixement de Jesús… la seva Passió i Mort. Tot va esdevenir per nosaltres, per pur amor de Déu cap a nosaltres. Sí, no hi ha res tan bell com l’Amor. I Déu és Amor. Deixem-nos estimar per aquest Déu, Pare de misericòrdia i de tota tendresa.

ﶠ        Veritat:

En Déu no hi ha engany. Crist és el sí de Déu. Crist és la Veritat i la Vida. Crist, el Fill de Déu, compleix el que diu. Sí, Déu no menteix. ¡Que bonic és el passatge evangèlic de la resurrecció de Llàtzer! En aquest passatge Jesús proclama que Ell és “la Resurrecció i la Vida” i per corroborar-ho li retorna la vida. Déu és la veritat.

Com ens sorprèn tot això als homes del segle XXI. Vivim en una societat en la qual la mentida va guanyant terreny i es va instal·lant en totes les capes socials: la paraula va perdent tot el seu valor, el que diem avui, demà ja no té cap valor. Fins i tot, podem dir el contrari del que moments abans havíem afirmat, perquè ens convé, per evitar-nos problemes, o per aconseguir les nostres metes. Estem instal·lats en una societat basada, moltes vegades, en el relativisme i la mentida.

Déu ens crida a ser autèntics i a anunciar la VERITAT que és Crist, el Fill de Déu. ¡Senyor, ensenya’ns a viure la veritat, a dir la veritat, a ser veritat i coherència!

ﶠ        Bondat:

En aquest marc tan bonic, en la contemplació d’aquest temple majestuós i d’aquest preciós altar som cridats a fer la mateixa experiència que va fer Paul Claudel en el marc de la preciosa catedral gòtica de Notre Dame de París.

Paul Claudel, contemplant des de l’interior de la catedral la bellesa de la llum que arribava a través de les seves espectaculars vidrieres; ell -que  no creia en res i que havia perdut la fe als 14 anys- es va estremir en escoltar una veu interior que li deia: “Déu és aquí i t’estima” (Dieu est là et Il t’aime).

Sí, germans, les esglésies dels nostres pobles i ciutats són la casa de Déu, on ens podem trobar amb Ell i sentir que ens estima personalment, on espera la resposta del nostre amor. No oblidem que estimar Déu consisteix a fer el que li agrada i, especialment, a estimar els germans, i de manera particular els més necessitats. És llavors quan fem nostra la crida de Déu a l’amor:

Aleshores Déu dirà als de la seva dreta: Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em vau donar menjar; tenia set, i em vau donar beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vau venir a veure’m…  tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu (Mt 25, 34-36).

El veritable amor, la veritable caritat, brolla de la trobada personal amb Déu que és amor. Tant de bo, benvolguts amics, arribem, tots nosaltres, a fer aquesta experiència d’amor personal, aquí, en aquesta casa de Déu, la casa de l’Amor Bell.

Tant de bo siguem portadors d’aquest amor a la nostra societat i puguem ser constructors d’una nova civilització, la de l’amor.

Que Déu us beneeixi a tots i cadascun de vosaltres i que us guardi sempre en el seu amor.

+ Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona