Fa cinquanta anys

(Diumenge, 05/01/2014)

Era el dia 4 de desembre de 1963, quan estava reunit el Concili Vaticà II. Pau VI presidia la cloenda de la segona sessió conciliar i la nau central de la basílica de Sant Pere acollia els bisbes de tot el món. Acabava de llegir el darrer foli del seu discurs, ja imprès prèviament, però, amb un gest de la mà, aturà els aplaudiments i anuncià la que seria la notícia d’aquell dia: el Papa havia decidit fer-se pelegrí a la terra del Senyor.

El nou aplaudiment fou encara més fort que l’anterior. El papa Montini, ja abans de ser-ho, s’havia convertit en un gran intèrpret del que havia de ser el Concili Vaticà II, iniciat per Joan XXIII. En destacaven tres objectius: el retorn a les fonts, la reforma de l’Església i la unitat dels cristians. Tots tres eixos conciliars –sobretot el del retorn a les fonts de la fe- quedaven simbolitzats en el gest del Papa d’anar com a pelegrí a Terra Santa del 4 al 6 de gener de 1964.

Ara –passats cinquanta anys- no és fàcil fer-nos càrrec de la novetat que representava aquell anunci. Mai, fins aquell moment, un Papa havia posat els peus a la terra de Jesús; mai un successor de sant Pere havia trepitjat els camins que seguí el primer dels apòstols. Seria la primera vegada que un Papa pujava a un avió per fer un viatge fora de Roma. La companyia Alitalia, conscient d’aquestes novetats, des d’aleshores i per als següents viatges papals, va posar a disposició del Sant Pare el DC-8 que portà Montini de Roma a Amman el 4 de gener de 1964. El jove rei Hussein de Jordània va fer molt més del que exigia el protocol per rebre i acompanyar el Sant Pare. Igualment va fer el president d’Israel, Zalman Shazar, i també ho feren els respectius governs. Aquell viatge va tenir també un missatge interreligiós i fou una expressió de respecte i estimació entre jueus, musulmans i cristians.

Aquell viatge va tenir també una gran dimensió ecumènica, sobretot per a l’Església catòlica i les seves relacions amb les Esglésies d’Orient. El seu moment culminant fou, en aquest sentit, la històrica trobada, a Jerusalem, entre Pau VI i Atenàgores I, el patriarca ecumènic de Costantinoble i cap de les Esglésies ortodoxes.

El lloc escollit per a la trobada no podia ser més emblemàtic: l’Hort de les Oliveres, que fou testimoni de l’agonia espiritual de Crist. Era la primera trobada al més alt nivell eclesial després de 500 anys. Un abisme separava Roma de Bizanci des de feia cinc segles. La unitat de la cristiandat semblava definitivament trencada des d’aquell 16 de juliol de 1054, quan el cardenal Humbert, llegat del papa Lleó IX, en el curs d’una missa pontifical, deixà la butlla d’excomunió sobre l’altar de Santa Sofia de Constantinoble.

L’abisme encara semblava més gran després del fracàs de l’intent de refer la unitat dels concilis de Ferrara i de Florència, al segle XV. Però la trobada de la muntanya de les Oliveres –ara fa cinquanta anys- obrí el camí cap a una de les decisions ecumèniques del temps del darrer Concili pel que fa a les relacions amb les Esglésies ortodoxes: el Vaticà II acabà amb el gest recíproc d’aixecar les excomunions entre Roma i Constantinoble, vigents des de feia cinc segles. Un gest que obria novament els camins cap a la plena unitat. Cal esperar que aquests camins avancin gràcies al viatge previst a Terra Santa del papa Francesc.

  † Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona